Teatre

Monumental batalla contra l’oblit

En temps de banalització de l’Holocaust, auge del totalitarisme i presentisme perpetu ‘El cartógrafo’ és un veritable regal per al públic teatral. Juan Mayorga podia haver escrit perfectament un assaig acadèmic contra l’oblit però, home de teatre com és, ha optat per la dramatúrgia.

Dedicada al filòsof Reyes Mate, el seu pare intel·lectual, i escrita per a una actriu, Blanca Portillo, El cartógrafo és en si mateixa un mapa contra l’oblit, una lluita per la memòria sense caure en els falsos mites ni en el negoci lucratiu i, alhora, una advertència per al temps present. Un bell homenatge a Walter Benjamin de protagonistes vençuts que només recuperarà «la història a contrapèl», aquí en forma de teatre.

L’espectacle té dos clars epicentres temporals, el present d’una parella espanyola que viu a Varsòvia i el passat d’un avi cartògraf i la seva neta que van viure al gueto jueu en plena invasió nazi. D’aquí el subtítol de l’obra, que és l’escala del mapa. El número 1, que representa el dolor individual de la pitjor desgràcia que poden patir un pare i una mare, i el 400.000, el dolor col·lectiu que signifiquen els ciutadans jueus polonesos del gueto deportats industrialment als camps d’extermini.

A escena una línia blanca intentarà delimitar un mapa que es configura davant els ulls de l’espectador en un espai buit, negre sobre blanc només envaït pel vestuari color sang de ferida oberta. Elecció claríssima de l’autor pel teatre com a lloc per a la imaginació i en aquest cas per afrontar una qüestió fonamental, la irrepresentativitat de l’Holocaust. Idea reforçada quan els intèrprets aturen la funció (aparentment) per explicar la impossibilitat de representar una pàgina que només poden llegir.

El mapa mayorguià també veu de la llegenda popular a la vora del foc, la d’un vell cartògraf jueu impedit que, gràcies a la seva neta, podrà fer el mapa del gueto. Un personatge que va molt més enllà del fet històric per endinsar-nos en un ofici precís «si pones todo en el mapa nadie verá nada». A mesura que avança l’obra aprenem, com la nena, que el més difícil de fixar en un mapa és el temps, tot i que és el més important, i que hi ha molts tipus de mapes: el del gueto («el de un mundo en peligro, un arca»), els dissenyats per estats totalitaris, els que permeten una invasió, o els que ajuden a fugir d’una guerra. Mapes físics que poden guiar, educar, o bé destruir. Però també mapes poètics de sentiments, que emergeixen al present de la mà de Blanca, la dona fascinada pel cartògraf que buscant el passat s’intenta trobar a ella mateixa.

Blanca Portillo y José Luis García-Pérez canvien de personatges constantment sense cap més recurs que el gest gairebé imperceptible o l’entonació. Dues interpretacions majestuoses que es lliuren totalment al text i la direcció de Mayorga. La parella condueix l’espectador de manera ferma entre passat i present. La fràgil Blanca de mitjana edat es transforma en la nena ingènua davant la catàstrofe, el marit amatent deixa pas a la saviesa lúcida del vell cartògraf. Entre tots quatre, un funcionari estalinista contundent, un peculiar col·leccionista d’objectes o una cartògrafa insubornable fins al final dels seus dies.

El cartógrafo (enllaç al text en pdf) és una obra monumental i tremendament necessària. Un cop finalitzada la funció provoca ganes de llegir-la perquè Juan Mayorga demostra, un cop més, que el pensament també pot tenir en el teatre una excel·lent eina d’expressió i transmissió. Perquè el mapa continua, en construcció, de manera personal i instransferible per a cada espectador: «Un mapa no es una fotografía. En una foto siempre hay respuestas que nadie ha hecho. En el mapa sólo hay respuestas a las preguntas del cartógrafo. ¿Cuáles son tus preguntas?».

El cartógrafo,
de Juan Mayorga.

Teatre Goya, Barcelona.
Amb Blanca Portillo i José Luis García-Pérez.

Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca