Diego Velázquez és un d’aquells noms que equivalen a excel·lència, especialment en la ment dels que varem ser educats –adoctrinats potser?– en unes coordenades inequívocament espanyoles. El seu sol nom ja esdevé entre molta gent sinònim del non plus ultra de la pintura de sempre.
I el cert és que, al marge de que sigui un mite nacional per als nostres veïns, és un pintor immens. Per això, per exemple, la secció d’art de la revista satírica catalana d’època republicana El Be negre la intitulaven “El Be…lasques”, de la mateixa manera que la secció de música hi era “El Be…thoven”.
La veneració per Velázquez és universal, especialment d’ençà que, a França, el precursor de l’impressionisme Édouard Manet, tornant de Madrid, escrivís a Baudelaire dient-li que Velázquez era “el pintor més gran que mai ha existit”. França ja era aleshores el país hegemònic de la modernitat artística, i una afirmació així en boca del representant més prestigiós d’aquella modernitat equivalia a una consagració de Velázquez arreu del món de les arts.
Velázquez i el segle d’or
CaixaForum Barcelona
Del 16 de novembre de 2018 al 3 de març de 2019
Recordo fa anys que una exposició del mateix Velázquez al Museo del Prado de Madrid hi generà cues inacabables, quan de fet la major part de les obres del pintor sevillà que en formaven part ja eren sempre allà perquè pertanyien a l’antiga col·lecció reial. Però era igual, el públic no hi anava a veure coses diferents a les que ja coneixia: anava a prostrar-se devot davant el mite, amb una actitud similar a la del que peregrinaria a l’església davant de l’altar de Sant Antoni o de Santa Rita.
Ara “la Caixa” ha portat una exposició al Caixafòrum de Montjuïc, a Barcelona, amb la col·laboració precisament del Museo del Prado mateix –com alguna altra vegada havia fet– que es diu “Velázquez i el Segle d’Or”. Al cartell, el nom de Velázquez està imprès en un cos tipogràfic molt gran, i les paraules “i el segle d’or”, en canvi, apareixen en un cos força petit. Val a dir que de Velázquez a l’exposició hi ha només set obres, entre les quals, això sí, n’hi ha d’emblemàtiques: des de la matinera i contundent Epifania d’època sevillana encara (1619) al retrat eqüestre del príncep Baltasar Carles (1634-35), passant pel famós retrat del Bufó amb llibres (c1640), una pintura que si no la tinguéssim tan vista ens adonaríem millor de la seva frescor i la seva audàcia temàtica. Només cal comparar-la amb l’encarcarat retrat de Felip IV jove (c1623 i c 1628), de mateix pintor reial, que també és a l’exposició: l’una es la pintura lliure d’un geni, i l’altra seria, en canvi, l’encàrrec estimablement realitzat del mateix geni, però quan actua simplement com un gran professional del retratisme.
El Mart de c1638 és una figura magnífica, en la que tanmateix a Velázquez ni li passà pel cap pintar el déu de la guerra, com ho hauria fet qualsevol altre pintor àulic, sinó un pinxo en hores baixes, succintament disfressat, però amb casc daurat prou convincent. Res a veure amb el que podem imaginar com una divinitat clàssica. L’Isop (c1638), també pintat per al mateix pavelló reial de caça al que anava destinat el Mart, tampoc sembla ser cap poeta, ni que sigui un fabulista com era Isop, el de debò, sinó que sembla talment un home vulgar mostrant una certa indolència. Molt ben pintat, això si. Guido Reni o Lanfranco, artistes que dins la pintura barroca internacional gaudien del màxim prestigi en el món acadèmic, pintaven arquetipus, en canvi Velázquez retratava individus concrets, fins i tot quan deia que pintava deus. El retrat de l’escultor Martínez Montañés (1635), excel·lent visió, sense faramalla i amb visió realista, d’un artista, feta per un altre artista, completa la breu tria d’obres de Velázquez exposades ara al Caixafòrum.
Tota la resta de l’exposició són obres d’altres pintors europeus que oscil·len cronològicament entre 1555 –un conegut Tiziano (Venus recreant-se en la música)– fins a 1702 (un Luca Giordano). Hi ha tres obres de Josep Ribera –entre les quals el Sant Pere alliberat per l’àngel (1639)-, quatre de Francisco de Zurbarán (d’entre 1634 i c1650), dues d’Aloso Cano –amb el Crist mort i l’Àngel (1646-52), una de Murillo (La Sagrada Família de l’ocellet, c1650), dues d’Antonio de Pereda, amb el famós Socorro de Génova (1634-35) que formava part de “Salón de Reinos” del Buen Retiro, una del valencià Miquel March (1670) o un d’aquells retrats impactants de Carles II de Carreño de Miranda (1688), que si era llagoter pintant el rei, com sembla que li havia d’anar amb el sou, no se li notava gens ni mica, perquè el monarca hi té un aspecte ben poc afalagador.
També hi ha força pintura estrangera, i moltes d’aquestes peces foren fetes per encàrrec d’algun rei mateix de la casa dels Habsburg. Eren temps en que el nacionalisme encara no pesava prou, i era lògic ja que els monarques mateixos tenien uns orígens identitaris i uns cognoms molt incerts i barrejats. A més del Tiziano i el Luca Giordano ja esmentats, hi ha a la mostra obres d’Anthonis Mor –més conegut a les Espanyes per Moro-, O. Gentileschi, Jan Brueghel el vell, Guido Reni, Van Dyck, Stanzione, Lanfranco, Rubens, Claude Lorrain, i encara uns quants més, tant d’estrangers com d’originaris de la península ibèrica.
La mostra ha estat comissariada amb professionalitat per Javier Portús, que no pretén pas ser una fita en la història de les exposicions, però que demostra que amb els excedents del Prado sempre es pot fer una digna exposició “ad usum provinciae”.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
