Llibres

Mostrador de llibres: Von Hantelmann, Stoichita i Francesch Rom

Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.

Cómo hacer cosas con arte: El sentido de la performatividad en el arte, de Dorothea Von Hantelmann

Traducció de Raquel Herrera
Consonni, 2017
272 pàgines
Preu: 22 € 

Quines condicions s’han d’esdevenir perquè les obres d’art arribin a assolir importància política i social? Aquesta és una de les preguntes, respostes en aquest complet estudi de Dorothea Von Hantelmann, que també vol funcionar com a manual teòric per artistes.

La professora d’art i societat al Bard College Berlin analitza l’obra Box (ahhareturnabout) de James Coleman, Le Musée qui n’existait pas de Daniel Buren, les “situacions construïdes” de Tino Sehgal, com Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things o This objective of that object i el conill d’acer inoxidable o el gosset floral de Jeff Koons, per explicar-nos de quina manera l’art posa en entredit la realitat i com exerceix la crítica. 

Cada artista encapçala un dels capítols: “La temporalitat de l’art. Presència, experiència i historicitat en les obres de James Coleman”. “La realitat de l’art. Context i capacitat d’actuació en les obres de Daniel Buren”. “La materialitat de l’art. Objecte i situació en les obres de Tino Sehgal” i “crítica i construcció. Concloure amb Jeff Koons”. 

Von Hantelmann ha escollit Coleman, Buren, Sehgal i Koons perquè “cada uno de ellos interviene en algunos de los parámetros fundamentales del arte de la modernidad, que constituyen la conexión intrínseca del arte con el orden socioeconómico de las sociedades modernas: la noción de tiempo evolutivo, que el centro sea el individuo que se reconoce y distingue respecto al objeto material, y el estatus de este objeto como producto”. (pàg. 19). 

Al volum també hi trobem reflexions sobre la funció i forma de museus i espais expositius, un assaig de Judith Butler sobre la capacitat d’actuació de l’art, una crítica a l’art conceptual i una introducció firmada pel comissari i crític d’art suís Hans-Ulrich Obrist, barrejats entre d’altres tòpics i artistes. 

A mitjan desembre del 2016 al Palais de Tokyo de París vaig formar part de Carte blanche to Tino Sehgal, l’exhibició més gran feta fins llavors de l’obra de l’artista. Com va escriure la periodista Ingrid Luquet-Gad a Les Inrocks: “una exposició sense obres d’art però amb humans, on no hi ha res per veure però tot per experimentar”. Val la pena comprar aquest llibre ja només per llegir les consideracions de Dorothea Von Hantelmann sobre el genial Tino Sehgal i perquè clou l’estudi amb el capítol que debat les condicions i límits de la crítica com a pràctica cultural amb Jeff Koons, un artista que “rebutja explícitament la noció de criticalitat”. (pag. 22).

Ver y no ver. La tematización de la mirada en la pintura impresionista, de Victor I. Stoichita 

Traducció d’Anna Maria Coderch
Siruela, 2005
104 pàgines
Preu: 13.95 €

Aquest breu i ric llibre de l’historiador i crític d’art romanès Victor Ieronim Stoichita recull tres estudis que analitzen com la pintura impressionista fa de la visió un dels seus temes centrals. Stoichita afirma que aquest “pensar la mirada” de l’art impressionista té una voluntat d’innovació sense deixar de dialogar amb la tradició. 

A través de la minuciosa descripció de 46 reproduccions de quadres i esbossos de Caillebotte, Degas, Manet o Monet, reproduïts al llibre, Stoichita interpel·la i il·lumina la nostra mirada davant aquestes obres; les seves reflexions ens equipen per mirar les pintures impressionistes com mai abans, parant més atenció perquè en coneixem els mecanismes i la intenció.

Stoichita explica conceptes com la figura-filtre, un personatge al quadre que és el representant de l’espectador extern (en literatura seria la figura-reflector) també podria ser un filtre col·lectiu, és a dir un grup de personatges, que generalment es troben amb filtres durant el seu recorregut òptic: baranes, cortines, el marc de la finestra, un test… Stoichita descriu la situació o figura-mirall, en aquest cas algú dins el quadre que està veient el mateix que l’espectador, i també exemplifica les figures d’assistència o figures-eco que miren el que passa però separades de l’escena principal. Els espectadors tenim un privilegi sobre aquestes figures-eco ja que “l’escena sencera se’ns ofereix” (pag. 20). Conceptes com “mirar a través”, la “mirada obstaculitzada o interrompuda”, molt utilitzada per Berthe Morisot, també són detallats al llibre amb exemples gràfics. 

L’autor posa en relació aquests pintors moderns amb els seus contemporanis narratius i llegim fragments sobre representació artística de Baudelaire, Zola o Maupassant, confrontant imatge i text. És divertit descobrir la relació entre Degas i Manet amb episodis com el de les curses de cavalls. Els artistes es van acusar mútuament de robar-se el tema i tot i que Manet en va pintar algun com si estigués situat perillosament enmig de la cursa, el seu fer habitual, també va realitzar-ne un “a la Degas”: com a voyeur. A Les carreres al Bois de Boulogne de 1872, Manet pinta una cursa que observa lateralment i a distància, les dues figures que dibuixa a baix, a la dreta del quadre, representen Degas i Mary Cassat, observadors interns tallats pel marc del quadre, idea típica, escriu Stoichita, de Manet. 

L’últim capítol d’aquest llibre ens revela la forma que tenien d’autorepresentar-se un i altre artista exemplificant-ho amb una fotografia de Renoir i Mallarmé que Edgar Degas va realitzar pels volts del 1895 i que es troba a la Biblioteca Doucet de París. Per a Manet el mirall era el lloc d’una presentació i per a Degas, l’espai d’una desaparició.

Gainsbourg i Dalí, moi non plus, de Pere Francesch Rom

Edicions Cal⋅lígraf, 2019
174 pàgines
Preu: 18 €

“Ells dos [Gainsbourg i Dalí] van esprémer la vida al màxim. Van saber superar la seva timidesa per aconseguir el seu objectiu. Tot i que mai en van tenir prou.” Diu l’autor. 

Pere Francesch Rom és generós en aquest notable treball periodístic. Especialitzat en cinema i literatura i delegat de cultura a l’Agència Catalana de Notícies, l’autor ens comparteix molt sincerament la seva fal·lera per Serge Gainsbourg i les descobertes que fa sobre la seva vida sense escatimar detalls.

Gainsbourg i Dalí, moi non plus comença el març del 2011, 20 anys després de la mort del cantant, quan Pere Francesch Rom aterra a París per descobrir què en queda del seu ídol. El periodista xerra amb Mireille, la senyora que li venia verdures al cantant, també parla amb d’altres fans a la porta de la casa de Gainsbourg (5 bis Rue de Verneuil), visita la tomba, i en tornant a Barcelona continua llegint, consultant hemeroteques i entrevista el pioner crític musical Albert Mallofré.

Llavors, com a bon periodista, es pregunta: Què puc aportar que no s’hagi escrit abans?, Com puc atreure la gent al món de Gainsbourg? i apareix Salvador Dalí, coprotagonista d’aquesta història, gràcies a la pel·lícula Gainsbourg, vie héroïque del dibuixant Joann Sfar.  

Els dos artistes van compartir estones a l’Hôtel Meurice, al restaurant Maxim’s i a l’indret que vertebra aquest llibre: El pis de Dalí i Gala al número 88 de la Rue Université. Lise Levitzky, la primera dona de Gainsbourg, va portar-hi el cantant i hi van fer l’amor; la fascinació per l’exclusivitat i el luxe que va viure en aquella casa van ser un dels motors de la vida de Gainsbourg que llavors (1948) tenia 20 anys. 

Al llibre hi trobem memòries de Joan-Josep Tharrats, Gilles Verlant, Bambou, Claude Dejacques, Judy Campbell, Amanda Lear, Robert Descharnes, Juliette Gréco, Daniel Giralt-Miracle, France Gall i un llarg etcètera que inclou dos records de la relació Gainsbourg-Dalí que Jane Birkin li va explicar a Pere Francesch Rom quan finalment van aconseguir parlar.  

El llibre és un cercle que comença amb el viatge de Pere Francesch Rom a París el març del 2011 i acaba amb un altre viatge a la ciutat el 2019. “Amb l’escriptura en primera persona he intentat que la gent pugui empatitzar amb la història que explico. També és un homenatge a una generació que ha desaparegut.” Els objectius s’han acomplert. 

Laura Calçada i Barres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca