Opinió

Música i músiques per a després del confinament

Fa setmanes, publicava un article (Música i músiques per a un confinament) que recomanava un seguit d’audicions ad hoc per estar-se a casa i -al marge de fer pastissos, manualitats per a la canalla, teletreballar i consumir maratoniànament capítols de sèries televisives- poder relaxar-se escoltant un seguit de peces musicals.

A l’hora d’escriure aquestes línies, es comença a parlar de la fi –graonada- del confinament, de treure els petits de casa per dur-los a passejar, d’obrir amb moderació alguns comerços, etc. Es diu que de moment costarà tornar a la normalitat, que locals i espais d’oci encara romandran tancats, que les festes majors possiblement no podran celebrar-se… I mentrestant, sabem que els teatres i sales de concert donen per acabades les seves temporades i que quan es reobrin a partir de setembre (si és que això passa) caldrà limitar-ne l’aforament. El panorama, en matèria cultural, és ben galdós i res fa pensar que les coses tornin a la normalitat fins d’aquí a molt. Molt de temps (un any?).

S’ha parlat molt de la catastròfica situació econòmica que això comportarà, amb destrucció de llocs de treball, tancament de petites empreses, etc. Mentrestant, els futbolistes es faran tests per veure si han passat o no la malaltia del Covid-19 per tal que tornin als estadis: onze milionaris contra onze milionaris per exhibir cuixam i testosterona. A ells sí que no els colaran els gols dels ERTO ni suspensions de pagaments per molt que –oh, àngels de la guarda!- s’hagin rebaixat el sou. La lliga és la lliga, cosa que vol dir que la pela és la pela: els multimilionaris ingressos en publicitat i drets televisius marquen el rumb. I, potser per això, la indecència ha arribat fins als espais informatius de ràdios i televisions, mantenint la secció d’esports intacta i amb informacions sovint tan insulses com meselles, fruit de l’estupidesa humana.

Mentrestant, les informacions sobre cultura en general i sobre música en particular s’han centrat en un bonisme propi d’un film de Frank Capra: cantants, violinistes, trompetistes, percussionistes, guitarristes, flautistes o clarinetistes oferint concerts als celoberts de comunitats de veïns, des dels balcons o via internet. Tot això, és clar, de manera gratuïta i amb bona cara. Als farmacèutics els paguem les mascaretes (en alguns casos a 12’50€ per unitat !), als supermecats hem pagat la farina –fins exhaurir existències- per fer pastissos amb la mainada i la quota d’autònoms s’ha de o s’haurà de pagar bitllo-bitllo. Això sí, al cantant, violinista, trompetista, percussionista, guitarrista, flautista o clarinetista li demanem que canti o que toqui –o ambdues coses a la vegada-, gratia et amore i a sobre amb bona cara. 

El Liceu, tancat ara mateix, i amb incerteses de futur

S’han  començat a presentar temporades i cicles de concerts per a la temporada 2020-21. Una temporada que no arrencarà amb normalitat, sinó amb totes les incerteses damunt de la taula. Una temporada que arrossegarà el dèficit de molts músics que no hauran actuat durant els mesos de confinament ni els que vindran a continuació: els festivals d’estiu –que ja han cancel·lat o que cancel·laran- deixaran un llast important. I els inicis de temporada també, perquè això no es normalitzarà fins, com a mínim, Nadal, o potser fins i tot més enllà.

Què caldria fer? Evidentment, els compromisos són el que són i molts contractes ja estaran signats, fins i tot amb clàusules addicionals per no perdre molts diners en cas d’anul·lació. Però penso que potser podrien obrir-se algunes escletxes apostant fort pel talent de casa: menys filharmòniques de Viena i més simfòniques del Vallès, per exemple; menys divos i dives d’òpera de prestigi (i cachet) internacional i més aposta per les veus de casa que tan bé ens fan quedar en estrenes d’òperes contemporànies i difícils, però amb les que no comptem per als títols de repertori. E così via.

El Palau de la Música Catalana ja ha presentat la seva temporada.

Potser no s’ha pensat prou en el fet que les produccions de casa fetes amb el talent d’aquí poden abaratir costos. I això repercuteix en els preus de taquilla: no passa res si al llarg d’una temporada els filharmònics de fora es queden a casa seva i comptem amb els simfònics de casa i, enlloc de pagar 200 euros, en paguem 80 per escoltar les grans pàgines musicals de tots els temps. Ningú s’esquinçarà les vestidures si programem una òpera de Verdi o de Puccini no pas amb artistes de cognoms il·lustres acabats en -inski, -mann, -kle, -nko, -rov, -ming o –cheva, sinó amb cantants de gran categoria professional que –oh, destí!- han nascut i s’han format al nostre país i tenen cognoms de marcat accent català, andalús, castellà o basc. El que importa és el talent, no el màrqueting d’embolica-que-fa-fort imposat per les grans multinacionals de les indústries culturals.

Aprofitem el confinament per repensar la cultura i per servir-la amb perfectes ambaixadores i ambaixadors que tenim al quart primera o a la ciutat veïna. Fem de la crisi present i futura una oportunitat per, a curt i llarg plaç, programar majoritàriament comptant amb el talent de casa, bandejant complexos d’inferioritat i sentiments de vergonya aliena. Tenim gent que val. I molt. A molts d’ells els hem donat l’esquena. Mirem-los cara a cara i recordem el molt que han fet i que segueixen fent des dels balcons de casa seva o tancats al seu casolà estudi de gravació. Han treballat i segueixen fent-ho per la patilla. Convidem-los ara a pujar als nostres millors escenaris. S’ho mereixen. Nosaltres també.

Jaume Radigales

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca