Quan ens pregunten, s’espera de nosaltres una resposta concreta: s’espera que tinguem un color predilecte, una ciutat on no dubtaríem d’anar-hi a viure i, ja de ben xicotets hem de tindre un amic favorit. Sembla que la vida ens empeny a una elecció constant en tots i cadascun dels aspectes. I la música no n’és una excepció. En els darrers anys, m’han preguntat en algunes ocasions quin és el meu compositor favorit. La pregunta, però, que més m’ha sobtat ha estat: Verdi o Wagner? Davant d’aquest dilema, em va venir una allau de reflexions.
Verdi i Wagner representen, sense cap tipus de dubte, el punt culminant de l’òpera al segle XIX. Amb ells, el gènere operístic evoluciona cap a una concepció més dramàtica i unitària. Això sí, aquests dos titans, que neixen el mateix any, segueixen camins ben diferents. Wagner (1813 – 1883) està immers en la tradició germànica. Verdi (1813 – 1901), per la seua part, és fill de la tradició italiana.
L’òpera europea de la primera meitat del segle XIX està impregnada de la influència de l’opera italiana -sobretot pel que fa a la melodia i l’articulació formal. Wagner no pot escapar d’aquell influx i, seguint el camí d’altres compositors alemanys com Carl Maria von Weber i la seua emblemàtica òpera Der Freierschutzt, compon les seues primeres òperes seguint en certa mesura aqueix camí que dictava Itàlia. Aquesta influència es pot veure en les primeres òperes, i arriba fins i tot a Tannhäuser (1845) o Lohengrin (1850). Per què, doncs, aquesta oposició entre aquests dos compositors? Per què aquesta oposició entre aquestes dues concepcions de la música? Per què aquests dos bàndols que semblen irreconciliables?
Vaig pensar en Verdi. El compositor italià, immers en la tradició italiana, sols ha de continuar-la i fer-la evolucionar. Podríem dir que, jugant a casa, no necessita fer grans revolucions musicals. Només ha d’utilitzar i fer evolucionar amb mestria les ferramentes que, tant ell com la societat per a la qual escriu, coneixen perfectament. L’ús magistral tant de la música, el text, com de la posada en escena amb tots els detalls -és a dir, el fet de pensar l’obra com un conjunt– fan que l’òpera italiana arribe a uns nivells de dramatisme a què no havia arribat mai.
A més a més, les seues òperes tenen bàsicament una temàtica “humana”. Tracten relacions i conflictes humans amb què la societat es pot identificar fàcilment. Tanta és la perícia del compositor nascut a Busseto, que la societat s’identifica ràpidament amb les seues obres. Tenim el cas de Nabucco (1842), on Verdi, aconsegueix que el poble italià reconega en les dificultats del poble hebreu les pròpies aspiracions polítiques d’alliberament. Sense proposar-s’ho, Verdi posa música als sentiments nacionals de la societat italiana. La seua música fa vibrar la fibra patriòtica d’un poble que vol alliberar-se de l’opressió estrangera. La societat espera la seua música, en canta les melodies.
Verdi, utilitzant una temàtica “humana”, seguint i fent evolucionar la tradició que la societat coneix i utilitzant els recursos magistralment, sembla parlar i arribar al cor de les persones. Tant és així que, sense pretendre-ho, esdevé una de les personalitats del Risorgimento i prompte, aqueix moviment alliberador comença a cridar allò de Viva V.E.R.D.I.
Però per què aquesta oposició aparent? Per què sembla que Verdi parle al cor de les persones i Wagner, en canvi, sembla que ho faça per al cervell?. Wagner no pot i no vol seguir amb la tradició italiana. Immers en el moviment romàntic i nacionalista alemany -que també buscava una unificació nacional-, decideix trencar definitivament amb l’empremta que l’òpera italiana exercia sobre l’alemanya.
Convertit en una espècie de profeta, el compositor de Weimar decideix alliberar la música alemanya establint les bases d’una nova manera d’entendre l’òpera: un nou concepte on es fusionen perfectament música i text per aconseguir un efecte dramàtic desconegut fins aleshores. El plantejament i l’evolució és semblant als de Verdi, sols que, mentre Verdi ha de continuar i fer evolucionar una tradició, Wagner necessita trencar-la, fer una espècie de revolució musical.
Per fer-ho, Wagner ha de trencar amb allò que tant havia criticat en l’òpera italiana en general i en Donizetti en particular: la melodia total. Per al compositor alemany, la “melodia total” era sols això: melodia sense cap procés de profunda reflexió. Per a Wagner, l’òpera italiana s’havia convertit en una consecució ben definida de melodies on la successió de melodies o àries, n’era l’objectiu. En canvi, el compositor alemany situa la música com un mitjà. Enfront de la “melodia absoluta” de Donizetti, el compositor alemany crea la “melodia infinita”.
Lluny de la concepció melòdica italiana amb melodies ben estructurades, amb punts culminants i finals tan clars com esperats, la melodia infinita de Wagner ens presenta una música en constant transició. La música s’encamina cap a un indret sempre desconegut. L’evolució cromàtica del llenguatge harmònic i l’ús d’altres recursos com el conegut leitmotiv ajuden a crear aquesta impressió de transició o dissolució dels contorns melòdics i formals. Amb aquesta nova concepció, la melodia sembla evolucionar constantment sense trobar mai un punt de repòs, sense cap moment de retorn. Un exponent clar és el conegut Tristan und Isolde. Si pensem en aquesta òpera i en, per exemple, L’elisir d’amore de Donizetti amb la coneguda ària Una furtiva lacrima, la diferència és evident.
El conjunt de tota aqueixa nova concepció wagneriana serà el que s’anomenarà obra d’art total, en què la música deixarà de ser la finalitat de l’obra per a convertir-se en un mitjà d’expressió per al drama.
Evidentment, per a fer aquest pas i trencar amb aqueixa concepció de la melodia, Wagner necessita fer un profund procés de reflexió. Per això, la seua música, a diferència de la de Verdi, sembla que parle per al cervell. A més a més, la temàtica hi és completament diferent. On Verdi parla de i per a les persones de la seua societat, Wagner parla de déus, de poders.
Per tant, Verdi o Wagner? Vaig pensar abans de respondre, perquè triar en aquest cas volia dir posicionar-se davant d’aquestes dues maneres d’entendre la música i no volia fer-ho. Finalment, recordant més o menys una cita de l’escriptor alemany Franz Werfel, vaig eludir un posicionament: Verdi havia creat unes obres –uns mons– meravellosos, però Wagner havia creat tot un univers. I jo no entenia un món fora de l’univers, ni un univers sense mons.