Una de les línies expositives que millor funciona als Caixaforum és la relativa a l’arqueologia. Músiques a l’antiguitat, amb peces procedents del Museu del Louvre, pren el relleu a la no menys magnífica Agon! La competició a l’antiga Grècia, produïda pel British Museum.
Perdoneu la comparació, però aquesta mena d’exposicions és com un solvent equip de futbol; tremendament efectiu, sense galàctics egòlatres, on tots els participants juguen per a l’equip. Un Vila-real o una Reial Societat. No hi ha peces estrella dignes de fer-ne un clauer o un imant de nevera, però cada obra està justificada pel guió i contribueix a explicar millor el conjunt. Tot, a més a més, al servei d’una didàctica magistral.
Anem a pams: 373 peces, la majoria procedent de les col·leccions del Musée du Louvre, però també del Metropolitan de Nova York, dels Museus Capitolins de Roma, del Museu Nacional d’Atenes… Vuit comissaris! I un catàleg amb més de tres-centes pàgines que us recomano pels comentaris de cada peça i els breus estudis monogràfics a cura dels millors especialistes en la matèria.
I quina és la matèria, exactament? La història de la música en tres civilitzacions durant més de tres mil anys: Mesopotàmia, l’Imperi egipci, i l’univers grecoromà.
Un devessall d’objectes tal, cal organitzar-lo sota algun discurs. I el comitè curatorial ho ha fet en sis apartats temàtics:
1) la història de les troballes arqueològiques durant el darrers dos segles i l’evolució de la nostra percepció sobre la música d’aleshores.
2) La música com a vehicle religiós i obra divina.
3) Música i govern.
4) La quotidianitat musical.
5) La professió de músic.
I 6) els instruments com a ambaixadors culturals a l’entorn de la Mediterrània.
Recomano, si pot ser, de dividir la visita en dues jornades, i d’evitar les hores punta. Es tracta d’exposicions de gran públic.
La música és quelcom intangible. La fotografia, la pintura, l’escriptura, l’escultura… sempre queden restes materials. I sí, s’han trobat arpes egípcies del segle X abans de Crist: n’hi ha una en exposició i el seu estat de conservació és, paradoxalment, millor que el de la seva rèplica del segle XIX. I címbals del 1150 aC, trompetes d’Àsia central del 2200 aC, llaüts, flautes, panderetes, tambors, sistres amb tres mil anys d’antiguitat… però no sabem com sonaven ni quina música s’hi tocava. Només hi ha una excepció, un himne del segle XIV aC trobat a Ugarit (Síria), inscrit en una tauleta amb indicacions, que a l’exposició podem escoltar en uns auriculars. La gravació, no cal dir-ho, és actual…
Les cançons de bressol, cants de treball, ritmes de guerra, himnes de processons… tot això s’ho ha endut el vent. Hi ha un cap de brau que havia format part d’una lira a Sumer. Els seus ulls de lapislàtzuli encara se’ns claven a l’ànima. El van trobar en l’anomenat “el gran pou de la mort”, una tomba reial on van aparèixer nombrosos cadàvers de criats, curosament abillats, amb l’instrumental necessari per a servir a l’altre món… i assassinats per a què complissin la seva funció. Millor, doncs, el silenci de la seva mirada.
Un silenci que, a Egipte, promovia Osiris, rei del món dels morts. Per contra, Hathor fou venerada com a deessa de la música, de la dansa i de la joia. La seva imatge adorna el mànec dels sistres.
I què dir d’Hermes, inventor de la lira, Pan, de la siringa –o flauta de Pan–, i Atena, de l’Aulos. La música és un do dels déus. Per no mencionar Dionís, deu del vi, del teatre, les orgies i els banquets, present fins fa no res en les nostres iconografies. Dionís és protagonista d’excel·lents peces. En una copa àtica del 480 aC, sosté una lira i canta borratxo mentre, al seu voltant, dos sàtirs toquen el cròtal.
Procedent d’una cambra sepulcral a les portes de Roma, un sarcòfag presenta una escena en la qual apareixen les nou muses, cadascuna amb els seus atributs canònics. Euterpe du unes tibiae –una mena d’aulos– i Èrato, de perfil, una cítara.
Els romans afirmaven que els grecs eren els millors pintors del món. Malauradament, no se n’ha conservat cap fresc significatiu, només ceràmiques il·lustrades. Unes ceràmiques que no deixen de sorprendre per la seva bellesa i precisió. Hi ha dos exemples del conegut com a “pintor de Berlín” on trobem músics tocant, la posició del cos, de les mans i fins i tot dels dits, ens detallen com es tocaven els instruments de corda al segle V abans de Crist.
No es tracta de detallar aquí peça a peça, ni de destacar-ne les més interessants. No acabaríem mai. Però sí que m’agradaria, a tall d’exemple final, descriure el conjunt d’esculturetes d’argila pintada trobades en una tomba d’Egina (Grècia), datat al segle III aC: es tracta de tres dones i dos Eros, tocant uns la cítara arrodonida de vuit cordes i els altres la rectangular. Una dona dansa mentre fa repicar els cròtals. En esperit, segueix sent una escena actual. I és que la música, per bé que silent, marca el ritme a l’eternitat.
