Llibres

Mostrador de llibres: Jeanne Modigliani, Guillermo de Osma i Carla Carmona.

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Modigliani sin la leyenda, de Jeanne Modigliani 

Nortesur, 2008
Traducció: Romana Baena Bradaschia
192 pàgines
Preu: 17 €

Aquest llibre és fruit de les investigacions que Jeanne Modigliani, única filla de Jéanne Hébuterne i Amadeo Modigliani, va dur a terme entre el 1939 i el 1984. Jeanne va perdre els seus pares tràgicament amb només setze mesos de vida; Amadeo Modigliano va morir de tuberculosi el 1920 i Hébuterne es va suïcidar, embarassada, unes hores després que desaparegués el seu estimat. 

L’objectiu d’aquesta obra no és un intent sentimental de recompondre la imatge d’un pare desconegut, va escriure l’autora, si no que volia fer un “inventario de nuestra ignorancia” (pag. 26) per tal que les investigacions posteriors fossin més positives. Jeanne Modigliani va escriure que mai hi hauria una biografia completa del seu pare perquè els elements per fer-la no existeixen. Els relats que hi ha escrits van plens d’anècdotes sobre l’aurèola d’artista maleït que va envoltar Modigliani tota la vida. Amb una rigorosa investigació, la historiadora de l’art fa un fact-checking en tota regla i proporciona interpretacions reveladores dels aspectes més controvertits de l’evolució artística del seu pare, fundades en l’anàlisi de l’ambient en el que va créixer. 

Desmenteix que Amadeo Modigliani fos descendent del filòsof Spinoza i també que fos fill d’un banquer. Explica els seus orígens i tradició jueva sefardita, l’ambient intel·lectual en el que es va criar a Livorno, el suport de la seva mare i la seva veritable voluntat, ser escultor, tot i les dificultats que va tenir tota la vida per tirar endavant aquesta vocació. També hi apareixen els personatges que el van inspirar i ajudar com Max Jacob, Léopold Zborowski o l’estimat amic Amadeo de Souza-Cardoso. Durant el llibre Jeanne Modigliani refuta les apreciacions tant personals com artístiques d’alguns biògrafs i historiadors de l’art.

“Los análisis caligráficos demuestran que ni el alcohol ni las drogas habían afectado a sus cualidades intelectivas, ni siquiera pocos días antes de su muerte, y nos lo revelan sus cartas. Pero al igual que otros mitos, éste favorece las fantasías y las elucubraciones de un cierto número de personas para quienes la creatividad y la fantasía de Modigliani han permanecido ajenas”. (pag. 100). 

Aquest volum és bo per anar més enllà de la mera anècdota. Amb “Modigliani sin la leyenda” aprofundim en l’obra de principi a fi d’aquest singular artista i el ressuscitem sota una nova llum cent anys després de la seva mort. 


Fortuny, Proust y los ballets rusos, de Guillermo de Osma

Elba Editorial, 2010
92 pàgines
Preu: 12 €

Marià Fortuny i Madrazo (fill de Cecília de Madrazo i de Marià Fortuny i Marsal) protagonitza aquest assaig juntament amb Marcel Proust. Què uneix l’escriptor amb el modista i escenògraf a banda de l’any de naixement (1871)? Guillermo de Osma, historiador de l’art, galerista i especialista en la figura de Fortuny, fill, ens ho desgrana en les tres parts d’aquest llibre: “Fortuny, Proust y los ballets rusos”, “Fortuny en Proust: Una antología” y “Mariano Fortuny y su mundo”

“Pero de pronto cambió el decorado; ya no fue el recuerdo de antiguas impresiones, sino de un antiguo deseo, despertado en fecha muy reciente todavía por el vestido azul y oro de Fortuny, el que extendió delante de mí otra primavera, una primavera nada frondosa sino por el contrario súbitamente despojada de sus árboles y sus flores por aquel nombre que yo acababa de decirme: <<Venecia…>>” Ibíd., vol. III, La prisionera, pp. 349-350. 

Osma reprodueix aquest i d’altres fragments de La presonera (edició de l’editorial Valdemar, 2017) i diu que en la famosa obra de Proust hi trobem quasi vint referències i descripcions de les vestimentes de Fortuny. “Proust es, sin lugar a dudas, el autor que más brillante e inteligentemente analiza los trajes de Fortuny” (pag. 20) escriu Osma. Els vestits de Fortuny i Henriette Nigrin, com les peces Knossos i Delphos, van permetre a les dones de l’alta societat alliberar-se de cossets i faixes i lluir peces fluides que els permetien més moviment. 

Aquest llibre parla d’aquestes robes i de la influència de Fortuny al món de la moda i les arts escèniques (també va ser pintor, gravador, fotògraf, decorador i arquitecte), de les famílies d’ambdós artistes, i del temps que van crear a Venècia i París. “Fortuny es ante todo un gran trabajador, cuya vida privada –perfectamente discreta- se esconde detrás de su compleja obra. Esta visión tan personal y aparentemente paradójica nos fascina hoy, como en su tiempo fascinó a Marcel Proust, Gabriel d’Annuzio, Henri de Regnier, Paul Morand y tantos otros que lo apodaron como mago, alquimista y hombre del Renacimiento” (pag. 79). 

Un llibre succint i rigorós que encisarà tant als amants de la literatura com als de la moda. 

En la cuerda floja de lo eterno.
Sobre la gramática alucinada de Egon Schiele, de Carla Carmona Escalera

Acantilado, 2013
152 pàgines
Preu: 16 €

En aquest assaig impecable, Carla Carmona, doctora en filosofia i especialista en la Viena finisecular, escriu sobre l’obra d’Egon Schiele en diàleg amb els seus contemporanis de diferents disciplines (Klimt, Wittgenstein, Trakl, Schönberg, Rilke, Bahr o Loos) i ens explica el llenguatge pictòric del prolífic artista i el perquè dels seus autoretrats, les figures tristes, lànguides o pornogràfiques i els seus paisatges. 

Egon Schiele (1890-1918) va néixer a una estació ferroviària a Tulln an der Donau, una “ciutat-riu” al sud del Danubi i prop de Viena. Schiele tenia tres anys quan va morir la seva germana i quinze quan va perdre el seu pare. “Este primer encontronazo con la muerte, lo irremediable por antonomasia, la cargó de connotaciones sexuales y de un aire de locura que marcaron su obra” (pag. 11). 

L’any 1912 va ser empresonat per deixar que menors entressin al seu estudi de Neulengbach a veure els seus dibuixos de nuus. Carmona justifica la pintura més explícita de l’artista dient que “es complicado no pasarse de la raya cuando uno está trabajando con el cuerpo humano al desnudo y quiere llegar hasta el final” (pag. 38). L’acadèmica dedica unes quantes pàgines a demostrar com Schiele en la seva obra es va ocupar dels paisatges, éssers estimats i nens, amb respecte i cura, cosa que generalment passa desapercebuda, diu. 

La voluntat que tenia Schiele de reunir-se amb el seu pare serà una constant en l’assaig, també la idea de contínuum entre la vida i la mort i la igualtat que atorgava als sexes. “Figuras masculinas y femeninas son retratadas por igual y sufren de los mismos males con una intensidad similar […] sus figuras masculinas entregadas a los placeres del sexo comparten el horizonte del sexo opuesto, si bien disponen de menos herramientas con las que enfrentarse a él” (pag. 21). El llibre L’home sense atributs de Robert Musil surt mencionat més de dues i tres vegades quan l’autora parla del buit i la melancolia. L’obra de Musil va marcar aquella Viena de finals del XIX en la que la mort era entesa com quelcom intrínsec a la vida. “Vivir era morir” (pag. 31). 

L’assaig es divideix en dotze clarividents capítols: “Niño eterno, eterno niño”, “De sacerdotes, certezas y cuerpos alucinados”, “Del exhibicionismo a la presentación cuidadosa”, “Sillas, halos, móviles, prótesis, alfombras”, “Cremalleras invisibles”, “De hermanos enamorados y ciudades muertas”, “De inversiones pictóricas”, “El caso <<Friederike Maria Beer>>”, “Paisajes gramaticales”, “Detalles dinamita”, “Parecidos de familia” i “Los retratos de El Fayum del siglo XX”.  

Un poeta, Egon Schiele, que mort als 28 anys va ser “pintor de la muerte, pintor eterno” (pag. 145). Carla Carmona reitera la idea d’eternitat i ens diu que l’artista hi va viure des de la seva eterna infància. En un dels dibuixos que va fer mentre era a la presó Schiele va deixar escrit: <<¡El arte no puede ser moderno, el arte es eterno!>>. 

Laura Calçada i Barres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close