Arquitectura

Mort i resurrecció. Un tarda de diumenge amb Arnau Puig

Fa una setmana va morir Arnau Puig, a la cel·la d’un solitari. La notícia de la mort del filòsof, comunicada per l’amic d’ambdós, l’ editor Joan Sala, de Comanegra, es va escampar a l’instant i va sotragar la comunitat cultural. L’enterrament s’ha fet en un silenci misteriós -a centenars aquests dies sota control sanitari estricte per evitar el contagi- i sense poder assistir-hi ni la filla ni els amics. Han estat cèlebres a Barcelona els enterraments multitudinaris amb cos present del poeta mossèn Cinto Verdaguer o de l’anarquista Durruti, per no citar el del president Francesc Macià; però que ho hagi estat el d’un filòsof i crític d’art era impensable. S’ha fet un funeral espontani i singular per a un subjecte individual radical col·lectiu. La xarxa encara en va plena, de panegírics i laments sobre la seva figura, en un canvi en les formes de vida. Això analitzava el sociòleg, la intenció de les formes.

“Qui ets tu?” -inquirí el professor d’estètica Arnau Puig tot donant-me un cop en sortir de l’aula. “Jo sóc l’Arnau Puig de Dau al set!”. I en confessar-li que pertanyia a un grup de joves que preteníem un canvi de poètica radical, m’abraçà per sempre. “Mereixes -em va jutjar quan vaig presentar-li el treball acadèmic en una capsa de sabates plena d’objectes que desconstruïen J.V. Foix– un excel·lent o un zero absolut”. L’Arnau, com Joan Brossa, era dels que donava cops, carregat d’un cabal d’informació i coneixements d’anàlisi inimaginables. Per impuls de l’exercici de pensar amb llibertat i dir la seva sense parar, de contrariar, el nostre filòsof de combat ha acabat impregnant una època i el món artístic. “Jo sóc ells” -afirmava- “dels que s’ocupen de mi i per tots aquells que procuro”. I el nostre filòsof de combat, intel·lectual de compromís radical amb tot allò que vindrà d’ara endavant, va i em deixa anar, el dia darrer, una apropiació: “Ets un tros de mi”. Quan li demano si tem la mort i creu en l’eternitat, respon: “L’infinit és el que un ha fet aquí”. Per això som ell, en continuïtat: “Som Arnau Puig. Ni D’Ors ni Pujols, Arnau Puig”.

Arnau Puig a la cloenda de l’exposició “Els ulls fèrtils” amb Vicenç Altaió i el cineasta Joan Vall Karsunke. Fotografia de Laia Requesens.

“La vida és el poema que escrius”, sentencià l’Arnau Puig només trobar-nos entre llibres d’artista i obres d’art. Ara el veig al seu hàbitat, on els totxos del saber s’apilen en files de dos i de tres. L’Arnau té cara i ulls de mussol, que és l’au de nit que apadrina els filòsofs; però es distingeix, a pesar de la seva lleugera dialèctica, per la seva corporeïtat que suporta el sobrepès d’una cultura humanista vastíssima que creix il·limitadament en volum de coneixements a través de l’escriptura. Amb el preu dels pisos mantenir llibres a casa és infinitament més car que comprar-los. El govern ha de saber que el pensament es conserva i es transmès pels llibres, un suport pràctic que cap a la butxaca. Dit això, per llegir i per escriure cal seure moltes hores seguides, tantes com hores cal caminar. L’Arnau Puig, que compartia l’existència i la idea del cos amb Consol Villaubí, ballarina i fundadora del Ballet Experimental de l’Eixample, sabia que l’experiència de les idees vingudes del cos i la sexualitat de l’escriptura són una mateixa cosa. Consegüentment el sensual Arnau era tan il·limitadament apassionat que parlava sense fi i alhora escrivia amb filigranes de gran virtuosisme barroc i conceptual, sense distingir el punt i coma del punt i seguit. “Passem les nits en blanc parlant i discutint-ho tot amb la Consol”.

 L’Arnau practicà, amb gran propietat, l’escriptura a peu dret i a peu ferm, a l’extrem de deixar el contrincant estabornit. I amb tot, deu ser l’intel·lectual de Barcelona que ha vist més exposicions d’art, bones i dolentes, grans o marginals. Quan ens hi trobàvem, com passava amb els poetes i amics de les arts J.V. Foix, Perucho, Brossa o Hac Mor, d’improvís, entrava en matèria especulativa. No buscava un judici de valor, ni de gust, n’era indiferent. Es demanava pel misteri de les formes i per la intencionalitat de les formes; i, per damunt de tot, per què l’artista, amb la seva recerca cap a l’alliberament, especula amb l’originalitat i el sensible i en canvi s’aparta de la misèria dels altres i del món. L’Arnau sempre jugava a la contra i a causa d’això sempre jugava a favor. Amb la màquina d’escriure li passava el mateix: deixava lliure el vagareig espontani el qual rectificava amb esperit crític. Després no esborrava les derives resultants de cap dels dos mètodes: l’espontani corporal i el corrector analític mental: “Quedaran cabòries autèntiques de connexió textual”.

Arnau Puig i la seva esposa, la ballarina Consol Villaubí, el dia que s’inicià el rodatge de “Set de Dau, Arnau”, un film en curs de muntatge de Joan Vall Karsunke i Laia Requesens. Fotografia: Joan Vall Karsunke.

De l’art, passàvem directament a la política. El carrer és una lliçó. “Quan es fan bàndols, la revolució és morta. El que per a uns és una catàstrofe per als altres és alliberament” -sentencià un dia ben llunyà que ens trobàvem a l’exposició de Josep Uclés “Lladres, serenos i policies” a la galeria de René Metràs. L’Arnau Puig sempre treia de la butxaca, sense prendre notes, qualsevol dels mètodes d’anàlisi que disposava. Tot terreny declamava entre els alumnes de filologia o d’arquitectura, en un auditori docte o de barricada. Mai l’he vist, però, perdre el temps en coses futils i frívoles; escrivia amb consciència de proletari de la cultura encara que fos catedràtic a l’ETSAB o director de l’Institut d’Història i Arqueologia a Roma. La cultura és una exigència. I sempre trobava el punt exacte entre l’impuls i tenacitat del lluitador i la perspectiva que ens permet descontextualitzar. En la ciència i en l’art, en la sociologia o en el formalisme. “Qui fa la revolució són les formes” -sentencià un dia que érem amb el Pere Portabella davant d’un Tàpies. I reia, reia molt, donant-te un cop amb la pota d’un vell gall nocturn i clandestí. “Ja poden dir i fer. La gent viu determinada pel que diuen els diaris; però quan la gent es planta, no importa el que diuen els diaris. Els comportaments són impulsats pel cos”. Quin tipus més lúcid i genial! -em deia i em dic. I ell, seriosament, sense donar-nos atura, ens adverteix: “Jo explico la revolució i entro en pugna amb els partits, l’estructura, l’obediència i la praxi directa. Ells són Plató i jo, Protàgores. Jo sóc Aristòtil. No només la immediatesa d’un sofista, sinó que també hi arribem per experiència”.

Arnau Puig, a la presentació del seu darrer llibre sobre Joan Brossa amb l’editor i amic Joan Sala, de Comanegra. Fotografia: Joan Vall Karsunke.

L’Arnau Puig no se’n perdia ni una, d’experiència nova. D’ell i de J.V. Foix he après que de vell s’ha de ser més jove que els joves i que l’experiència s’acumula; tanmateix el coneixement no saps on va a parar perquè sempre és provisional. Se’l considerava el darrer de Dau al set, però per a un membre de Dau al set la desconfiança amb la linealitat de la història era absoluta: Ponç, Puig, Brossa, Tàpies, Cuixart i Tharrats van haver de trencar amb la imposició del nacionalcatolicisme i subvertir l’opressió dominant i la tirania; eren tots i per sempre “soldats ferits”, expressió molt exacta que Arnau Puig va fer servir per parlar-nos del poeta Joan Brossa.

De ben jove, amb els poetes de la revista “Tarotdequinze”, vam dipositar una corona de morts el dia que Salvador Riera va obrir una galeria amb el nom de Dau al set. Gràcies a l’esperit de revolta que ens anellava amb la segona generació de l’avantguarda, vaig mantenir una -gosaria dir- amistat plena i franca amb tots ells. Tàpies em saludava amb el puny dadà i Brossa em feia conya amb la barra als dits del catalanisme. Cadascú remembrava la seva part de la història que van viure plegats i totes les cròniques es contradeien entre ellles. Arnau Puig era l’únic que, d’ells, s’entenia amb tots. “Vam passar de la convergència de sensibilitats a la divergència”. He reparat que l’artista, quan baixa a terra, obsedit a trobar un estil diferenciat, entra en competència amb els del costat. “Ens hi juguem molt”, deia Tàpies a Brossa quan aquest el collava amb temes pecuniaris. La poesia (Brossa no sabia què eren els diners) és la pobra de l’art pobre, i la filosofia es val de les contradiccions. L’estètica que vam aprendre de l’Arnau Puig defuig la veritat i la regla. “Hi ha el prejudici que la pluralitat engoleix; i, davant l’allau de missatges, volen imposar un criteri de selecció. I ens equivoquem. Practiquem un colador selectiu, quan la realitat ho és tot. El mínim i el màxim acumulat”.

Arnau Puig amb el cineasta Pere Portabella davant d’una obra d’Antoni Tàpies, a la Galeria Mayoral. Fotografia: Joan Vall Karsunke.

“Qui m’ha posat dret és la higiene. M’hagués quedat al llit” -em va dir el darrer dia que ens vam veure- “i gràcies a això he vingut al cine”. La reflexió, podia haver dit tranquil·lament, és una manera de dormir. Li fascinava la fosca hipnòtica dels films del Serra i va celebrar-me, com a fill seu que era, perquè de Casanoves el meu personatge en cine primer pensava en suspens i després parlava. Exactament com ell, que sempre complementava el pensament amb l’acció, sense no necessàriament posar el seny per davant de la follia. Uns mesos abans, a l’ocasió de la presentació del darrer llibre seu sobre Joan Brossa, que havia editat el seu grandiós editor Joan Sala, de Comanegra, el cineasta Joan Vall Karsunke em va demanar que intercedís perquè l’Arnau accedís a ser enregistrat. Al primer dia de rodatge d’una hora en punt, Arnau va voler que hi anés per sopar plegats amb ell i la Consol. Vam fer un àpat frugal, el darrer sopar, amb tot el que representa: un got de vi i un tortell de nata. Em va explicar, als seus noranta-quatre anys, que havien de deixar el pis i treure els llibres i els quadres, i que cap dels museus nacionals no volia l’arxiu perquè, a canvi, havien de mantenir la col·lecció com un tot indivisible. Pocs dies després ens trobàvem de nou al funeral perquè la ballarina havia marxat silenciosament fent puntetes amb els peus. L’Arnau es va quedar sol, i així i tot no parava. Sé que cada sessió de rodatge, revivia. El Vall Karsunke i la Laia Requesens tenen enregistrades més de deu hores de document abans de muntatge. Serà un gran testament en directe. La Laia, captivada per l’impetu geniut, me n’ha cantat, de màxima, una de definitiva: “L’atzar de l’atzar ens ha portat on ens ha portat”.

Arnau Puig, patró emèrit de la Fundació Joan Brossa, sortint d’un acte a la seu del carrer La Seca. Fotografia: Joan Vall Karsunke.

A les pandèmies i les guerres les morts es comptabilitzen en nombres i els nombres no porten nom. Som humans perquè enterrem els nostres morts. Els morts tenen dret a ser enterrats. El dia darrer que ens vam trobar, l’Arnau havia volgut anar al cinema a veure el darrer film de Joan Vall Karsunke. A la sessió, en obrir torn de paraules va intervenir amb lucidesa: l’atreien les pampallugues que feia el film en la fosca. La gent va quedar parada de la seva subtilesa fora del contingut narrat. El tocacollons Arnau Puig és el mussol més generós que he conegut mai. Ningú no ha pogut acompanyar el filòsof al seu enterrament. La llegenda potser dirà que es va tapar sota la pell de l’art per ressuscitar en el sensible, en formes que “desclouen els enigmes”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Fragment inèdit del film en curs “Set de Dau, Arnau”, de Joan Vall Karsunke i Laia Requesens.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca