Altres gèneres

Mujeres. Eterna joventut

En el moment més alt de la curva pandèmica que està marcant i marcarà per sempre aquest 2020, havia de sortir el nou LP de Mujeres, “Siento Muerte”. Al final va aparèixer un mes més tard, ja amb la línia en baixada, i va confirmar el que ja tots els seus fans i seguidors sabien: que estan en un moment de forma excel·lent; potser el millor dels seus 13 anys de vida.

El grup que va sacsejar l’escena de Barcelona al 2007 amb el seu garatge punk ràpid de vocació americana ha anat evolucionant de forma segura i ascendent fins a convertir-se en un dels noms més importants del pop cantat en castellà i en una banda que sempre ve de gust escoltar: al cotxe, a casa, pel carrer i -especialment- a sobre dels escenaris. El dia 19 d’aquest mes toquen al festival d’estiu Nits del Fòrum (organitzat per la gent del Primavera Sound) i, abans de que arribi el retorn al directe i la possibilitat de deixar-nos les cordes vocals fetes un nyap cantant les seves noves cançons, ens reunim amb en Yago Alcover i en Pol Rodellar a la terrassa del CCCB per parlar una estona de pandèmies, carretera, futur, política i música. Falta a la cita el bateria, Arnau Sanz, que viu a Bilbao.

Concert del grup a l’Heliogàbal. Foto: Alejandra Núñez.

Treure un disc en plena pandèmia: una sensació estranya, no?

Pol: Sí, una mica. La data de llançament era el 24 d’abril i ens va pillar just al mig del moment més complicat. I vam decidir que ho retardàvem un mes…

Yago: …intuint que les botigues de discos ja estarien obertes. Ens vam equivocar encara per unes setmanes.

Pol: Al final aquesta circumstància ens ha permès allargar molt el temps de promo, sumar un quart single i establir una millor connexió amb Sud-Amèrica, que és un territori que ens interessa molt. L’Arnau, el nostre bateria, també diu que el confinament ha fet que la gent hagi tingut més temps per concentrar-se en el disc, per mirar-se’l i escoltar-lo amb calma.

Heu rebut més feedback aquest cop?

Pol: Sí. No sabem quina part és deguda a la pandèmia i quina a la nostra pròpia trajectòria, però sí, ens ha escrit molta gent.

Yago: Per vendre el disc i per parlar-ne ens ha anat bé. Però, clar per girar-lo no, perquè ens han caigut totes les dates. Això sí, poc a poc van sortint nous concerts.

Heu fet streamings?

Pol: Hem fet streamings de nosaltres bevent i parlant amb la gent, però no tocant.

Yago: No va amb el grup, tampoc. Sí que vam fer una acció a xarxes que va ser treure el recopilatori de temes antics per poder ajudar a sales petites i botigues de discos que ho estaven passant malament. No ens va costar un duro, perquè era simplement publicar cançons que ja teníem fetes, i tot el que vam guanyar va anar a parar a l’Heliogàbal, l’Ultra-Local Records, la Sala VOL i l’Espai Zowie. Però això de salvar la humanitat amb els meus sons i la meva música fa una mica de riure.

Pol: “No nos quitarán la música” haha

Concert del grup a l’Heliogàbal. Foto: Alejandra Núñez.

“Siento Muerte” és un disc molt romàntic, com tots els vostres, però hi ha també un to una mica fosc, conscient de que el món està a punt de desmoronar-se. En aquest sentit es podria dir que és un disc gairebé premonitori…

Yago: Però és que era una cosa que ja estava passant, el món ja era una merda abans de la pandèmia. De fet hi ha molts discos nous en aquesta línia, com el de Biznaga, el de Black Lips, o el de Triangulo de Amor Bizarro, que es diu “Ruptura” i té una portada tota negra…

Pol: Però sí que és una coincidència estranya, tant amb aquest nou àlbum i el tema del Covid com en l’anterior, que va sortir als voltants de l’1 d’Octubre i tenia una portada del mapa d’Espanya amb un escorpí a sobre, que havia sortit unes setmanes abans…

Ara que parles de l’anterior disc (“Un Sentimiento Importante”, del 2017), aquest nou sembla una continuació lògica d’aquell, no?

Pol: Si, però més treballat, més afinat, tant en lletres com en arranjaments, producció…

Yago: Jo és que penso que portem fent el mateix sempre, des del principi. Hi ha grups que han canviat molt a cada disc i a cada pas, i hi ha grups com nosaltres que sempre fem el mateix i anem afegint una miqueta a cada nova gravació. Escoltes el primer i aquest últim i no hi ha tanta diferència.

Pol: Jo l’anterior el veig molt més primitiu, les cançons ara son més complexes, amb més parts. Però això igual només ho veiem nosaltres.

Aquell anterior disc va marcar un canvi important: passàveu a ser un trio enlloc de ser quatre i vau escriure totes les cançons en castellà.

Yago: Va ser un moment delicat. De fet, quan va marxar el nostre guitarrista, es podria dir que vam estar a punt de desaparèixer. Volíem continuar, però no sabíem si canviar-nos de nom i començar des de zero, o seguir amb Mujeres però d’una altra manera. Va ser un disc de resistència, de tirar endavant.

Pol: El canvi de l’idioma va ser importantíssim, i gens casual. Nosaltres portàvem ja temps cantant en castellà, però als primers anys el nostre objectiu era tocar fora i encaixar amb l’escena ianqui, amb la que ens identificàvem molt en aquell moment, i l’anglès era la opció més lògica. No ens va anar malament del tot, però també vam tenir algun fracàs que ens va obligar d’alguna manera a girar molt més per la península, i adonar-nos que era aquí on se’ns feia més cas. I quan tocàvem les cançons en castellà era clarament quan el públic vibrava més. Tot ens portava cap al castellà i a deixar l’anglès com a idioma principal. D’aquí també la portada de la península a la portada.

Concert del grup a l’Heliogàbal. Foto: Alejandra Núñez.

Teniu cançons en català?

Pol: Jo he arribat a dubtar si en vam arribar a fer alguna pel recopilatori de Minimúsica, però crec que no…

Yago: Ens ho han preguntat bastant últimament… i no, no en tenim. Però no es descarta.

Tornem a “Siento Muerte”: teníeu una idea en ment quan vau entrar a l’estudi?

Yago: Al principi quan fas un àlbum comences a recopilar temes i després, quan vas avançant, és quan es va definint tot poc a poc. Ens ho anem trobant pel camí. També al final sempre equilibrem una mica, ens falta això, o tenim ja masses cançons d’aquesta línia, compensem per aquí, etc. En aquest sentit som un grup molt clàssic: ens trobem, improvisem, anem donant voltes i ho acabem trobant tot entre els tres.

Pol: També compartim molt el que escoltem, ens anem passant temes…

Yago: Però no teníem molts referents per aquest disco…

Pol: Potser els grups sixties de noies, les Supremes, les Shangri-Las…

La vostra música sóna molt punki, juvenil, eufòrica, però vosaltres aneu sumant anys. Com la viviu aquesta contradicció (si és que ho és)?

Yago: De fet aquest disc és molt més ràpid que l’anterior…

Pol: Res impedeix que persones grans facin música ràpida. O sigui, entenc el que dius, però és que pots tenir un grup de gent de 70 anys fotent molta canya. A mi m’agrada la idea de veure uns “puretilles” tocant punk i fent soroll.

Yago: Quan toquem i assajem sempre ens agrada que vagi ràpid. Jo no entenc un bolo nostre que no sigui així, no m’imagino ara fent concerts més contemplatius o amb més floritura… ens agrada anar ràpid i tocar simple, amb tres o quatre acords.

Pol: També t’acostumes a tocar així. O sigui, és cansat, però s’aguanta bé.

Porteu 13 anys de carrera. La pregunta és: com heu arribat fins aquí?

Pol: Amb molta constància i insistència. Hem treballat molt la carretera, i hem anat veient que cada cop, amb algunes etapes més baixes que altres, més gent s’acostava als nostres concerts. Madrid va costar molt, per exemple, i ara sembla que és el lloc on més ens escolten. Hi ha hagut molta feina d’anar treballant els llocs. Tu vas un any a Saragossa i venen 50 persones; vas l’any següent i potser en tens 40; vas tornant, vas tornant, i un dia et venen 300.

Yago: També hem anat aprenent a fer discos, i ara s’escolten millor que al principi, hem millorat el nostre so, la manera de tocar, la producció… Tot té importància: el canvi d’idioma que dèiem abans, no renunciar quan les coses van malament, seguir girant, aprendre…

Pol: També ens hem anat obrint. Al principi tocàvem molt per un grup reduït de gent, per una escena molt concreta, on només hi havia amics i gent que coneixíem de les sales i altres concerts. I poc a poc et vas obrint a nous públics i a noves vies, vas deixant enrere aquesta endogàmia juvenil.

Sempre he pensat que us quedaria fantàstic un disc de balades. Ho hau pensat mai?

Yago: Si, ho hem pensat algun cop. Però al final ens tira molt això que dèiem abans de tocar en directe de forma ràpida i punki.

Pol: Però sí que ens agrada fer balades. I pensar-les. N’hem fet moltes que no han sortit mai a la llum, sempre amb acords molt típics dels 50 i els 60. I quan ens hi posem surten fàcil, som molt conscients del tipo de cançó que estem fent, exagerant una mica les lletres, tot molt emocional. De fet hi va haver un moment que en Yago i jo vam fer un grup de balades amb sintetitzadors, tipo Suicide, i fins i tot vam fer alguns bolos en aquella onda. Ens fèiem dir Jazz.

Quina mania de posar-vos noms “ingooglejables”

Pol: Jajaja

Yago: Al principi, quan només hi havia MySpace, costava bastant de trobar-nos. Ara ja tot és més fàcil.

Ara que estem en temps de post-Covid i que els músics heu patit molt econòmicament… com penseu que s’ha d’articular la relació de les administracions i el poder polític i amb el món artístic i cultural?

Pol: Molts cops la cultura i l’art va per territoris molt nous i difícils de rendibilitzar, i la única manera de sobreviure és amb ajudes públiques. I també et diré que prefereixo un festival pagat per l’Ajuntament de Barcelona que per una marca de cervesa.

Yago: És necessari, sí. Nosaltres mateixos no podríem haver existit sense aquesta mena d’ajudes. No necessàriament directes, però bàsiques igualment; estic pensant en el casal de Poble Nou on vam començar a assajar o el circuit de sales a diferents pobles i ciutats, que s’aguanten en part amb diner públic. Sense aquest teixit potser nosaltres no hauríem pogut començar. Viatges per Europa hi veus molt espais interessantíssims on passen mil coses a la vegada que estan finançats al 100% per diner públic, i és la cosa més normal del món. La música alternativa és un negoci nefast, i si sobreviu és pel seu interès cultural que viu potser no necessàriament de subvencions però si d’un món que no és el del lucre. Sense un esperit que no sigui el privat és impossible que sobrevisqui.

Per últim: ens recomaneu un disc?

Yago: Mira, els primers que em venen al cap ara són un recopilatori de música beat sixties de Cambotja que es diu “Cambodian Nuggets” i qualsevol dels àlbums de Dara Puspita, un grup indonesi femení dels 60 que m’agrada molt, una mica en la onda Tarantino. Ah i també dos bandes americanes de l’època: The Dovers i The Alarm Clocks.

Carles Novellas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca