Arts visuals

Mor el Dr. Vilarrasa, metge i col·leccionista

Fa una quarantena d’anys un dia en que jo era amb grip em va trucar un senyor que, ben decidit, em va dir que l’interessava molt el pintor postmodernista Pere Ysern, i que en ser jo l’únic que n’havia escrit amb certa extensió, volia veure’m. Li vaig contestar que era al llit malalt, però em va respondre: “No hi fa res. Sóc metge”. Efectivament va venir aquell mateix matí, i assegut al capçal del meu llit vàrem parlar tot el parlable sobre Ysern i el seu temps. Des d’aleshores vàrem ser molt amics, fins ara que ha mort als noranta-vuit anys, d’una caiguda domèstica, gairebé podria dir que en plenes facultats encara.

El Dr. Josep Maria Vilarrasa i Coch, de família vigatana, era una eminència en ginecologia. Entre les seves pacients hi havia dames de gran relleu públic. Però els tractes que vaig tenir amb ell es referien a la seva segona vocació, la d’amant de les arts. A part de ser un soci actiu de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, tenia una col·lecció d’art miscel·lània que anava des de l’orfebreria gòtica a la pintura del segle XVI, però que també arribava més cap aquí en el temps. A París, ciutat de la que estava enamorat, hi anava sempre que podia, i molts antiquaris i llibreters de vell de vora el Sena ja el coneixien. El seu interès per Ysern venia del fet que havia trobat allà –ja que Ysern visqué més temps a la capital de França que a Barcelona- el fons del taller que el pintor hi tenia, que no sols incloïa pintures i esbossos sinó també molts documents de la seva vida pública i privada. S’ho quedà en bloc, i un cop tot a casa, a Barcelona, incorporà a la seva col·lecció aquelles obres d’Ysern que més li agradaren, i amb les altres començà a fer intercanvis amb altres col·leccionistes i amb antiquaris per enriquir la seva col·lecció.

Sobre el seu pintor impulsà exposicions a Barcelona i a Madrid (organitzades per la Caixa de Barcelona –quan encara no l’havia absorbit la Caixa de Pensions- el 1987 i 1988), així com la monografia més completa existent, encara ara, escrita per Rafael Manzano (Barcelona, Ed. Mediterrània 1990), i que em va demanar de prologar. Fins i tot va escriure ell mateix La petita història de Pere Ysern i Alié i el grup “El Rovell de l’Ou” (1993), en aquella sèrie de llibrets divertits, il·lustrats per Pilarín Bayés, i editats per Mediterrània, dels que n’han sortit prop de 320 títols –que es diu aviat- des del 1986. Encara que ara no estiguem parlem d’això, cal subratllar que un “corpus” com el de les “Petites Històries”, que han divulgat la nostra cultura en nivells on no sol penetrar, hauria de ser més celebrat per tots.

L’interessava tant el tema Ysern que publicà a la revista “Goya” de la Fundación Lázaro Galdiano de Madrid un documentat article sobre El grupo “El Rovell de l’Ou” y la revista “Il Tiberio”. Però també s’interessà per altres coses, i publicà un llibre sobre Els Sants metges guaridors Sant Cosme i Sant Damià: història, llegenda i goigs (Barcelona 2004), i altres textos, com pròlegs o articles en catàlegs d’exposicions. Era també un conferenciant documentat, amè i sempre un punt irònic.

Quan li’n demanaven, que era sovint, deixava obres de la seva col·lecció a exposicions. Recordo un cas en que, en fallar una mostra ja organitzada, va caldre improvisar-ne una altra de semblant, a Brescia (Itàlia), el 2002, sobre la pintura catalana a París, en la que en negar-se el comissari a figurar com a tal pel poc temps que havia tingut per preparar-la, Vilarrasa, a més de col·laborar-hi amb entusiasme, no va tenir cap inconvenient en figurar-hi ell com a responsable, i no deixar la pàgina de crèdits òrfena. I el gran ginecòleg oficià de comissari, amb el seu aire merescut de gran senyor, tant en la roda de premsa com en la inauguració oficial davant les autoritats ciutadanes, regionals i diplomàtiques. I de la mostra en qüestió, que, malgrat les presses, quedà rodona, se’n va fer ampli ressò la premsa no sols la d’aquella ciutat sinó de tota Itàlia.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca