Llibres

Mostrador de llibres: Bernard Berenson, Enrique Juncosa i Juan Genovés

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on Pere Antoni Pons fa una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Apuntes para un autoretrato, de Bernard Berenson

Bernard Berenson, Apuntes para un autorretratoAlba Editorial
Pàgines: 236
Any de publicació: 2019
Preu: 22 euros

Costaria trobar un personatge més savi, curiós, important, complex i tèrbol en la història de l’art que el de Bernard Berenson, l’home que el 1865 va néixer al si d’una família pobra jueva i lituana en un racó de l’Imperi rus i que al cap d’unes poques dècades es va convertir en el principal especialista mundial en art del Renaixement, una posició que li va reconèixer gairebé tothom i que li va permetre d’assessorar les compres de museus i de multimilionaris de tota espècie i pelatge. La trajectòria vital i professional de Berenson dona per a una pel·lícula. O per a una telesèrie. O per a tants llibres com es vulgui –en realitat, se n’han escrit un bon grapat, de llibres sobre Berenson.

La família de Bernard Berenson (Bernhard Valvrojenski de nom original) va emigrar als EUA el 1875. Allà, el jove Berenson va estudiar al Boston College i a la Universitat de Harvard. Va rebre una educació excel·lent que el seu cervell potent va saber aprofitar i assimilar al màxim. Una de les lliçons que més el van marcar van ser les conferències sobre art de Charles Eliot Norton, que li inculcaren una visió sublim i fascinada de l’art del Renaixement italià i de la genialitat inesgotable dels seus artistes, tant dels gegants més coneguts com també, de vegades, dels més obscurs i menors.

Tot i que inicialment la seva intenció, o la seva vocació, era la d’escriure sobre art, aviat la carrera professional de Berenson va reorientar-se i va prendre rumb pels camins del savi especialista i erudit capaç d’identificar qualsevol obra renaixentista, de datar-la, de classificar-la i, per descomptat, d’atribuir-ne, quan calgués, l’autoria. Robert Hughes va descriure així la naturalesa de l’expertesa de Berenson, o, si més no, de “l’ideal científic d’expertesa” que es va proposar adquirir i dominar: era –diu Hughes– “un sistema de discriminació que no estava basat en cap poder argumental especial, i encara menys en el sentit iconogràfic o social de l’art, sinó en l’observació meticulosa dels detalls, la sensibilitat per detectar i distingir els diferents estils i una capacitat de comparació exhaustiva basada en una memòria visual retentiva”.

Més enllà d’algunes ombres que s’acumularen sobre el seu prestigi durant el tram final dels seus dies, quan la sospita que potser va abusar del seu pedigrí d’expert i va atribuir autories prestigioses i potser infundades a quadres adquirits per col·leccionistes amb qui ell treballava i de qui cobrava comissió, el que és cert és que el mèrit intel·lectual de Berenson és enorme. I mal de calibrar des del segle XXI, quan la història de l’art –i molt especialment la de l’art del Renaixement– està ben organitzada i ha estat estudiada a fons.

A l’època que Berenson va desembarcar a Itàlia i va començar a treballar l’assumpte, però, no tan sols no hi havia llibres, ni guies, ni catàlegs ni històries de l’art –o només uns pocs materials– sinó que, a més, el caos prevalia en molts museus, esglésies i llocs on hi havia les obres. Diu Hughes que la primera vegada que Berenson va veure el cicle de frescos de La Llegenda de la Creu Vertadera de Piero della Francesca, a l’església de San Francesco, a Arezzo, l’església havia estat convertida en una mena de barracons militars i els frescos estaven tapats per tota mena d’andròmines. Enmig de tot això, el bon ull i el cervell inquisitiu i clarivident de Berenson posaren ordre i establiren uns criteris d’autentificació solvents.

Al llibre Apuntes para un autoretrato, que va escriure durant la II Guerra Mundial, Berenson escriu notes i passatges no articulats i de naturalesa diversa que aspiren a una mena d’autoconeixement escrutador útil per a aquells lectors que vulguin conèixer una mica de més a prop un personatge singular, decisiu, extravagant i inimitable.

The Irish Years. Selected writings, d’Enrique Juncosa

Enrique Juncosa. The Irish yearsEditat per The Lilliput Press
Any de publicació: 2013.
En anglès.
247 pàgines
.

Enrique Juncosa (Palma, 1961) té una trajectòria llarga i notable dins el món de l’art. Ha estat el subdirector de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i del Museu Reina Sofía de Madrid, també ha estat el director de l’Irish Museum of Modern Art (IMMA) i, actualment, es dedica a fer comissariats per a museus d’arreu del món. En una entrevista per a EL TEMPS, va explicar alguns dels seus projectes curatorials més imminents: una important retrospectiva de Miquel Barceló en diferents museus del Japó i una exposició de Yago Hortal per a la Fundació Vila Casas a Can Framis. També ha de portar a Rotterdam la gran exposició de l’artista portuguesa Joana Vasconcelos que va comissariar fa poc per al Guggenheim de Bilbao.

També poeta i novel·lista, Juncosa té la virtut afegida, a més, de ser un comissari i crític d’art que sap escriure, que té cultura literària i, per tant, és capaç d’analitzar d’una manera densa, intel·ligent, comprensiva i lúcida la trajectòria i l’obra d’artistes tan dispars com Francesco Clemente, Terry Winters, Iran do Spirito Santo, Susy Gómez, Juan Navarro Baldeweg, Juan Uslé, Antoni Tàpies, Howard Hodgkin, Ferran Garcia Sevilla, Bhupen Khakhar, Philip Taaffe, Apichatpong Weerasethakul, Jack Pierson, Anju Dodiya i Orla Barry, entre molts altres.

Els noms tot just ara esmentats són, precisament, alguns sobre els quals escriu al volum The Irish Years. Selected writings, que compta amb un pròleg del prestigiós narrador irlandès Com Tóibín. El volum recull alguns dels textos que Juncosa va escriure per a per a catàlegs d’exposicions quan era el director del Museu d’Art Modern d’Irlanda, una experiència sobre la qual en va dir això en l’esmentada entrevista per EL TEMPS: “Vaig estar-hi nou anys i va ser una experiència molt bona. Jo era el segon director de la institució. Quan vaig arribar-hi, el museu era molt famós per la seva programació en educació, però en el terreny de les exposicions era fluix. La col·lecció no interessava al seu director. Irlanda, pel seu passat –el país es va independitzar en la dècada dels 20–, no tenia una col·lecció amb obres històriques. En realitat no tenia tampoc una col·lecció d’art modern. El museu funcionava una mica com un museu provincial del Regne Unit. Agafaven moltes exposicions provinents d’Anglaterra. Jo de seguida vaig posar l’èmfasi a fer una col·lecció d’art irlandès. Amb les publicacions, també férem un esforç molt gran. Vaig tenir un conflicte important amb el director de la National Gallery d’Irlanda, que tenien obra fins als anys 40 del segle XX. Quan jo vaig començar a cercar art a partir dels 40 i dels 50 cap endavant, el director de la National Gallery em va veure com un intrús. No em podia ni veure. Per a la col·lecció, vaig cercar artistes nascuts a Dublín però que vivien fora (Sean Scully, William Scott…), els vam comprar obres importants i a més aconseguírem que anessin acompanyades de donacions de més obra per part seva. Tot plegat va donar molt aviat una visibilitat considerable al museu. També férem itineràncies per altres països, cosa que agradava particularment als nacionalistes”.

El present volum, acompanyat per diverses fotografies i il·lustracions, es complementa amb mitja dotzena de textos que donen sortida al talent menys analític i explicatiu, més poètic i narratiu, d’Enrique Juncosa.

 

Juan Genovés. Resistencia

Genovés, ResistenciaEditorial La Fábrica
Pàgines 128
Any de publicació: 2019
Preu: 35 euros

La primera vegada que Juan (o Joan) Genovès va exposar a la Galeria Marlborough de Londres, el sempre imprevisible i aleshores ja molt famós Francis Bacon li va comprar una obra. Conscient que allò de comprar obres d’artistes coetanis o fins i tot més joves el tempestuós i genial Bacon no solia fer-ho gaire sovint, Genovès no es va poder estar de preguntar-li què hi havia vist, en aquella obra que li havia comprat, què li n’havia cridat l’atenció exactament. La resposta de Francis Bacon va ser: “Has aconseguit pintar la multitud, i jo no ho he pogut fer mai, això”. (He extret l’anècdota del capítol dedicat a Genovès que hi ha al llibre Estudis d’art, de Martí Domínguez, publicat per l’Editorial Afers.)

Aquella capacitat de pintar la multitud de Genovès (nat a València el 1930) venia de la seva implicació cívicopolítica, que el va portar a convertir-se en un dels artistes més brillantment compromesos i crítics de la pintura i l’escultura modernes fetes a l’estat espanyol. Precisament, és aquest vessant de l’obra de Genovès –aquest vessant compromès, explícitament ideològic, obertament posat al servei de les expressions, les ideologies i els moviments sociopolítics que plantaren cara al règim de Franco en plena dictadura– el que ara La Fábrica ha recollit en un volum perquè els lectors i els espectadors puguin fer-se una idea completa, sintètica però global, de la seva dimensió i la seva importància.

Tal com diu el text de la contracoberta, l’estil de Genovés “es caracteritza per l’ús de colors plans i composicions cinematogràfiques, amb una utilització dinàmica de la perspectiva. A les seves pintures convergeix una intensa ansietat i desorientació que frega l’absurd, entreteixida amb la fragilitat humana. Tot plegat li serveix no tan sols per explorar problemes polítics i socials, sino també les contradiccions entre l’individu i la massa, que, com suggereix el títol del llibre, conformen un ampli concepte de resistència”.

D’entre totes les obres compromeses, militants i inflamades d’esperit crític –però mai òbvies ni dogmàtiques– de Genovès, en destaquen sobretot dues. La primera és el quadre titulat El abrazo, un acrílic sobre tela de dimensions notables que va pintar el 1976 i que de seguida es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista i a favor de la democràcia. La segona, inspirada en El abrazo, és el conjunt escultòric que l’any 2003 va inaugurar-se a Madrid en homenatge als advocats laboralistes d’Atocha assassinats, titulat Monumento a los abogados de Atocha.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca