Llibres

Mostrador de llibres: Peggy Guggenheim, Cirlot i Joyeux-Prunel.

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Confesiones de una adicta al arte, de Peggy Guggenheim

Lumen, Barcelona. 2002
Col·lecció Palabra en el Tiempo
160 pàgines

Peggy Guggenheim (1898-1979) va escriure la seva autobiografia l’any 1946 amb el títol Out of this Century: The Informal Memoirs of Peggy Guggenheim, editat per The Dial Press, amb la portada i la contraportada il·lustrades per Max Ernst i Jackson Pollock respectivament. Aquesta primera edició original es pot trobar per uns 500$ a internet. 
Amb Ernst hi va estar casada i pel que fa al segon, Peggy Guggenheim va ser la responsable, juntament amb l’artista Lee Krasner, de convertir-lo en aquesta figura cabdal de l’expressionisme que és. Guggenheim va ser la mecenes de Pollock i va confiar en el seu art des del principi. Explica al llibre editat per Lumen que va acordar una mensualitat fixa de 150 euros perquè pogués treballar i una liquidació anual si venia obra per valor de més de 2700$, dels quals una tercera part anirien a la galeria. 

Si tenia pèrdues l’artista li havia de donar quadres a canvi de diners. Lee Krasner, dona de Pollock, era la intermediària. 

“Cuando fui en 1958 a Roma a la exposición de Pollock que organizaba el museo de arte moderno, me sentí profundamente conmovida al ver todos aquellos enormes lienzos de la primera época, que durante años había arrastrado de un lado a otro, y animado, por no decir obligado, a la gente a comprar. Desde luego había sido la etapa más importante e interesante de mi vida, a partir de 1934, y creo que es con mucho el logro que más me honra.” (pg. 129). 

El 1960 es va publicar una versió abreviada de l’autobiografia que portava per títol Confessions of an Art Addict, que és la que Lumen va traduir a la seva representativa col·lecció Palabra en el Tiempo. L’any que va morir Peggy, el 1979, encara va sortir un altre llibre, Out of this Century: Confessions of an Art Addict, en la que no es censura cap nom de les persones que surten a la primera biografia a excepció de posar un sobrenom a una persona que encara era viva. A Espanya hi ha dues traduccions d’aquest volum definitiu (Una vida para el arte: confesiones de una mujer que amó el arte y los artistas, Ediciones Parsifal, 1990 i Una vida para el arte, Salvat, 1995). 

A banda d’aquesta autobiografia i les dues reverberacions, Peggy Guggenheim, com és evident, ha estat protagonista d’un seguit de biografies com la de Mary Dearborn, Mistress of Modernism, publicada l’any 2004 o Peggy Guggenheim : Un fantasme d’éternité publicada fa 10 anys per Véronique Chalmet. 

No tinc el gust d’haver llegit la biografia extensa (que en comptes de deu capítols n’inclou 21, ampliats amb la virginitat, el comunisme, la seva vida durant la guerra, i la pau, capítols dedicats als seus marits, Laurence Veil, John Holms, Douglas Garman o a les cases on va viure, Hayford Hall, Yew Tree Cottage… a més d’una conclusió i un apèndix titulat Venècia) però els 10 capítols de la traducció de Lumen de la versió de 1960 tenen prou matèria com per entendre la importància de Peggy Guggenheim i xalar amb les seves divertides anècdotes, com quan es vanta de ser l’única dona al món que dorm en un llit de Calder (pg. 99 del volum de Lumen) perquè l’artista li va dissenyar el capçal. Les seves descripcions d’artistes amb una prosa ben directa es llegeixen amb delit. Hi ha un capítol on explica la seva visita a Mèxic i ens diu que adora Tamayo però detesta els enormes frescs de Rivera, Orozco i Siqueiros, presents a tots els edificis oficials. També detalla la seva visita a la casa museu de Frida Khalo i Rivera i dóna la seva opinió d’ambdós artistes. 

Menció a la visita a la brutal col·lecció Barnes de Philadelphia. “Me costó media hora acostumbrarme a la disposición de los cuadros. Nunca había visto tantas obras maestras colocadas de una manera tan confusa, a veces en cinco filas una detrás de otra. […] Habría unos doscientos cuarenta Renoirs, ciento veinte Cézannes, cuarenta y tres Matisses, treinta Picassos, veinte Rousseaus, doce Seurats, veinticinco Soutines, así como obras de Modigliani, Manet, Monet, Daumier, Van Gogh, […] las paredes estaban salpicadas por todas partes de arabescos de hierro forjado de estilo colonial americano. Me dieron permiso para quedarme dos horas, aunque me hubiera quedado un mes. Lo recorrí dos o tres veces, y al final Robert Brady se coló sin que nadie se diera cuenta.” (pg. 147-148)

Peggy, nascuda Marguerite, va deixar escrita la seva vida impetuosa i apassionant que fareu bé de llegir si us interessa, ni que sigui un bri, l’art modern. Ella hi va ser. Ella el va fer. Per alguna cosa va maldar per ser sempre al centre de la moguda, boja per l’art i pels artistes. 


El espíritu abstracto. Desde la prehistoria a la edad media, de Juan-Eduardo Cirlot

EUNSA, Ediciones Universidad de Navarra. 2013 (5a edició) 
226 pàgines

Una vegada li vaig preguntar a un esteta quina era l’obra d’art més important i em va respondre que eren les pintures prehistòriques. Aquest art anònim va néixer en un període en que els humans no eren conscients de la seva pròpia individualitat, i per això, pintures com les de les coves de Lascaux són un exemple d’una pre-consciència col·lectiva quan l’home era part d’un tot. L’abstracció va començar en aquelles primeres representacions de les que tenim constància i com ens recorda Cirlot en aquest llibre, l’abstracció és una visibilització de l’energia i en qualsevol de les seves formes, ordenadores (per exemple, la ceràmica cordada) o expansives (la pintura de Georges Mathieu) s’oposa dialècticament al món-que-existeix. 

El espíritu abstracto. Desde la prehistoria a la edad media va ser publicat per primera vegada l’any 1965 per Juan-Eduardo Cirlot Laporta (1916-1972) al mateix temps que l’autor escrivia el seu conegut Diccionari de Símbols. Cirlot, membre del grup avantguardista “Dau al set” i connectat amb el surrealisme, contrasta en aquest volum abstraccions de tots els temps, començant pel començament (paleolític) i utilitzant com a tesi les frases d’Élie Faure i Henry Moore que obren el llibre. Faure deia que “Una solidaridad universal une todos los gestos e imágenes de los hombres, no sólo en el espacio, sino también y sobre todo en el tiempo”; i Moore explicava que “las mismas formas y las mismas relaciones formales sirven para expresar unas mismas ideas, sean cuales fueren el lugar y el período en que aparezcan, de tal suerte que una escultura africana o vikinga, un ídolo cicládico de piedra o una estatuilla Nukuoro de madera proceden de la misma visión formal”.

Amb aquesta idea de connexió universal, Cirlot ens presenta un assaig cronòlogic en el que convida al lector a mirar aquesta influència, aquest esperit abstracte insuflat en l’art des del paleolític fins a les imatges còsmiques de l’edat mitjana passant per l’edat de ferro, les cultures clàssiques, els celtes i la cultura de la Tène, l’art víking, l’art cristià irlandès, l’abstracció islàmica, l’art bizantí, la síntesis de l’art romànic o el dinamisme del gòtic. El llibre es divideix en cinc capítols: Del paleolític a l’edat de bronze, El despertar històric. L’antiguitat, L’esperit abstracte en l’edat mitjana, El retorn a l’abstracció, un capítol on fa una pinzellada de l’abstracció contemporània a través de Monet, Moreau o Gauguin i l’últim: Alguns aspectes de l’art jueu, on reivindica aquest art d’una marcada tendència a l’estilització profunda, fet per un poble en exili i un art que sovint havia estat desvalorat, diu Cirlot, davant la súper valoració que se li havia donat als altres, agafant com a patró allò clàssic.

El volum inclou 81 imatges en blanc i negre com la composició geomètrica de la cova del Castell a Santander, que per Cirlot es podria considerar l’obra mestra de l’abstracció paleolítica. L’escut del Tàmesis, que es pot veure al Museu Britànic de Londres, fet per artesans celtes dels que Cirlot diu que tenien una fantasia musical per desenvolupar temes abstractes que també plasmaven en orfebreria o al folre de les espases o com a imatge còsmica, un còdex del zodíac (físicament a la Biblioteca Estatal de Württemberg, Stuttgart) fidel a l’esperit abstracte a causa de la forma circular que inevitablement exigeix la temàtica. 

El espíritu abstracto de Cirlot és un útil llibre històric al que podem recórrer per resseguir i capir un passat, present en tota forma quotidiana. 

Les avant-gardes artistiques. Une histoire transnationale, de Béatrice Joyeux-Prunel

Les avant-gardes artistiques (1848-1918)
Folio, 2016.
Les avant-gardes artistiques (1918-1945)
Folio, 2017.
Col·lecció: Folio Histoire 

Béatrice Joyeux-Prunel, professora i investigadora d’història de l’art contemporani a l’École normale supérieure de París desplega, en aquests dos volums, un coneixement minuciós del moviment avantguardista entre el període immediatament posterior a la primera guerra mundial i fins el final de la segona. L’objecte de l’obra no és parlar dels artistes (tot i que hi apareixen, of course) i jutjar la seva qualitat artística, si no explicar “els sistemes socials, institucionals i marxants, que van ajudar-los a renovar tant decisivament les practiques artístiques de la seva època” (pag. 20 del primer volum). En aquest treball, Joyeux-Prunel aborda la història d’aquests grups fent un desapassionat i il·lustratiu balanç històric, social, econòmic, antropològic i cultural. 

Aquests dos toms configuren un veritable atles de l’avantguarda artística que amb les seves 392 pàgines de bibliografia i notes, entre els dos volums, és una obra de consulta obligada per cartografiar els moviments avantguardistes. La mateixa autora explica que es va ficar de cap en aquesta monumental empresa perquè feia anys que cercava sense èxit una síntesi de la història de les avantguardes pictòriques. 

Joyeux-Prunel comença explicant-nos que el concepte avantguarda, que no es va utilitzar en la crítica artística fins el 1880, fou manllevat del camp militar. Els santsimonians van proposar als artistes col·locar-se al capdavant del progrés social i polític “en la perspectiva d’una conquesta del poder per la via cultural, gràcies a la  <<força>> de la imaginació” (pag. 26 del primer volum). Es veu que Baudelaire va ser un dels primers reticents a aquesta unió d’artistes i política. Tot i que els avantguardistes van fugir de la significació política, com explica Joyeux-Prunel, quan va arribar el Guernica molts coetanis de Picasso i futurs artistes van seguir el seu exemple. 

El naixement de l’avantguarda artística està lligat a la industrialització i a la circulació d’homes i idees. Al llarg dels dos volums l’autora repeteix el terme geopolítica dels avantguardistes que l’ajuda a explicar com aquests moviments artístics es van internacionalitzar. L’acadèmica defineix el concepte com “la manera prudent, negociada, conscient o inconscient, però sempre alerta, en la que els avantguardistes obraven, en relació amb la posició que volien ocupar en l’escena internacional (o un camp internacional de l’art) desplegant estratègies més locals o regionals, adaptant les seves pròpies opcions estètiques i ideològiques segons les condicions socials, polítiques i marxants dels llocs pels quals circulaven” (pag. 18 del segon volum). 

El primer volum s’organitza en cinc parts amb tres capítols i diversos sub-capítols cada un. Moderns contre anciens ? de l’opposition à la reconnaissance (1848-1889), Les temps des <<sécessions>>, la crise du modernisme européen (1903-1909), la guerre artistique internationale (1905-1914) i entre le feu et l’ordre l’épreuve de la grand guerre que tanca el llibre amb l’evocador capítol XIV Diasporas du désespoir. En el que tots estan ben fotuts a causa de la gran guerra, <<je m’étais formidablement emmerdé>> que dirà Picabia (pag. 659 del primer volum). 

El segon volum obre amb els dadaístes que ens saludaven al final del primer. Les tensions dels artistes entre les seves ambicions nacionals i de reconeixement internacional i les lògiques revolucionaries se’ns mostren sense embuts. Què queda per dir? Els avantguardistes van ser ideològicament progressistes? En aquest segon volum assistim a la descentralització de la capitalitat artística de París i Nova York i som testimonis dels nous grups decidits a fer-se un lloc dins el moviment modern a Berlin, Praga, Amsterdam, Budapest, Zagreb, Mèxic, Japó… El segon volum també s’organitza en cinc part amb tres capítols cada una. Une nouvelle donne internationale : l’après guerre, jeux de centres et de périphéries dans les annés 1920, Où se placer en avant-garde ?, Comment le surréalisme devint l’avant-garde internationale la plus avancée, crises, migrations, recentrement parisien (1930-1939) i déconnexions, isolements, transplantations (1939-1945)

Joyeux-Prunel fa arqueologia dels ponts i les carreteres que uneixen els moviments avantguardistes (realisme, impressionisme, moviment nabí, fauvisme, cubisme, futurisme, surrealisme francès, nova objectivitat alemanya, expressionisme abstracte americà, nou realisme europeu…) i ens els presenta ben organitzats en aquesta història transnacional. 

Laura Calçada i Barres

Neix a Barcelona el 1988. Llicenciada en Ciències Polítiques a la UAB i màster de periodisme focalitzat en l'art socialment compromès a la City University of New York. Periodista autònoma, ha escrit al Singular Digital, Núvol, El Temps, Cultura Colectiva, Hyperallergic, ALMA i ha fet ràdio a Ràdio 4, al podcast Latino USA i a Ràdio Granollers.
Laura Calçada i Barres

Laura Calçada i Barres: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca