Llibres

Mostrador de llibres: Publicacions de la Universitat de les Illes Balears, Manuela Alcover i Maura Reilly

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar. Coordina: Pere Antoni Pons.

40 anys de fons artístic de la Universitat de les Illes Balears

40 anys de fons artístic de la Universitat de les Illes Balears
Llibre

Publicacions de la Universitat de les Illes Balears.
Palma, Mallorca, 2019.
146 pàgines

Durant els cursos 2017-2018 i 2018-2019, la Universitat de les Illes Balears va dur a terme una sèrie d’activitats per commemorar els seus primers quaranta anys d’existència. Creada el 1978, la UIB va ser concebuda “com una institució dedicada a la generació i la transmissió de coneixements, a la investigació i a la projecció de la cultura científica, compromesa –són paraules de l’actual rector Llorenç Huguet– amb la realitat històrica i amb la difusió dels valors culturals i lingüístics de les Illes Balears, però també amb voluntat de fer nostre l’esperit universalista en un món cada vegada més obert, més global i més intercomunicat”.

Un dels actes estel·lars d’aquella commemoració va ser una exposició que va servir per donar a conèixer al públic en general una part de la col·lecció artística –formada per més de 250 obres– que posseeix la UIB i que té exposada a l’interior dels seus edificis, sobretot a l’edifici del rectorat però també al jardí del campus. Abans de ser (parcialment) exposat i, ara, convertit en un llibre-catàleg, el fons artístic de la UIB va ser catalogat i analitzat per dos graduats en Història de l’Art a la institució, Gori Aloy i Pere Miquel Puig.

El fons artístic de la UIB consta de pintures, escultures i fotografies, la majoria de les quals són d’artistes illencs, o bé forans però molt relacionats amb Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Vist amb perspectiva comercial i segons el prisma del prestigi internacional, dos són els noms més destacats del fons. Un és Miquel Barceló, de qui la UIB posseeix una pintura del 1986 titulada Très haut,que representa un canelobre coronat per una espelma encesa i que en termes estilístics és molt propi d’aquell període de l’artista de Felanitx, amb pinzellades expressives i textures denses. L’altre és el català Antoni Tàpies, de qui el fons artístic de la UIB compta amb diversos cartells i altres obres sobre paper.

Són moltes les obres del fons i del present llibre-catàleg que tenen valor i interès. Vet aquí una selecció forçosament breu i limitada. Hi ha un parell de fotografies de la sèrie dedicada a les Matances del fotògraf Joan Ramon Bonet. Hi ha una natura morta, de dimensions reduïdes i de caràcter evanescent i intimista, de Miquel Brunet. Hi ha un acrílic sobre paper –abstracte, de traç ample i obert, colorista– de Ramon Canet. Hi ha una pintura –un retrat d’una de les seves típiques dones exuberants africanes– de Maria Carbonero. Hi ha una mostra d’obra gràfica de Modest Cuixart. I una serigrafia de Guinovart, també. I una pintura entre expressionista i plàcidament mediterraneista de Rafel Joan. I una abstracció (olis i tintes sobre paper) enigmàtica i incitant de Tomeu l’Amo. I un Joan Ponç metafísic, de ressonàncies de chirichianes o potser magrittianes. I un paisatge figuratiu però molt geometritzat de Juli Ramis. I una meravella delicada i misteriosa del malaguanyat Joan Riutort, mort a l’edat de 39 anys, el 1992, quan tot just s’estava convertint en un dels artistes amb més personalitat del panorama cultural illenc.

El de la Universitat de les Illes Balears és un fons artístic valuós que ara, gràcies a aquest llibre-catàleg, tothom podrà conèixer i gaudir.

De l’illa d’or a l’illa de nacre, de Manuela Alcover

Edicions Cort
Palma, Mallorca, 2005
225 pàgines

En termes plàstics, l’illa de Mallorca està íntimament lligada al gènere del paisatgisme. Són centenars els artistes de tot el món que des de fa més d’un segle han retratat tots els racons de l’illa, amb predilecció durant dècades per l’espectacularitat morfològica i cromàtica de la Serra de Tramuntana, amb els seus oliverars i els seus marges de pedra mil·lenaris, però des de fa temps ara ja també per l’austeritat, l’aridesa, l’elegància eixuta i un punt esquerpa del Pla de l’illa. Era Josep Pla, precisament, qui recomanava als artistes que vinguessin a treballar a l’illa que no s’obsessionessin amb els verds i els blaus i les muntanyes i els arbres i els poblets de la Serra i que també donessin una oportunitat a la severitat preciosa dels paisatges plans del centre de l’illa.

L’artista més determinant en aquest fervor de tants artistes pel paisatge mallorquí va ser Santiago Rusiñol, que va crear escola i va fer que desenes d’admiradors i epígons seus desembarquessin a l’illa per veure i capturar uns paisatges semblants als de l’admirat mestre. Un altre que va marcar tendència –i que va ser la pedra sobre la qual es va muntar el que s’ha convingut a conèixer com l’Escola de Pollença– va ser Hermenegild Anglada-Camarasa. Entre Rusiñol i Anglada, i els seus seguidors, aviat va quedar establert el triangle de pobles pictòricament predilectes de molts artistes –Sóller, Deià i Pollença, als quals s’hi afegí Valldemossa–, així com el tractament admiratiu que la majoria donaren als paisatges que pintaren.

Sigui com sigui, quan el genial i bohemi Santiago Rusiñol va desembarcar a l’illa per pintar-la ja feia temps que els pintors n’havien descobert els encants i les possibilitats plàstiques. Ja havien estat molts els artistes, tant oriünds com forans, que havien donat la seva visió dels paisatges mallorquins i que n’havien plasmat –amb més o menys talent i personalitat– la seva naturalesa heterogènia i extraordinària.

Amb l’assaig De l’illa d’or a l’illa de nacre. La pintura paisatgística de Mallorca, editat l’any 2005 per Edicions Cort, l’estudiosa Manuela Alcover va fer un interessant anàlisi de l’evolució de la pintura paisatgística a Mallorca durant tot el segle XIX i el primer terç del XX, és a dir, des del Romanticisme fins al Modernisme i el Noucentisme i els seus derivats més immediats. Alcover estudia a fons les variables aproximacions estètiques i conceptuals dels diferents artistes al paisatge illenc en funció de l’època en què treballen, del moviment de què formen part i de les tendències de què participen. A més, estableix connexions entre la pintura, la literatura i la música, i recupera articles i ressenyes de diversos escriptors i periodistes (Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Llorenç Riber, Miquel Ferrà…) per mostrar la recepció que tingueren certes obres i certs pintors en determinades èpoques.

La nòmina dels artistes que han pintat el paisatge illenc és, naturalment, impressionant. A més dels citats Rusiñol i Anglada, hi ha Ricard Anckermann, Joaquim Mir, Antoni Gelabert, Erwin Hubert, Joaquim Sorolla, Antoni Fuster Valiente, Francisco Bernareggi, Pilar Montaner, Titto Cittadini, Eliseu Meifren, W. Degouwe de Nuncques, Joan O’Neille, Antoni Ribas… Impressionant, ja ho hem dit, però val la pena repetir-ho.

Això escriu Manuela Alcover en un dels passatges del llibre: “La dramatització de la natura ja fou detectada per Kant. En El bell i el sublim estableix la diferència d’emocions i de sentiments que provoquen les planures i les muntanyes. Les valls amenes, les praderies florides inspiren sensacions alegres i amables, que pertanyen al concepte de bellesa; la muntanya, la tempesta, fan encongir-se, sobten l’ànim, pertanyen al concepte de sublimitat. Però, a la vegada, dins de la sublimitat s’estableixen dos pols: els cims i els abismes”. És una manera de dir, en definitiva, que el gènere del paisatgisme conté tots els angles i tots els matisos de la condició i l’experiència humanes.

Activismo en el mundo del arte, de Maura Reilly 

Alianza Editorial
2019
328 pàgines
22 euros

No hi ha res innocent. Mai. Enlloc. I menys que enlloc en el món de la cultura i, potser principalment, en el món de l’art, en què els principis i les predileccions estètiques es barregen d’una manera sovint confusa i bastarda amb les conviccions ideològiques i amb els interessos comercials i crematístics.

La comissària artística i escriptora d’art Maura Reilly ha escrit Activismo en el mundo del arte: hacia una ética del comisariado artístico amb la voluntat de criticar l’estat de les coses en el panorama artístic actual. També amb l’afany de transformar-lo. I com estan les coses? Segons Reilly, estan d’una manera intencionadament i perversament jerarquitzada. Tal com explica el text de la contracoberta de la recent edició espanyola, “el món de l’art com a institució jeràrquica i hegemònica (integrada per historiadors, museus i sales d’exposicions, mercats de subhastes, editorials, periodistes, crítics i també comissaris d’exposicions) privilegia determinades maneres de fer art i a certs artistes, en general blancs i occidentals, a costa d’excloure i silenciar la resta d’artistes i propostes creatives procedents de països i col·lectius marginats”.

En aquest sentit, Reilly ha escrit una relectura combativa de la Història de l’Art “relatada a través de les exposicions més transgressores i reivindicatives organitzades des de la dècada de 1970 fins a l’actualitat i alhora un Manifest de naturalesa ètica i cultural, formulat amb la intenció de promoure entre tots els agents implicats, especialment entre els crítics d’art i els comissaris d’exposicions, un canvi profund en el món de l’art que permeti i garanteixi l’expressió de la diversitat”.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca