Fa uns anys, fent tertúlia amb uns amics vam voler esbrinar quina podria ser la primera pintura “moderna” del segle XX. La primera pintura que obrí les portes a un nou estil per deixar enrere l’art figuratiu. De seguida em va venir al cap l’arquetípica: Les demoiselles d’Avinyó de Picasso de l’any 1907. Reconeguda com la pintura emblemàtica i pionera de l’art “modern”. Tots més o menys hi estàvem d’acord, sobretot si ho deien els llibres d’història de l’art. Tot i que els rànquings en art són molt discutibles.
Davant l’acceptació generalitzada d’aquella pintura i final de la discussió, per allargar la nit vaig voler complicar la tertúlia i portar-la a l’art de la música. Plantejar quina va ser la primera composició “moderna” del segle XX; i aquí va començar el debat de debò. Vaig comparar Les demoiselles d’Avinyó de Picasso, amb la també emblemàtica composició La consagració de la primavera d’Ígor Stravinsky. I de sobte, va esclatar el debat. Quan vaig proposar la Consagració d’Stravinsky, com a primera composició reconeguda com a “moderna” l’any 1913, la colla de seguida em van rebatre indignada: – Au va! Si Schönberg va ser el primer! – i la discussió va començar a excitar-se. Aquell grup de tertulians eren de la facultat de matemàtiques i eren uns defensors aferrats d’Arnold Schönberg, el compositor (i eventual pintor expressionista) que va inventar un sistema “matemàtic” per composar música. D’aquí que el veneressin tant. Era un sistema que trencava radicalment les normes clàssiques d’harmonia i entrava doncs en l’atonalisme musical; l’equivalent a l’abstracció pictòrica.
Durant la tertúlia, que era a l’època en que no hi havia internet als telèfons mòbils per comprovar dades, tots parlàvem d’oïda. A l’anar conversant, em van fer dubtar i tot. Certament Schönberg va néixer vuit anys abans que Stravinsky, i va composar el Pierrot Lunaire una composició clarament atonal, un any abans de la famosa Consagració d’Stravinsky. Però seria veritat que la Consagració de la primavera estrenada al Théâtre des Champs-Élysées de París enmig d’una gran expectació i escàndol dins el món cultural europeu, no fos ben bé la primera composició “moderna” del segle XX?
De tant xerrar amb la colla, vam haver de replantejar-nos altra vegada de què discutíem exactament. De quina va ser la primera composició “moderna” del segle XX? O del primer compositor atonal del segle XX? O quina obra va ser més emblemàtica, La consagració de la primavera d’Stravinsky o el Pierrot Lunaire de Schönberg? O què entenem per atonalisme, l’absència total de tonalitat, o només l’absència de tonalitat clàssica? Modernitat era atonalitat? El debat s’amplificava.
Tornant al paral·lelisme amb la pintura, quan Picasso va pintar Les demoiselles d’Avinyó, quasi cent anys abans el pintor William Turner va pintar algunes aquarel·les tant difuminades, fantasmagòriques i suggestives que podrien desbancar en “modernitat” a Les demoiselles. Algunes pintures de Turner poden semblar avui dia del tot abstractes. I anant més lluny encara El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch, podria ser pionera del surrealisme abans que els besavis dels rebesavis d’en Dalí haguessin nascut.
Se’m va acudir doncs de tirar més enrere en el temps i fer memòria de composicions atonals de la història per mostrar-les. Franz Liszt, per exemple, al 1885 va composar una Bagatelle sans tonalité, tot i que el títol diu molt, en realitat no és del tot atonal, sinó que fluctua entre diverses tonalitats, però la brevetat de la peça és insignificant. El seu amic i gendre Richard Wagner composà l’òpera Tristany i Isolda, on apareix el conegut acord del Tristany, un acord ambigu, com altres passatges de Wagner, en el qual no queda clara per quina tonalitat navega. Wagner, per tant, podria ser un dels iniciadors de l’atonalisme, o només va evolucionar anant més enllà de la tonalitat clàssica? Claude Debussy, també nascut anys abans que Schönberg i Stravinsky, trenca moltes normes de l’harmonia clàssica, però no arriba a composar explícitament amb l’atonalisme. Va haver-hi compositors al segle XIX que van experimentar tant amb les notes, les van retorçar tant que es fa difícil desxifrar o entendre què deien, i són doncs fragments quasi atonals. El cas més clar és el del compositor Alexandr Skriabin. Les seves cinc últimes sonates per a piano, no tenen tonalitat, sinó que fluctuen senceres en un mar ambigu d’acords i escales complexes. La primera d’aquestes últimes sonates data del 1911. Podríem afirmar doncs que el primer inventor de l’atonalisme va ser Skriabin?
Sigui com sigui, probablement els dos bàndols de la tertúlia teníem raó, Schönberg va escriure dues o tres peces atonals una mica abans que Stravinsky, però van ser obres menors, amb pocs instruments i poca rellevància pública. Stravinsky, en canvi, va composar tot un ballet atonal amb orquestra simfònica, l’estrena del qual, per la qualitat, l’originalitat, la varietat, l’escàndol o la intel·ligència compositiva, va ser revolucionària fa més d’un segle i continua el seu èxit fins als nostres dies.
A casa nostra l’atonalitat musical va sorgir poc més tard. La nostra cultura ha tingut excel·lents compositors, però també ha tingut pocs oients. La primera composició atonal de la cultura catalana podria haver estat de Jaume Pahissa o de Robert Gerhard. No se sap, és un nou dilema. Decidir-ho tornaria a ser una llarga tertúlia, i seria carn per un altre article.
