Llibres

Mostrador de llibres: Barnes, Hervás i Black Mountain

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on Pere Antoni Pons fa una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Black Mountain: An Interdisciplinary Experiment, 1933–1957

Coberta de 'Black Mountain: An Interdisciplinary Experiment, 1933–1957'
Coberta de ‘Black Mountain: An Interdisciplinary Experiment, 1933–1957’

Spector Books
50 dòlars
Leipzig, 2019
Reedició

No és gens ni mica exagerat afirmar que el Black Mountain College va ser una de les aventures artistico-educatives més singulars, influents, fructíferes i potents de tot el segle XX. Fundada per John Andrew Rice, entre altres, va ser una escola d’art situada a l’estat nord-americà de Carolina del Nord que va funcionar entre els anys 1933 i 1957. Se l’ha comparada a la Bauhaus tant per l’aproximació oberta, flexible i moderna que oferien de les diferents disciplines artístiques –arts plàstiques, literatura, arquitectura, música, dansa…– com pel talent descomunal de molts dels artistes-professors que hi impartiren classe.

Entre aquests, hi hagué des dels artistes Josef Albers –una peça clau durant anys del cos de professors– i Willem de Kooning fins al poeta Robert Creeley i l’arquitecte Josep Lluís Sert. Alguns dels alumnes que s’hi formaren acabarien sent, amb el temps, gegants culturals indiscutibles del segle XX. Va ser el cas dels pintors Robert Motherwell i Robert Rauschenberg i del ballarí Merce Cunningham. L’any 2015 el museu Hamburger Bahnhof de Berlin va dedicar una potent exposició a l’experiment intel·lectual, creatiu i pedagògic de la Black Mountain. Comissariada per Eugen Blume i Gabriele Knapstein, l’exposició se centrava en el vibrant eclecticisme del programa de l’escola i en les seves tentaculars connexions internacionals.

Acompanyant la mostra, es va publicar un potent catàleg que de seguida es va exhaurir. El passat mes d’abril, però, se’l va reeditar. És una ocasió única perquè els aficionats a l’art, en especial a l’art nord-americà i europeu de mitjan segle XX, es facin amb un document de documents –fotos, textos, dibuixos, reproduccions d’obres de tota mena…– absolutament excepcional.


Pintaré siempre, toda la vida

Coberta de 'Pintaré siempre, toda la vida'
Coberta de ‘Pintaré siempre, toda la vida’

Antonio Hervás y Carles Duarte
Editorial Milenio
Lleida, 2018
188 pàgines.

Aquest és un llibre més sui generis del que hauria de ser-ho. A Pintaré siempre, toda la vida. Confesiones entre Antonio Hervás Amezcua y Carles Duarte, els lectors trobaran una sèrie de converses entre l’artista plàstic (d’origen andalús però resident a Gavà des del 1966) Antonio Hervás i el poeta, lingüista i polític català Carles Duarte, que en bona mesura exerceix d’entrevistador-conductor de les converses. La trobada entre els dos homes és el pretext no tan sols per resseguir d’una manera prou exhaustiva la trajectòria personal i creativa de l’artista sinó també per reflexionar d’una manera profunda però sense cotilles sobre la cultura, la creativitat i la quotidianitat consagrada a la creació.

Amics des del 1999, Hervás i Duarte han col·laborat diverses vegades des d’aleshores. Conegut pel seu esperit inquiet i pel seu art multidisciplinari, que l’ha dut a conrear el gravat, la pintura, l’orfebreria, el muralisme i l’escultura, Hervás va ser guardonat amb un dels premis Ciutat de Barcelona de l’any 2016. Des de l’any 1972, ha exposat en diferents països d’arreu del món: el Brasil, els EUA, Islàndia, Alemanya, Finlàndia, Israel… La seva obra pictòrica, en general, és d’un colorisme rotund i d’un figurativisme a moments quasi oníric i sovint estilitzat.

El llibre està dividit en sis parts: El despertar a una nueva vida (1966-1980); El camino del pintor (1980-1988); Todo pasa por el tallerEl artista por el mundo (1989-1999); Las cuestiones del arteVivir entre proyectos (2000-2015). En el setè capítol, Crónica de una amistad creativa, Hervás i Duarte rememoren els diferents projectes en què han treballat junts. El títol del llibre, Pintaré siempre, toda la vida, té alguna cosa d’autoafirmació orgullosa i militant. Com si l’artista –i el seu amic poeta i interlocutor– volguessin deixar ben clar a tothom que el compromís amb la creació no és matisable.


Con los ojos bien abiertos

El nou Julian Barnes, a Anagrama
El nou Barnes, a Anagrama

Julian Barnes
Anagrama. Barcelona, 2018
317 pàgines

Amb els anys, Julian Barnes s’ha consolidat com un dels noms fonamentals –de més èxit i més prestigi– d’aquella generació de joves narradors ambiciosos i irreverents que va irrompre en el panorama literari britànic entre finals dels anys 70 i principis dels 80. Estem parlant de la generació formada per Kazuo Ishiguro (premi Nobel 2017), Ian McEwan, Martin Amis, Hanif Kureishi, Salman Rushdie i companyia, autors de novel·les tan cabdals de la literatura anglosaxona de la segona meitat del segle XX, i de principis del XXI, com El que queda del dia, La fletxa del temps, La meva preciosa bugaderia o Els fills de la mitjanit. Barnes, però, destaca entre els destacats, gràcies a obres com El lloro de Flaubert, El sentit d’un final o la recent L’única història.

Tal com succeeix amb tants narradors potents, Barnes és un home d’interessos versàtils i de passions múltiples. Un d’aquests interessos apassionats és l’univers de l’art i el món dels artistes. Al volum traduït amb el títol de Con los ojos bien abiertos. Ensayos sobre arte, Barnes ofereix un recull de textos personals, extensos i lúcids sobre artistes tan dispars (tot i que la majoria són francesos) com Géricault, Delacroix, Courbet, Manet, Fantin-Latour, Cézanne, Degas, Odilon Redon, Pierre Bonnard, Edouard Vuillard, Valloton, Bracque, Magritte, Lucian Freud, Claes Oldenburg, Howard Hodgkin…

El lector que s’acosti al llibre de Barnes hi trobarà (gairebé) tot el que es pot desitjar: una prosa densa però entenedora i absolutament enemiga de les sofisticacions argòtiques, una intel·ligència que funciona a tota màquina i que no és mai gregària, i una mirada que ajuda a fer sentit de tot fins i tot quan està desconcertada o es mostra lleugerament perplexa. Un mestre de la novel·la moderna escrivint sobre art i artistes: què més es pot demanar?

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca