Secció: El Mostrador

Mostrador de llibres: Palau i Fabre, Baechtold i David Sylvester

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar. Coordina: Pere Antoni Pons.

Estimat Picasso, de Josep Palau i Fabre

estimat picasso palau i fabre
estimat picasso palau i fabre

Galaxia Gutenberg
Reedició del 2019
25 euros

Tots els llibres que el poeta, dramaturg i assagista Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917–2008) va dedicar a la vida i l’obra del seu admirat Pablo Picasso són una mescla de declaració d’amor apassionada i de fervorosa i lúcida investigació intel·lectual. Per a Palau, Picasso representava totes les virtuts del creador modern, de l’art modern, de la vida moderna: Picasso era la transgressió sense fi, la reinvenció sempre sorprenent i inesgotable, la capacitat d’apropiar-s’ho artísticament tot i de convertir-ho tot –amants, amics i coneguts, coses vistes, experiències viscudes, llibres llegits, idees escoltades– en un component més de la pròpia obra.

Des que Palau va conèixer personalment l’artista malagueny l’any 1947, va freqüentar-lo sovint i va estudiar-ne incansablement la seva obra, a la qual va dedicar múltiples llibres, alguns dels quals són considerats cabdals i de referència ineludible. Entre la vasta bibliografia picassiana de l’autor de Poemes de l’Alquimista, cal destacar Vides de Picasso, Picasso per Picasso, Picasso i els seus amics catalans, El Gernika de Picasso, Picasso vivent 1881-1907, Picasso cubisme 1907-1917 i Picasso, dels ballets al drama 1917-1926. I també, per descomptat, Estimat Picasso, publicat originàriament el 1997 per l’editorial Destino i reeditat ara per Galàxia Gutenberg en una edició preparada pel crític i escriptor Julià Guillamon.

La novetat que va representar el llibre Estimat Picasso, almenys pel que tenia a veure amb la relació personal i bibliogràfica entre l’artista i l’escriptor, és que aquí Palau explica el seu testimoni personal i directe del creador de Les senyoretes d’Avinyó, i de com havia estat la relació que havien mantingut tots dos al llarg dels anys, i a més ho fa amb una franquesa absoluta, fins al punt que el poeta i crític d’art José Corredor Matheos va detectar-hi una certa ingenuïtat.

La nova edició ha estat considerablement augmentada i enriquida amb tota mena de nous materials, des de fotografies que Palau va fer a Picasso en família o en la intimitat del seu estudi fins a diverses notes manuscrites.

Igual com sol passar amb la majoria d’obres que Palau i Fabre va dedicar a l’artista malagueny, escrites entre la mitomania i l’erudició, entre l’entusiasme del devot i la sagacitat analítica de l’intel·lectual expert, aquest llibre és susceptible d’interessar tant als picassians empedreïts, que ja ho saben quasi tot sobre l’artista, com als que vulguin introduir-se per primer cop en la seva obra i la seva vida.

Bechtold. Catàleg raonat

bechtold

Editat per Verlag der Buchhandlung Walter König
Colònia
Dos volums
263 i 319 pàgines
En alemany
.

La venerable figura d’Erwin Bechtold (Colònia, Alemanya, 1925), un pintor que ha fet una potent obra plàstica que sempre s’ha mogut entre les coordenades de l’informalisme i del constructivisme, ocupa un lloc central en el panorama de l’art de les Balears –viu a Eivissa des del 1959–, de l’estat espanyol i d’Alemanya.

Fa anys que Bechtold gaudeix d’un prestigi prou notori i unànime, la seva obra es pot veure en molts dels millors museus i col·leccions privades d’Espanya o d’Alemanya i, a més, no han estat pocs els artistes més joves que al llarg dels anys li han reconegut un cert mestratge. Per si això fos poc, l’any 2016 es va publicar el “Catàleg raonat” de la seva obra pictòrica, dut a terme per l’estudiosa Kirsten Maria Limberg i publicat per Verlag der Buchhandlung Walter König, de Colònia.

Són dos volums que reprodueixen més de dues mil pintures. La més antiga és un oli sobre cartró del 1952 i la més recent és un acrílic sobre tela del 2014. Es caracteritza, la pintura de Bechtold, per ser densament abstracta i, alhora, tenir gairebé sempre un o altre element geomètric. Entre la visceralitat i la meditació cerebral, entre la tempesta de les textures i l’equilibri de la composició calculada.

Després d’aprendre l’ofici de tipògraf, d’estudiar pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Colònia i d’obtenir el diploma de mestre impressor, Bechtold se’n va anar el 1950 a París, on va ser deixeble de Fernand Léger. Abans de tornar a Alemanya, va visitar Barcelona. El que havia de ser una escapada fugaç a un indret mític –“Barcelona havia resistit uns bombardejos terribles durant la Guerra Civil i havia fet front amb coratge al feixisme”– va acabar sent determinant per a Bechtold tant en termes artístics com professionals.

Va arribar a Barcelona per passar-hi tres dies i s’hi va quedar tres anys. Gràcies a Jordi Miracle, fill de l’editor Lluís Miracle, va començar a treballar il·lustrant sobrecobertes de llibres. Primer per a Luís Miracle, Editor, i aviat també per a Destino. Fins als 80, les sobrecobertes van ser la tasca alimentària principal de Bechtold. També es guanyava un sobresou com a interiorista. Va dissenyar l’interior de la llibreria Áncora y Delfín, a Barcelona, i la galeria d’art Van der Voort, a Eivissa. Va ser durant aquells tres anys a Barcelona que Bechtold va fer amistat amb els artistes de Dau al Set i El Paso. Eren de la mateixa generació, i compartien inquietuds, afinitats, ànsies exploradores i l’impacte genesíac de l’art abstracte.

Ja a Eivissa, Bechtold va fundar amb altres artistes alemanys establerts a l’illa el grup Ibiza 59. Cabdal per a l’evolució de l’art eivissenc, en aquell grup hi havia alguns artistes de primera categoria, el més destacat dels quals era l’arquitecte i pintor Erwin Broner, un autèntic pare espiritual i intel·lectual per a la colònia germànica d’Eivissa.

Vista en conjunt, l’obra de Bechtold és coherent però no homogènia. Al principi es va moure entre l’expressionisme i el cubisme, però als 50 es va decantar cap a l’abstracció, tot i que encara mantenia elements identificables. Als 60, però, Bechtold ja havia trobat una identitat pròpia. Els quadres que va començar a fer aquells anys –rics en textures i relleus, complexos quant a color i d’una consistència matèrica contundent– desprenen una personalitat segura i forta que ha estat des d’aleshores marca de la casa.

Els lectors i espectadors que vulguin conèixer bé la seva obra tenen, gràcies als dos impressionants volums d’aquest catàleg raonat, una oportunitat única i insuperablement exhaustiva per fer-ho.

Interviews with American Artists, de David Sylvester

Interviews with American Artists, de David

Editat per Chatto & Windus
Londres
25 lliures
390 pàgines.

Aquest recull d’entrevistes que el crític d’art David Sylvester (Londres, Anglaterra, 1924-2001) va realitzar a vint-i-un artistes nord-americans, publicat originàriament el 2001, és un clàssic del periodisme literari sobre art. A la seva manera polifònica i plena de vivacitat, és a dir, donant veu als grans noms que n’han estat protagonistes, el llibre reconstrueix l’evolució de l’art nord-americà –per tant, també, occidental– dels últims vuitanta anys.

La nòmina d’entrevistats no podria ser ni més espectacular ni més representativa de molts dels corrents més centrals de l’art modern ianqui. Val la pena posar la llista de noms íntegra: David Smith, Louise Nevelson, Adolph Gottlieb, Barnett Newman, Willem de Kooning, Franz Kline, Robert Motherwell, Philip Guston, Helen Frankenthaler, John Cage, Robert Rauschenberg, Jasper Johns, Cy Twombly, Frank Stella, Claes Oldenburg, Roy Lichtenstein, Alex Katz, Robert Morris, Carl Andre, Richard Serra i Jeff Koons. Hi ha des de representants de l’action painting i del color field fins al paradigma de la postmodernitat frívola que és Jeff Koons, passant per escultors de tota espècie i pelatge i per grans icones del pop art.

Sylvester, un home de mirada penetrant i de cervell perfectament moblat, conegut per les seves ressenyes denses, pel seu coneixement exhaustiu de l’obra de Francis Bacon i Lucian Freud i per ser el responsable del catàleg raonat de Magritte, aconsegueix que els seus entrevistats parlin de tot: de la seva vida, del seu art, de l’època que els ha tocat viure, de com han vist canviar les coses en termes estètics i sociopolítics…

La majoria de les entrevistes van ser gravades originalment per ser retransmeses per la BBC, i daten de principis dels anys 60. Per elles, no ha passat el temps. Al contrari: constitueixen uns documents extraordinaris, que permeten als lectors d’entrar dins el món creatiu més íntim i personal dels diferents artistes. A més, el llibre és ple de frases memorables, lúcides des d’un punt de vista plàstic però sovint també moralment o existencialment electritzants. És el cas d’aquesta frase de Franz Kline, un dels gegants de la pintura moderna: “Els blancs, és clar, es tornen grocs, i molta gent t’ho fa veure, saps? Volen que el blanc sigui blanc per sempre. A mi no em molesta si és blanc o no. Segueix sent blanc, si ho compares amb el negre”. Quan Kline acaba de dir la frase, Sylvester es limita a repetir: “Segueix sent blanc, si ho compares amb el negre”. Sembla un poema.