El llenguatge és molt traïdor. Fixem-nos en el gènere artístic de la “natura morta”. Va néixer als Països Baixos, a cavall dels segles XVI i XVII. Amb això no estic dient que fos la primera vegada que l’art figurava objectes, flors i animals en repòs. Però sí que se li va donar un nom i un altíssim valor simbòlic: el que vèiem no tenia tant a veure amb un aplec d’objectes, vegetals i animals en repòs com amb el seu significat ocult. Un significat que, de vegades, se’ns ha escapolit al llarg dels segles com l’aigua que llisca entre les mans tancades.
No us vull desorientar. Estem parlant de l’exposició titulada “Allora & Calzadilla”, amb obres del tàndem artístic Allora & Calzadilla, a la Fundació Tàpies de Barcelona. Ja lligarem caps.
L’expressió “natura morta”, deia, és una mica enganyívola. Va néixer als Països Baixos amb el nom de “stilleven”: “stil” (tranquil·la) + “leven” (vida). Vida en repòs. I d’aquí el “still life” (vida en calma) anglès. Ni morta ni punyetes.
I què hi trobarem, a l’exposició “Allora & Calzadilla”? Doncs “vida en repòs”, que no natures mortes. Dispositius extremadament simbòlics que s’activen en determinats moments, però que ara actius, ara amatents, gaudeixen tothora d’un mateix significat.
Hi ha dues propostes que, si les voleu veure “en acció”, caldrà que consulteu el web de la Fundació Tàpies: https://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique1542.Es tracta de Stop, Repair, Prepair: Variations on “Ode to Joy” for a Prepared Piano(2008) i Lifespan(2014). En tot cas, s’activen al llarg des caps de setmanai commemoracions assenyalades, com la “Nit dels museus”.
Jennifer Allora (Filadèlfia, 1974) i Guillermo Calzadilla (La Habana, 1971) són una parella d’artistes visuals que treballen i viuen a Puerto Rico. El 2011 van representar els Estats Units a la 54a Biennal de Venècia. Es van associar el 1995, i des d’aleshores han treballat medis tan diversos com l’escultura, la fotografia, la performance, el vídeo i l’art sonor.
Precisament, Allora & Calzadilla entenen l’edifici de la Fundació Tàpies com una gran capsa de ressonància. I el so –o la seva absència– és el fil conductor d’un recorregut que arriba a les golfes… un espai que mai abans havia estat visitat pels espectadors.
La peça que més sorprèn el visitant –no sabria dir-ne públic– és Stop, Repair, Prepair…: un magnífic piano de cua amb un forat al mig. L’acció consisteix en un virtuós del piano que, des de dintre, deambula mentre toca l’Himne a l’alegria de Beethoven. Hi ha dues octaves que no són operatives i l’Himnesona desconegut i esqueixat. L’obra remet als pianos alterats de John Cage i als espais arquitectònics negatius de Gordon Matta-Clark. També al·ludeix a la idea de destecnificació associada al ready-made duchampià. Segons explica Sara Nadal-Melsió al catàleg, “el 1938, la peça es va interpretar en ocasió de l’aniversari de Hitler; era l’única peça musical occidental considerada progressista a la Xina de Mao; als anys seixanta es va convertir en l’himne de la Rodhèsia del supremacisme blanc; en el nostre context, el més important és que el 1982 es va convertir en l’himne a la humanitatde la Unió Europea”. Un quart moviment d’una simfonia que, en alguns compassos, adopta l’estructura d’una marxa militar turca…
Per cert, rere el mur, en determinats moments, sona un Reveille–o Diana–, la peça de trompeta que empra l’exèrcit nord-americà per a despertar els soldats; aquí transformada en variacions impossibles dutes a terme per alguns compositors, en homenatge a les primeres apropiacions, per part dels pioners del jazz, d’aquesta alerta militar (vegeu, per exemple The Buggle Call Blues).
I és que el rerefons militar pesa molt, en l’imaginari d’aquest tàndem resident a Puerto Rico, una illa amb vastíssims espais cedits a l’exèrcit nord-americà com a simple camp de tir. Puerto Rico, l’ex-colònia espanyola associada als Estats Units, devastada darrerament per dos huracans i desassistida pel govern continental.
Lifespan(2014) consisteix en tres cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música que, d’acord amb una partitura, amb xiulets, silencis i esbufegades, provoca el moviment d’una petita pedra de 4,5 milions d’anys procedent d’un riu del Canadà; una reflexió sobre la continuïtat del moviment a través de les ones sòniques.
A l’interior de l’auditori hi ha la peça de vídeoApotomé(2013), en la qual Tim Storms canta una versió subtònica de la música composta el 1798 per a dos elefants que van arribar a París com a botí de guerra. Storms executa el seu acte silent davant les restes d’aquests mateixos elefants, emmagatzemades al soterrani del Museu Nacional d’Història Natural de París. L’espectador no pot sentir el cant, només ho podrien fer els elefants. Així, segons Sara Nadal-Melsió, “tant el so subtònic com els esquelets dels elefants són rastres que ens recorden que l’absència és una modalitat negativa de l’ésser i que, una vegada més, tots els éssers tenen un so”.
I parlant de sons, els visitants de l’exposició tal vegada tindran un ensurt en escoltar el so estrident d’un xiulet, que ataca de manera aparentment aleatòria, a la primera planta. Es tracta de Hope Hippo(2015) –un joc de paraules sobre l’esperança i l’hipopòtam– on, en referència irònica a les estàtues eqüestres, un jove va llegint el diari a lloms d’un gegantí hipopòtam de fang, esparracat. Cada vegada que descobreix una notícia escandalosa, xiula i llença la pàgina en qüestió al terra, on s’amuntega amb totes les notícies denunciades al llarg de l’exposició. El xiulador es refereix a la figura del whistleblower, el que avisa, el que “aixeca la llebre” i denuncia públicament, i bé podria ser un homenatge a personatges com Edward Snowden.
Finalment, a les golfes de la Fundació, un espai no museogràfic, hi trobarem A Man Screaming Is Not a Dancing Bear (2008), una peça filmada a Nova Orleans després de l’huracà Katrina. En una de les tres localitzacions emprades per Allora & Calzadilla, veiem un habitant del Lower Ninth Ward, barri predominantment afroamericà molt malmès per l’aigua, emprant les persianes de casa seva per a tocar música. La casa buida fa de caixa de ressonància. La reverberació de la llum subratlla els intervals sonors de la pel·lícula.
Es tracta, en total, d’una desena de natures en repòs o, si ho preferiu, en silenci… fins que deixen d’estar-ho. Del contrari, sí que serien veritables natures mortes.