Balena blava és un encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i l’Escola Superior de Música de Catalunya —ESMUC—, a la compositora Raquel García-Tomás i a l’autora teatral Victoria Szpunberg.
La balena del títol no és cap referent zoològic o ecològic. Es refereix al macabre joc en línia que va provocar més de cent suïcidis d’adolescents el 2016. Fou enginyat per Philipp Budeikin, un estudiant rus de psicologia de 21 anys, que havia estat expulsat de la facultat. Va néixer amb l’innocu nom F57 i tenia com a objectiu “netejar” la societat empenyent al suïcidi a qui l’administrador del joc considerés com a inútil. Consistia a anar superant una sèrie de proves que l’administrador proposava, sovint autolesions als braços, i culminava amb el suïcidi del jugador.
A causa d’aquest macabre joc s’han constatat suïcidis o intents de suïcidi entre adolescents de diversos països, la majoria a Rússia, però també en molts indrets de Brasil, Xile, Paraguai, Uruguai, Kenya i Portugal. Budeikin comparava les balenes blaves embarrancades a la costa amb la noció de suïcidi. Engarjolat a Sant Petersburg, actualment compleix condemna per dues induccions al suïcidi.
I La consagració de la primavera, què té a veure amb el sacrifici? Cal que ens remuntem a l’any 1913, tot just un any abans que Europa sencera se suïcidés a la Gran Guerra. El compositor rus Igor Stravinski va rebre un encàrrec de Serguei Diaguilev, creador i empresari dels cèlebres Ballets Russos. Stravinski, mentre componia L’ocell de foc, havia tingut una visió: un ritual pagà on una jove dansava fins a la mort. Va demanar ajuda a l’arqueòleg i folklorista Nikolai Roerich, el qual es va inspirar en escenes de ritus ancestrals. La coreografia del ballet va anar a càrrec del famós ballarí Vatslav Nijinski. Famós gran ballarí, però inhàbil coreògraf…
La nit de l’estrena de Le sacre du printemps —el seu títol original en francès, que podríem traduir com La sagrada primavera— va entrar als annals dels escàndols lírics: la partitura, intensament rítmica, i la posada en escena primitivista, on els ballarins ballaven més amb la pelvis que no pas amb els peus, provocaren els xiulets del públic, discussions, crits i baralles als corredors… La gendarmeria de París hi va haver d’intervenir i Stravinski va abandonar el teatre plorant a mitja representació.
I malgrat tot, a Diaguilev, l’empresari, ja li va anar bé un escàndol com aquell. La coreografia de Nijinski s’ha perdut, però la partitura és considerada com una de les obres més importants del segle XX.
Maurice Béjart, Pina Bausch, Martha Graham, Uwe Scholz… els millors coreògrafs del segle XX han creat la seva pròpia versió d’aquesta peça. Però, actualment, la majoria del públic la recorda per altres raons. D’una banda, Walt Disney la va incloure a la famosa cinta animada Fantasia (1940). Va il·lustrar la història amb una narració de l’evolució de la vida al planeta Terra fins a l’extinció dels dinosaures, i va reduir la partitura eliminant una important porció de la primera part. Stravinski va qualificar d’execrable l’adaptació. Disney li va pagar 1.200 dòlars… i encara, perquè com la partitura no disposava de copyright als Estats Units no li devia res. També li va comprar els drets cinematogràfics de L’ocell de foc, que es faria servir el 1999 en Fantasia 2000.
Però si, quan algú escolta La consagració de la primavera, en lloc de pensar en les estepes russes li ve al cap un desert, que no s’espanti. John Williams s’hi va inspirar a bastament en compondre el tema de la mar de dunes de Tatooine, per a la banda original de Star Wars.
En l’execució de La consagració de la primavera al Teatre Nacional de Catalunya no va intervenir cap ballet. L’espectacular coreografia consistí en les maniobres instrumentals de 99 joves tècnicament incontestables: 13 violins primers, 10 violins segons, 8 violes, 11 violoncels, 8 contrabaixos, 5 flautes, 5 oboès, 5 clarinets, 5 fagots, 9 trompes, 6 trompetes, 2 trombons, 1 trombó baix, 2 tubes, 2 timbals, 7 percussionistes… sota la batuta d’Edmon Colomer. Com a únic element dramàtic, un fons vermell que alterava lleugerament la tonalitat d’acord amb els passatges musicals.
Es tracta d’una partitura d’altíssima complexitat on, segons el teòric George Perle, la “intersecció d’elements inherentment diatònics no simètrics amb elements inherentment simètrics no diatònics sembla… el principi definidor del llenguatge musical de La consagració i la font de la particular tensió i la conflictiva energia de l’obra”.
D’altra banda, la partitura de Balena blava parteix, segons les seves creadores, “de cèl·lules motíviques —i texturals— de l’obra original i les recompon en un nou context gestual i sonor: orquestra de cordes, percussió, cor i electrònica”.
El text, recitat per l’actriu Marta Angelat —polseres vermelles—, recrea els pensaments d’una directora d’escola que rep una trucada anònima on se l’avisa que un estudiant que s’havia unit al “grup de la mort” es llevaria la vida. La veu d’Angelat, subratllada per la música, es lamenta de la seva impotència davant el drama, es pregunta per l’arrel del mal, s’inquieta per les interferències que hi ha entre la seva manera d’entendre el món i el món dels adolescents. “Per què diuen challenge en lloc de repte?”, es queixa mantes vegades. Les balenes es desorienten en sentir les ones dels radars de la mateixa manera que els adolescents es desconnecten dels adults mitjançant la interferència d’un nou llenguatge.
La primavera propicia el sacrifici. Però, què és un sacrifici? Una simple transacció amb allò intangible? Un acte de fe? Per què hi ha molts més suïcidis a la primavera que no pas a l’obscur, trist, fred hivern? Alguns psicòlegs argumenten que l’explosió d’energia que comporta la primavera pot acabar de donar l’empenta a una persona amb tendències suïcides.
Ningú ha dit que els sacrificis haguessin de ser, necessàriament, útils.