Llibres

Mostrador de llibres: Jardí, Perpinyà i del Moral

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar. Coordina: Pere Antoni Pons.

L’home del barret, de Berta Jardí

Editorial Univers. 2019
114 pàgines

L’any 1918, un joveníssim Joan Miró va pintar un retrat singular i esplèndid. S’hi veu un home que està assegut amb posat seriós, amb les cames creuades i les mans mig plegades, que porta un trajo i un abric marró molt gruixut i que posa davant del fons groc d’una paret on només s’hi veu una cosa: la pintura d’un automòbil, aleshores símbol d’una modernitat fascinant, veloç i motoritzada. L’home també porta barret, i justament el títol de l’obra és L’home del barret, tot i que al museu de Texas on es pot veure, el Museu d’Art de Kimbell, a Fort Worth, el títol és Retrat d’Heribert Casany.

Nat a Barcelona l’any 1890 i mort a Santa Coloma de Gramanet el 1945, Casany era el fill del propietari d’una importantíssima i pròspera empresa de cotxes barcelonina. Va estudiar art a l’Acadèmia Galí, on va conèixer i fer amistat amb, a més de Miró, Rafel Benet i Lola Anglada. Com a artista, Casany va ser sobretot ceramista i pintor –amb un estil entre naïf i primitivista, rere l’estela de Henri Le Douanier Rousseau–, i va exposar en diverses galeries de renom, entre elles les Galeries Layetanes. Home amb una forta sensibilitat i d’una aguda espiritualitat, ja de gran va fer un cop de volant biogràfic dels que fan època: va deixar l’art, va ingressar al seminari i es va ordenar sacerdot.

Heribert Casany era també el tiet avi de l’escriptora Berta Jardí, que ara ha escrit un llibre, L’home del barret, en què justament es proposa recuperar, conèixer i donar a conèixer la figura d’un home de qui ella va sentir a parlar sovint en les trobades familiars, però de qui en realitat, fins fa poc, no en sabia gran cosa. Berta Jardí ha contat que va saber de l’existència d’aquell germà de la seva àvia, primer mig bohemi i finalment home d’església, durant l’adolescència, però que després se’n va oblidar i que no va ser fins molts anys després que va picar-li la curiositat per aclarir qui era i per escorcollar-ne la vida.

Amb tot, Berta Jardí no ha pogut comptar ni amb els testimonis ni amb les fonts d’informació directes que més l’haurien pogut orientar i informar –el seu pare, la seva àvia i altres familiars que havien tractat el tiet avi Heribert– i ha optat per fugir de la idea d’escriure una biografia a lús del personatge. Així, entre la investigació, la reconstrucció més o menys documentada però també més o menys especulativa, ha escrit un llibre que serveix per posar substància vital a qui va ser el model d’un dels millors quadres de joventut del genial Joan Miró.


La cadira trencada. Teatre català d’avantguarda, de Núria Perpinyà

Arola Edicions. 2019
168 pàgines.

La professora, novel·lista i assagista Núria Perpinyà (Lleida, 1961) concep i treballa la seva obra de creació amb un afany experimental i indagador que és hereu de l’esperit experimental i aventurer de les diferents onades avantguardistes que van girar damunt davall l’art i la cultura del segle XX. En aquest sentit, el seu nou assaig, La cadira trencada. Teatre català d’avantguarda, amb el qual fa una repassada a cent anys d’avantguarda teatral catalana i internacional, es pot dir que encaixa d’una manera natural i coherent dins el conjunt de la seva obra.

Entre els títols més coneguts de Perpinyà, hi ha les novel·les Una casa per compondre (Empúries, 2001), Mistana (Proa, 2005), Els privilegiats (Empúries, 2007) i I, de sobte, el paradís (Comanegra, 2018), els assaigs La poesia de Gabriel Ferrater (amb Xavier Macià, a Edicions 62, 1986) i Gabriel Ferrater. Recepció i contradicció (Empúries, 1997), i les obres de teatre Els privilegiats (Empúries, 2007), Els Cal·lígrafs (Empúries, 2011) i El vici (Arola, 2019).

La versatilitat, la curiositat múltiple, els sabers expansius i mai retrets són característiques del procedir creatiu de Perpinyà, igual com ho són de l’esperit i dels afanys de les avantguardes fundacionals, és a dir, d’abans que, majoritàriament, fossin domesticades, banalitzades o desactivades en la seva capacitat de sorprendre, d’innovar o de xocar.

Al capítol introductori del llibre, Perpinyà tempteja una definició d’avantguarda –“Si calgués resumir en un mot «què significa avantguarda», triaríem el d’oposició. ¿Oposició, a què? A tot”, escriu– i apunta quins van ser els propòsits dels primers avantguardistes: “Els avantguardistes de principis del segle XX es plantejaren canviar radicalment les coses i fer el que no s’havia fet mai. Ho van aconseguir fent el contrari del que s’havia fet sempre; amb aquest gest tan senzill, els artistes dels anys vint van capgirar els models de l’Ancien Régime. Si era tan fàcil, ¿com és que no ho havia fet ningú? Potser perquè, abans del Romanticisme, ningú no es plantejava ser original. L’ideal d’un artista era ser bo i profund. A partir del XX, voldran ser agosarats”.

Perpinyà estableix un doble bressol del corrent (dels corrents?) avantguardista: París i Moscou. Des d’allà, irradiaren la seva força i la seva inventiva mai vistes i es propagaren per tota una Europa on les noves generacions de creadors estaven a punt per recollir-la, abraçar-la i fer-la créixer de mil i una maneres. “La joventut intel·lectual estava exaltada. Els manifests proliferaven. A la «Bufetada al gust públic» (1902), Maiakovski i Khlebnikov llencen al mar els vells escriptors, que Gabo i Pevsner qualifiquen de «carronya del passat». Apollinaire fa notar que, per molt que ens l’estimem, «no es pot anar per tot arreu transportant el cadàver del pare». Els avantguardistes són insolents i se’n burlen del gustos carrinclons. Els seus detractors qualificaran el seu art de «degenerat»”, explica Perpinyà.

Naturalment, dir que es va propagar per tot Europa vol dir que també va arribar a Catalunya. Perpinyà fa referència als manifestos futuristes que, a principis de la segona dècada del segle XX, feren dues figures tan dispars com Joan Salvat-Papasseit i Gabriel Alomar. També fa esment, com no podia ser d’una altra manera, al Manifest groc de Dalí, Gasch i Montanyà, “enardits contra el modernisme burgès, les seves floretes i la seva melangia”. L’autora apunta: “Les proclames són d’ideologies dispars, des del comunisme al feixisme, però tenen una cosa en comú: els han escrit joves amb ganes d’épater i de canviar el món, començant per l’art”.


L’ull de Miró, de Jean Marie del Moral

La Fábrica. Madrid. 2015.
350 pàgines

Jean Marie Del Moral, fill de republicans espanyols exiliats a França, va viatjar el 1978 a Barcelona per fer un reportatge sobre alguns intel·lectuals i creadors que havien destacat durant la dictadura pel seu posicionament antifranquista. El treball era un encàrrec de L’Humanité Dimanche, el dominical del diari comunista L’Humanité, i l’estrella del reportatge havia de ser Joan Miró, que al cap de poc inauguraria una ambiciosa retrospectiva al Centre Pompidou de París. Després d’assistir a l’estrena de Mori el Merma al Gran Teatre del Liceu, el jove Del Moral va parlar amb Pilar Juncosa, l’esposa de l’artista, per concretar una trobada. Ella li va dir que anés a veure’ls l’endemà al matí a l’hotel on s’allotjaven. Quan Del Moral s’hi va presentar, Miró va interessar-se per la seva condició de fill d’exiliats i el va emplaçar a visitar-lo a Palma, on tenia el seu taller. Al cap de pocs dies, Del Moral va fer-li la visita. De seguida que va posar un peu dins el taller de Miró, magistralment dissenyat per l’arquitecte Josep Lluís Sert, Del Moral va sentir que abordar els tallers com a espai mental dels artistes podia ser un tema inesgotable.

Es pot dir, en aquest sentit, que la coneixença de Miró i la visita al seu estudi van ser determinants per donar forma i encaminar la biografia, la trajectòria fotogràfica i l’actitud vital de Jean Marie del Moral, que en els seus més de quaranta anys de carrera ha publicat en les millors revistes i diaris del món. També és autor d’una cinquantena de llibres –sobre temes tan variats com la figura i l’univers de l’artista Miquel Barceló i els cítrics de Còrsega– i s’ha convertit en un dels fotògrafs que més exhaustivament i millor ha treballat el tema dels tallers d’artista.

La riquesa i la varietat de l’obra de Del Moral són el resultat de la riquesa i la varietat de la seva vida, determinada per quatre qüestions fonamentals. La primera és la dramàtica història dels seus pares, dos republicans espanyols que arribaren a França el 1939 a través del camp de concentració d’Argelès-sur-Mer i que es quedaren al país veí fins a la mort del dictador Franco l’any 1975. La segona, conseqüència de la primera, és la condició d’hispanofrancès de Del Moral, una doble identitat enriquidora però també incòmoda i escindida. La tercera qüestió va ser el descobriment durant l’adolescència de tres passions que han alimentat sempre el seu esperit i el seu treball: la passió per l’art, la passió pel cinema i la passió per la literatura. La quarta qüestió és el nomadisme, és a dir, les ganes o la necessitat de viatjar, que l’han portat a recórrer gran part del planeta fotografiant-ne la gent, els paisatges, els detalls.

Miró, però, sempre ha estat central per a Del Moral. Per això un dels seus llibres més ambiciosos i excepcionals té el món de Miró com a protagonista. L’ull de Miró és molt més que el retrat d’un immens gabinet de curiositats, és la radiografia poètica i precisa de molts dels materials primigenis que configuren el món íntim, intel·lectual i sobretot plàstic de l’artista català. Durant tot un any, Del Moral va fotografiar tots els objectes que Miró col·leccionava i que en un moment o un altre li havien interessat per la seva forma o pel seu color. El fotògraf també es va immergir en els dos tallers mironians, el Taller Sert i Son Boter, i en va fotografiar la fascinant arquitectura, el mobiliari, la llum, els pinzells, les postals enganxades a les parets, algun llibre, alguna tela…

El resultat és un llibre radiant i esplèndid, que es llegeix com una seqüència narrativa i visual i que porta l’espectador a conèixer a fons, d’una manera íntima, l’univers Miró.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca