Complint amb una incipient tradició, EL TEMPS DE LES ARTS fa un recorregut musical per l’any que deixem enrere fent una tria de cançons (i els àlbums corresponents) entre el més destacat del curs. Una tasca especialment complexa enguany perquè hem hagut de decidir sobre una collita extraordinàriament bona, que demostra la vitalitat de l’escena musical en català. Beneït problema. Escolteu. Recordeu. Descobriu. Gaudiu.
Anna Andreu (1). “La força i el temps”.
Havíem d’obrir amb la flamant guanyadora del Premi El Temps de les Arts de Música Popular, Anna Andreu (millor disc de Cançó d’Autor per a la revista Enderrock). La de Sant Quirze del Vallés obtenia aquests reconeixements pel seu àlbum La mida (Hidden Track Records), gestat en col·laboració amb Marina Arrufat. Elegància, talent compositiu, una veu captivadora i un fraseig mediterrani en una proposta pop, eren les raons. Dels molts temes representatius del disc, hi ha un que ens té captivats els darrers temps, “La força i el temps”. Però si ens pregunteu demà, serà una altra cançó. Així de bo és el disc.
Marala (2). “A la vora del riu mare”.
Investigant sobre la plasmació del tema de la mort en la música d’arrels, a Marala, el trio transfronterer format per Selma Bruna (Sant Cugat), Clara Fiol (Palma) i Sandra Monfort (Pedreguer), va fer florir un disc resplendent, lluminós, una simbiosi precisa i preciosa entre tradició i modernitat, per desgastar una mica més un tòpic que ara i ací adopta un nou sentit. Un àlbum, Jota de morir (Propaganda pel Fet!), robust. Que extrau de la temàtica mortuòria una estranya bellesa. I la bellesa sempre és vida, fins i tot si parles de mort. “A la vora del riu mare” és una de les grans fites d’un àlbum superb, regat de premis en els Ovidi Montllor i els Carles Santos, a més de premi Enderrock de la crítica al millor disc de l’any.
Antònia Font (3). “Un minut estraboscòpica”.
«El món no està ben pensat», canta Pau Debon en «Amants perfectes», un dels talls de l’esperada reactivació discogràfica i també sobre els escenaris dels mallorquins Antònia Font amb el disc Un minut estroboscòpica (Primavera Labels). El món el tenim cap per avall, però passe el que haja de passar, aquest 2022 ha estat també, en termes de cultura popular, el del retorn a una Terra feta un fregall dels peculiars habitants del planeta Antònia Font. Un món que és quasi un univers. Un subgènere del pop amb entitat pròpia. I us proposem el deliciós tema titular, compendi de la cultura Antònia Font. Un temàs. Digne del millor artista de l’any segons la revista Enderrock.
Xavi Sarrià (4). “Causa”.
Es podia sospitar que hi haurà vida musical per a Xavi Sarrià després d’Obrint Pas, però el recorregut supera qualsevol expectativa. Una molt sòlida trajectòria en solitari que ha acabat desembocant en Causa (Propaganda pel Fet!9, segurament el disc al seu nom més sòlid, farcit de cançons que ja són himnes per als seus seguidors. Els premis Ovidi Montllor i Carles Santos en la categoria de Mestissatge, demostren que la seua és una “causa incombustible”, com escrivia Moisés Pérez. No sense deliberació, triem el tema titular, una col·laboració de Sarrià amb Elane. El discurs musical i combatiu de sempre amb una intel·ligent actualització. I també podríem haver posat “No s’apaguen les estreles”, tot i que la BSO del film Guillem el coneixem des de 2001.
Xarim Aresté (5). “Ple d’amor”.
El nou disc en solitari del músic de Xarim Aresté (Flix, 1983), Ses entranyes (RGB, 2022), un títol aglutinador de forma i sentit, és una mena de tal com raja musical, quelcom sorgit de ben endins, embolcallat d’un classicisme musical ben pertinent, que barreja la predisposició cap al folk, rock i blues de l’artista amb l’alè creatiu d’una formació amb músics de jazz. Visceralitat en la música i en els textos, organicitat en la manera d’afrontar el treball, que ens deixa un dels àlbums destacats de 2022, en el top ten de la revista Enderrock com a millor disc de pop-rock. Una mostra, aquest esplèndid: “Ple d’amor”.
Andreu Valor (6). “T’enyore”.
Amb Un nou món (Autoedició, 2022), el cantautor de Cocentaina Andreu Valor perllonga una carrera de més d’una dècada sobre els escenaris amb el que és, segurament, un dels seus millors discos, si no el millor. Amb producció de Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado, Valor cerca nous viaranys musicals, un gir apuntat en el precedent Insurrecte (2020). Treball que li ha valgut el Premi Ovidi Montllor de Cançó d’Autor. En un disc eclèctic, on es difícil triar una cançó representativa, ens inclinem per la meravellosa “T’enyore”.
Ernest Crusats (7). “La font gelada”.
Amb un treball fet al marge de la seua formació habitual, La Iaia, Ernest Crusats abandona en La font gelada (Fina Estampa) la complexitat instrumental i d’arranjaments, que li havia donat no pocs rèdits amb aquella banda, per abraçar una certa simplicitat que presenta les cançons més despullades però no exemptes de detalls. La provada capacitat melòdica de Crusats, fa la resta. Un disc farcit de joietes com la que dóna nom a tot l’àlbum, “La font gelada”.
El Diluvi (8). “Present”
La banda de l’Alcoià El Diluvi, que es va donar a conèixer per la seua lluminosa i vitaminada lectura de diverses tradicions folk, es van treure de sobre totes les possibles cotilles i van fer el salt cap a noves sonoritats suggerides en àlbums anteriors amb el seu nou àlbum, Present (Halley Supernova). Una recerca sònica que ve acompanyada d’una col·lecció de cançons resplendent, completíssima, que sembla un “grans èxits” en comptes d’un àlbum. Aquest “Present” que dóna nom al disc, amb Carles Caselles (Smoking Souls) és una de les molts fites del disc. Premi Ovidi Montllor a la millor cançó.
Mishima (9), “Un lloc que no recordi”.
En un curs atapeït d’àlbums importants i retorns de campanetes, el nou disc de Mishima, L’aigua clara (The Rest Is Silence), cinc anys després de l’anterior, Ara i res, és sense dubte una de les grans tornades a l’activitat discogràfica. Amb la pulsió intacta, després de més de dues dècades de carrera, de seguir contant històries i poant en la tradició del pop de guitarres a la (intransferible) manera Mishima. “Un lloc que no recordi” és un dels temes que ha passat a l’imaginari dels fidels seguidors de la banda.
Neus Ferri (10). “Llar”.
La de la cantant Neus Ferri (Alcoi, 1984) no és una trajectòria usual. Llançada en l’àmbit estatal a principis de la dècada passada pel programa La Voz, i després d’un parell d’àlbums en què va anar girant de la grandiloqüència mainstream a un discurs més personal, l’artista va fer el gir definitiu amb Llar (Maldito Records), un disc que, sense perdre ona expansiva, és un replegament, un retorn als orígens, a la seua casa i a la llengua dels pares. Un procés que és alhora un salt artístic, amb temes tan rotunds com aquest “Llar” que us proposem. Premi a millor disc de rock dels darrers Ovidi Montllor. I més destacat de pop en els Carles Santos.
Da Souza (11). “Fotogrames”.
En una realitat òptima, el pop manufacturat a les Illes Balears hauria de dominar el món. Dies d’attrezzo (Bankrobber, 2022), el darrer àlbum dels mallorquins Da Souza, és l’enèsim desplegament dels superpoders pop propis de les Illes. En el seu cas, a més, amb una fórmula molt refinada i personalitzada, fruit d’un bagatge ja important i del treball grupal. “Fotogrames” és una de les delicioses píndoles pop del disc. Però en teniu molts més.
Arnau Obiols (12). “Mont Cau”.
En el quart treball signat al seu nom, Arnau Obiols (la Seu d’Urgell, 1985) va fer un nou salt en la seua reinterpretació de la tradició musical amb Mont cau (Segell Microscopi, 2022), disc amb el qual els textos i músiques propis prenen el relleu per confeccionar un treball suggeridor que poua en la naturalesa salvatge i atàvica de la muntanya. Una celebració del fet de viure que ens ajuda també a entendre les connexions amb la música ancestral. Un disc tan visceral i estrany, difícil, com imprescindible. Triem el tall que donava títol al disc, millor àlbum de Folk per a la revista Enderrock.
Smoking Souls (13). “La cura”.
Abans de la seua publicació, Emma Tomàs afirmava en les pàgines d’EL TEMPS DE LES ARTS que La cura (Propaganda pel Fet!), el nou àlbum de la banda que conformen Carles Caselles (veu i guitarra), Pau Camps (guitarra) i Josep Bolu (bateria), als quals acompanya Marc Miralles al baix, seria un dels esdeveniments musicals del 2022. I així ha estat: un disc cuinat amb diferents productors, amb la punteria melòdica, la cura amb els textos i la contundència de sempre. Premi Carles Santos a millor disc de rock i Ovidi Montllor a la producció més aconseguida. Un àlbum enorme que és un crida a tenir cura entre nosaltres. Escolteu el tema titular.
Clara Andrés (14). “Dins”.
Capfico (2022, Hidden Track Records) ha estat la nova remesa de cançons de Clara Andrés, la cantautora d’Oliva en estat pur però amb un discurs musical enriquit per la col·laboració amb Estela Tormo, de Júlia, el grup alcoià amb el qual va enregistrar L’eix radical (2019). Una bona notícia per a la nostra escena musical, perquè el seu darrer àlbum en solitari, Entrelínies, data de 2014. Un Capfico que va ser assenyalat en els Premis Carles Santos com el millor disc de cançó d’autor. Rescatem la deliciosa “dins”.
Pau Vallvé (15). “Això ja està”.
Pau Vallvé (Barcelona, 1981) sempre ha anat publicant discos que eren estats d’ànim. Meditabunds, en ocasions, vitals, en altres. Sempre reflexius. Aquest viatge, titula el nou àlbum amb el símbol de dos punts i un parèntesi tancat, que representava el bon rotllo abans de la invasió de les emoticones (Autoedició, 2022). Un hedonisme ben entès, calm, que mira als ulls el col·lapse que, diuen, ha de venir. Escoltem una d’aquelles píndoles d’optimisme ben entés amb ritme brasiler, “Això ja està”.
Maria Jaume (16). “Me desplom”
La mallorquina Maria Jaume, una de les grans revelacions del 2020 gràcies al disc Fins a maig no revisc, va afrontar el difícil segon pas amb fermesa, amb un nou disc, Voltes i voltes (Bankrobber), que preserva la frescor de la proposta, però modula la seua inconfusible i illenca veu i envolta les composicions d’una més gran complexitat instrumental. Un merescut premi Enderrock de la Música Balear que té en “Me desplom” el seu gran hit.
Els Pets (17). “Ulls com a piscines”.
Els Pets van traure el que és l’àlbum que fa tretze de la seua trajectòria, un disc de títol senzill 1963 (RGB Suports) que, no obstant això, acompanyat del concepte visual de la coberta, ve carregat de simbologia: un tribut a la música pop com a gènere capaç de carregar-nos les piles i fer-nos mirar aquest futur incert amb uns ulls més vitals. Dotze píndoles d’engrescador pop de guitarres amb lletres esquitxades d’ironia. Els de Constantí, molts anys després de la irrupció bandarra, en una excel·lent versió de pop adult. Escoltem “Ulls com piscines”, una mirada divertidíssima als efectes del pas del temps. I un altre pindolàs pop a la butxaca.
Gesamí Boada (18). “Un instant”.
Una idea senzilla i alhora complexa, per recurrent: parlar de l’amor, dels seus cicles i embolics. Fer un viatge emocional i musical des d’una aparent senzillesa. Sense fer soroll, però deixant petjada. Això és es L’art d’estimar (Satélite K, 2022), el nou disc de la cantautora catalana Gessamí Boada (Mataró, 1989). Després de White Flowers (2018) i On començo jo (2020), “Boada ha gestat un tercer projecte minimalista i introspectiu, delicat i honest que, culminat en la publicació de l’àlbum, li ha servit per guarir la ferida que en fou llavor”, escrivia Laura Tapiolas. Tot s’entén molt millor escoltant aquesta delícia, “Un instant”.
Blaumut (19). “Ficció”.
Entre l’anterior treball de Blaumut 0001 (Música Global, 2020) i el cinquè l’àlbum de la trajectòria del col·lectiu, Olímpica i primavera (U89 Music, 2022), hi ha tot un període convuls de la història planetària. Blaumut, tanmateix, ho reprenen allà on ho deixaren. I no és un retret: una nova col·lecció de cançons de pop exquisit amb el tret distintiu de les cordes, curosament arranjat i interpretat, amb l’habitual precisió melòdica. El segell d’una carrera que arriba a la primera dècada d’existència. “Ficció” és una gemma més per sumar al repertori.
Els Catarres (20). “Diamants”.
Una pandèmia i alguns plans ajornats després —el grup volia posar-se en marxa el 2021 i ho va haver de deixar per a l’any següent a causa de les restriccions— Els Catarres tornaren als escenaris i lliuraren un nou disc, Diamants, (Halley Records, 2022), que conté l’essència de la banda però amb sonoritats evolucionades i textos que deixen entreveure la maduració personal de Jan Riera, Èric Vergés i Roser Cruells. El single i tema titular és un dels moments de pop èpic i expansiu de l’exercici.
Auxili (21). “Diga-li!”.
Després de dos anys de melodies i cançons en repòs, Auxili retorna al panorama musical nostrat amb l’àlbum Guaret (Propaganda pel Fet, 2022), “una proposta que madura les sonoritats tradicionals de la banda d’Ontinyent (Vall d’Albaida). De ritmes inicialment més assossegats, amb una presència més influent de l’electrònica i amb unes lletres escrites des del cor, el grup concep un treball marcat per les arrels, els sentiments i les reivindicacions dels referents quotidians”, escrivia Moisés Pérez. “Diga-li!” ha estat un dels grans temes de l’any.
Selva Nua (22). “M’és igual”.
Selva nua, una novella formació lleidatana, es va donar a conèixer gràcies a un premi de Cases de la Música i Estrella Damm per difondre el «talent confinat» durant la pandèmia. El premi era enregistrar un disc. I el més normal és que hagueren començat les presses per publicar aviat. No va ser així. Momentani (Bankrobber), el seu àlbum de debut, es nota cuinat a foc lent. I aquest és un dels encerts d’un debut més que prometedor de la compositora, guitarra i veu de Selva nua, Joana Jové, cap visible d’un trio amb Adrià Garcia (baix) i Gerard Català (bateria). Escoltem un tema irresistiblement ballable i adhesiu, “M’és igual”.
Jazzwoman (23). “Anem a tot”
Formada com a saxofonista de xaranga, JazzWoman va iniciar-se amb el rap com a forma d’alliberament de les preocupacions quotidianes. Una afició que s’ha transformat en la seua tasca professional: després de publicar el mixtape Bagheera en 2018 i el seu primer àlbum Malèfica l’any 2020, irromp amb el treball Atlantis (Propaganda pel Fet!). “L’obra consolida una trajectòria caracteritzada per combinar el rap, el hip-hop, el trap i les melodies llatines. En el seu segon disc, explora altres sonoritats musicals com ara el disco dance o tempteja amb el pop mainstream”, escrivia Moisés Pérez. Per a la tria, “Anem a tot”, una bomba de plaer amb la col·laboració del raper català Lildami.
Doctor Prats (24). “Massa bé”.
Amb una petita remodelació però l’esperit festiu i mestís intacte, Doctor Prats, la banda vallesana, tornaren amb Pel Cantó bo (Músic Global), quatre anys després de l’últim disc, Venim de lluny. Hi havia ganes de tornar a gaudir de l’explosiva habilitat per conjugar vents i melodies enganxoses i omplir l’escena novament de bon rotllo amb substància. Amb un peu en les noves músiques urbanes, ens va arribar aquesta “Massa bé”, un temàs capaç de ressuscitar una convenció de venedors de bíblies. Quin bon rotllo, sí.
La Maria (25). “Mon vetlatori” (Romanç 4: de mort)”.
Per a tancar, una certa llicència, un tema d’un àlbum que encara no s’ha publicat, però que és un avançament molt especial, el primer enregistrament en estudi de La Maria, una veu que ja no es pot dir emergent perquè s’ha convertit a través dels vídeos de música d’arrels que penjava en les xarxes en tot un fenomen. I aquest “Mon vetlatori (Romanç 4: de mort)” confirma la dimensió del que està per arribar. I del que ja està ací. Amb ella, amb La Maria, fem comiat i us desitgem una gran entrada d’any.
Escolteu la llista de reproducció a Spotify:
