Llibres

Mostrador de llibres: Mireia Sallarès , Aleix Salvans i diversos autors.

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Las Muertes Chiquitas, Un ensayo documental de Mireia Sallarès sobre los orgasmos

Arcàdia, 2019
168 Pàgines
Preu: 22€

L’artista Mireia Sallarès va arribar a Mèxic l’any 2006 sense saber que passaria els següents tres anys conversant amb dones mexicanes sobre orgasmes, absència i violència. Al llibre hi ha les confessions d’algunes d’aquestes dones i les seves fotografies comparteixen espai amb assajos d’Helena Braunštajn, Lore Aresti de la Torre i Laura González Flores. 

Sallarès explica que aquesta edició és una relectura del primer Las Muertes Chiquitas que l’editorial Blume va publicar el 2009. Al volum que ens ocupa s’hi inclou un codi per poder visionar a Filmin el documental amb el testimoni de totes les dones entrevistades i fotografies de l’estrena al cinema Òpera de la CDMX. 

“De repente, de un solo fogonazo, capté que ese sentimiento de totalidad que me provoca el orgasmo es el mismo sentimiento de totalidad y libertad que nos regala la muerte. Fascinada con esta suposición, desde entonces no es que no le tema a la muerte, sino que mi curiosidad al respecto y la sospecha del goce que nos espera me han liberado de gran parte del terror que todos tenemos ante nuestra finitud corporal” (Pag. 118), de l’assaig de Lore Aresti de la Torre. 

També hi ha retalls de textos de Roberto Bolaño, Georges Bataille, Gabriel Giorgi, Wisława Szymborska, Fermín Rodríguez, Susana Rotker, Lydia Cacho, Paul B. Preciado i Susan Sontag que van acompanyar Mireia Sallarès durant la seva investigació i creació. Com si fóssim davant la taula de l’artista, plena de papers escampats, hi ha pàgines del llibre amb fragments subratllats i anotacions al peu, com quan sota la frase: “Una fotografía es un secreto sobre un secreto. Cuanto más te dice, menos sabes”, de Diane Arbus, l’artista Sallarès hi escriu amb llapis: “Una entrevista es igual… cuanto más sabes menos te dicen”. 

Però la Yolanda, la Lore, la Paulina, l’Elvia, Doña Jose i unes quantes dones més van acabar dient força coses. Faríeu bé d’adquirir aquesta obra-estudi per les seves reflexions, pel regal del documental o per la resposta de la Junta del Buen Gobierno Zapatista quan Sallarès els va demanar si podia parlar sobre l’orgasme amb una dona indígena. 

El llibre alterna la diversió i la complicitat amb l’esgarrifança i la sorpresa. “Doña Chelo decía que desearía un día poder llorar de veras, con muchas lágrimas, para poder vaciarse, pero que no lo conseguía. Y que no recordaba haber llorado nunca. Y yo recordé las veces que he llorado al tener un orgasmo” (pag. 105).

La cultura mexicana, com els efímers i delicats papers picats de les seves celebracions, és present en tot el llibre. Un treball que reconeix i honora la vida de la dona i els camins del seu plaer i el seu dolor. 


Gestió del Caos, Escenes de la contracultura a Catalunya 1973-1992, d’Aleix Salvans

Angle Editorial, 2018
Col·lecció: El Fil d’Ariadna
304 pàgines
Preu: 18.90 €

Al seu primer llibre, Aleix Salvans narra un seguit d’escenes d’un moment històric convuls a Catalunya (final del franquisme – Jocs Olímpics del ‘92) des del punt de vista dels que conceben l’art com una manera de col·locar-se al marge de la societat. 

El periodista va entrevistar en Víctor Nubla, la Lulú Martorell, l’Enric Casasses, l’Óscar Abril Ascaso… va assistir a xerrades a l’associació Gràcia Territori Sonor i també va dedicar moltes hores a l’hemeroteca i a les lectures especialitzades sobre el tema per escriure aquest volum a cavall del periodisme narratiu i la crònica politicosocial. 

Pau Riba, Genís Cano, Nazario Luque, Lluís Peris-Mencheta, Xavier Mariscal, La Gauche Divine, publicacions com el Rrollo enmascarado, Ajoblanco o Star, Quim Monzó, Sílvia Gubern, el Canet Rock, Frederica Montseny, grups musicals com Perucho’s, La Banda Trapera del Río o Frenopàticss, Eulàlia Framis, Marcel·lí Antúnez, l’editorial La Cloaca, ràdio PICA, els punks, els mods, els okupes. Hi són tots. Salvans és el pilot experimentat amb el que sobrevolem aquests personatges i ens convida a seguir investigant per allà on ens faci més gràcia.

“També tenia una voluntat desmitificadora. Molts del qui parlen dels anys setanta i vuitanta com un paradís apareixen al llibre amb el paper que van tenir aquells anys i, finalment, com van col·locar-se als circuits oficials, desvinculant-se de la contracultura més enllà de les anècdotes de joventut que puguin explicar. Això fa que hi hagi força situacions sorprenents, com l’entrevista sobre cultura gay de Federico Jiménez Losantos a Biel Mesquida i Alberto Cardín”, explica el granollerí Aleix Salvans. 

L’autor també afirma que el llibre l’ha ajudat a entendre com funciona la política catalana i “l’absorció d’alguns d’aquests artistes com a tòtems de la cultura d’una o altra banda, la de Pasqual Maragall o la de Jordi Pujol”. 

A la part central del llibre hi ha 31 fotografies d’actuacions musicals, manifestacions i portades de revistes i fanzines. 

“Amb la mort de Pau Malvido i Pepe Sales, totes dues el 1994, en certa manera es tanca un període de la història de la contracultura a Catalunya, tota una forma de viure i de veure les coses. En paraules del mateix Pepe, i citant el títol d’una obra d’Oriol Pi de Cabanyes: <<Oferiu flors als rebels que fracassaren? Suposo que es deu referir als del seixanta-vuit… jo sóc dels setanta, un mutant>> (Pag. 297). 

Marisa Ciento Art i galerisme a Barcelona

Editorial Comanegra, 2016
156 pàgines
Preu: 20 €

Marisa Díez de la Fuente va créixer en el si d’una família benestant de Burgos. El 1954, amb poc més de 20 anys, es va casar amb un empresari català i es va traslladar a Barcelona. En una entrevista recollida al llibre, diu: “Notaba la existencia de un poso de cultura, las posibilidades de hacer cosas. Fue algo muy fuerte. Entonces, la burguesía catalana que conocí era muy refinada, muy culta” (pag. 123). També explica que una exposició d’Antoni Tàpies la va marcar per tota la vida perquè va significar una ruptura amb tot allò que havia conegut abans. 

L’art era el que més li interessava i tenia ganes de posar-s’hi, per això amb una cosina va llogar un local al carrer Consell de Cent, que l’arquitecte Pepe Pratmarsó va rehabilitar, i l’any 1974 van inaugurar la galeria Ciento. 

La Marisa no havia rebut educació artística formal però tenia molt bona intuïció. A la Ciento van fer la seva primera exposició Mireia Sentís, Vicenç Viaplana, Antoni Muntadas, Joaquim Gomis, Antoni Torres, Perejaume i Susana Solano. La galerista també va mostrar per primer cop a l’estat espanyol obres dels artistes Christo i Luis Frangella. Mireia Sentís explica que a la Ciento també s’hi organitzaven lectures, concerts, performances (com una de ben sonada entre Antoni Muntadas i Jaume Xifra) i que els vernissatges eren una festa. 

Marisa Ciento, com tothom la coneixia, també va encapçalar diverses iniciatives culturals com la Primavera fotogràfica, que va començar el 1982 amb imatges d’Édouard Boubat i l’Associació de Galeries Art Barcelona, de la qual va ser la primera presidenta el 1989. 

Aquest volum de Comanegra és un seguit de records i anècdotes dels artistes que la van conèixer i una cronologia de les exposicions i la història de la galeria Ciento. Com aquell qui firma un llibre de signatures, Vicenç Altaió, Teresa Blanch, America Sanchez, Eva Lootz, Joaquim Chancho, Yamandú Canosa, Eugènia Balcells… van omplint les pàgines i explicant-nos qui va ser la Marisa Ciento (alguns l’homenatgen amb obra artística inèdita pel llibre) i la seva importància en la història del galerisme barceloní. 

“En algun moment, tots necessitem una brúixola. És per això que hem invitat Marisa de Ciento perquè organitzi una exposició. Ella, que va ser una referència obligada quan jo estudiava Història de l’Art. En aquells dies, jo la veia sense més ni més com una persona amable i encantadora. Ara, després d’haver baixat a l’arena, he après a distingir en la seva veu el to natural d’una gran professional tenaç i amant del seu present.” (pag. 114). Part d’un text que Carles Poy va escriure el 1995, quan va organitzar a la seva galeria l’exposició “Ciento 13”, en homenatge a la Galeria Ciento, quatre anys després del seu tancament. 

Laura Calçada i Barres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca