Claude Debussy (1862-1918) i la seva obra no van conèixer una vertadera notorietat fins a l’estrena de l’òpera Pelléas et Mélisande l’any 1902, quan el compositor ja tenia quaranta anys. De joventut bohèmia sempre s’havia mogut molt bé i molt a gust entre els medis artístics en ebullició constant aquells anys a París. Precisament aquestes coneixences i amistats, aquests “frères en art”, van ser clau a l’hora d’establir la seva personalitat estètica: lluny dels cànons, del gran públic i de l’acadèmia. Encara avui és un compositor molt poc comprès i encara menys reconegut en el seu valor real. El seu Pelléas, cim del simbolisme musical, no deix indiferent a qui té l’ocasió de viure’l.
Potser s’ha venut malament sempre. I no només ell. S’ha intentat crear una idea d’impressionisme musical que segons el meu parer no respon a res que existeixi. El pioner, Erik Satie, avançat en tot, era més aviat un neopanteista emportat de ple per la bohèmia i la misèria i incomprensió total i radical que l’acompanya (el mateix cas d’incomprensió que amb el seu amic Santiago Rusiñol), Debussy és clarament un simbolista que veu de Richard Wagner i arriba gairebé fins a la pulverització del llenguatge d’Anton Webern (potser sí, però, que algun dels seus preludis per a piano pot acostar-se a una mena d’impressionisme; penso en La cathédral engloutie, però poca cosa més) i el malentès encara és més evident amb Maurice Ravel, un orfebre orientalista, d’un refinament en el detall que poc té a veure amb les borroses i fugisseres pinzellades d’un Monet (potser la seva obra més impressionista, si més no des d’un punt de vista més intel·lectual que estètic és La Valse, la seva millor obra juntament amb Daphnis et Chloé).
Però tornem a Debussy. Poc temps abans de l’estrena del Pelléas, encara vist com un jove rebel, el compositor esdevé crític musical de la Revue blanche l’1 d’abril de 1901. Aquesta revista era una de les més llegides del món literari i artístic del París d’aquells temps i el seu to marcadament irònic i politícament anarquista i dreyfusarda no podia més que plaure al nou músic articulista.
Acceptant aquesta tasca de crític Debussy introdueix en la seva vida un element de regularitat completament inèdit per a ell: cada quinze dies ha d’escriure sobre algun tema de l’actualitat musical per expressar el seu pensament personal i intransferible. En el seu primer escrit a la revista ja ho anuncia: no parlarà necessàriament de cap obra consagrada ni encara menys en farà cap anàlisi detallat. Tots avisats, els lectors de la Revue blanche van gaudir quinzenalment de quatre mesos (sense comptar l’estiu) dels textos de Debussy.
El to general de les cròniques del compositor no era —ni és— l’habitual en els diaris. No hi busca ni informar ni ser objectiu. Escriu del que li plau i com li plau, sense gaires miraments. I s’esforça en reafirmar les seves pròpies idees sobre l’òpera (no oblidem que en aquells moment treballa sobre la seva) contra Gluck i Wagner (malgrat que el seu eco es pot sentir en tota l’obra debussiniana), el món simfònic (en el qual ell mateix havia fet una entrada de cavall sicilià feia poc amb el Prélude à l’après-midi d’un faune) i també, cosa curiosa, sobre la música a l’aire lliure.
L’1 de juliol neix Monsieur Croche, personatge autodefinit com a “antidiletant” i segurament inspirat en el Monsieur Teste de Paul Valéry, un pseudònim que servirà a Debussy per a finalitats ben precises: criticar la indiferència tediosa del públic de la música clàssica, l’academicisme d’alguns compositors, condemnar certes institucions venerables i, sobretot, per avançar i aprofundir encara més en el seu particular credo musical.
Si bé és excessiu afirmar que M. Croche pot constituir la clau del pensament del seu autor sí que cal admetre que aquesta màscara li va servir per desenvolupar certes idees liminars: “intento oblidar la música, perquè destorba la meva capacitat d’escoltar la que no conec pas, o que coneixeré ‹‹demà››… ¿per què lligar-se a allò que es coneix massa bé?”, “cal cercar la disciplina en la llibertat, i no en les fòrmules d’una filosofia que ha esdevingut caduca i tan sols és bona per als febles. No escoltar els consells de ningú, tret del vent que passa i ens conta la història del món”.
També és una manera nova d’acostar-se a la percepció auditiva. M. Croche parla de la música com si parlés d’un quadre, sense tecnicismes, “fent servir mots inusuals, d’una elegància opaca”. Ens explica la música d’orquestra de Beethoven com d’una “fòrmula en blanc i negre capaç de produir l’exquisida gamma de grisos” i de la de Wagner com “una espècie de màstic multicolor estès de manera quasi uniforme on ja no podia distingir el so d’un violí del d’un trombó”.
Uns articles lluny de ser perfectes en la forma però que van atreure l’atenció cap a la independència d’esperit del músic. Una necessitat d’escriure el pensament en paraules, entre nota i nota que, com ens recorda Vicent Minguet en el pròleg de la recent traducció al català d’aquestes cròniques (en la forma del pòstum Monsieur Croche antidilettante publicat l’any 1921), ve de lluny i segueix la tradició de Johann Mattheson (fundador l’ay 1722 de la revista Critica Musica), de Robert Schumann (ja sigui com a Eusebius o com a Florestan i la seva Neue Zeitschrift für Musik) o del també francès i heterodox Hector Berlioz.
Uns documents, aquests articles, que ens il·luminen un moment de transició del seu autor i també d’una època de canvis socials i estètics: el pas sobtat de la bohèmia a la fama, la posada en valor de la tradició més antiga (del cant gregorià a Jean-Philippe Rameau) enfront de les modes germàniques, la renovació de les marmòries institucions republicanes… L’artista amb la potència de la seva individualitat i originalitat enfront de les formes establertes. El sistema d’una banda i la llibertat per l’altra.
Traducció i edició de Vicent Minguet i Sebastià Moranta
Riurau Editors i Institut d’Estudis de Sociologia i Estètica de la Música, 2018
