Qualsevol persona curiosa amant de la cultura que s’endinsi en aquesta illa preciosa del Mediterrani queda gratament sorpresa pel paper determinant que té la música en la societat menorquina: festivals, temporada d’òpera, cors, orquestres, bandes, escoles de música, conservatori, associacions dedicades a difondre la música, teatres, orgues… i sense oblidar-nos de la música popular. Uns trets diferencials culturals, històrics i socials que tenen el seu mèrit -tenint en compte que és la segona illa en extensió de l’arxipèlag Balear i la tercera en població-, i que no són casuals.
Si ens remuntem 300 anys enrere, podrem entendre una mica millor aquesta idiosincràsia. Menorca, per mor de la seva estratègica situació geogràfica al Mediterrani, va patir durant el segle XVIII tot un seguit de canvis de sobirania resultat dels enfrontaments entre les principals potències europees del moment. Va ser britànica en tres períodes diferents (1713-1756, 1763-1782 i 1798-1802), francesa durant uns pocs anys (1756-1763) i novament espanyola a partir del Tractat d’Amiens de 1802. El primer governador britànic, Richard Kane, va traslladar la capitalitat de l’illa de la noble Ciutadella a la cosmopolita Maó, que gràcies al seu magnífic port natural va convertir-se en un punt clau per al comerç i l’obertura de la societat menorquina envers Europa. Estic convençuda que les petjades d’aquesta època han forjat d’alguna manera el caràcter menorquí, aprofitant les influències positives que arribaven de l’exterior sense perdre la seva essència. Una mostra d’aquesta barreja ha quedat en el català de Menorca en forma de mots anglesos que utilitzem encara avui dia.
Parlant ja de música, tenim constància que durant el segle XVIII a la ciutat de Maó s’hi representaven espectacles d’òpera i teatre; curiosament, al Musée des Arts Décoratifs de París es conserven unes pintures que descriuen la representació a Maó de Le malade imaginaire de Molière durant l’època de la dominació francesa. Quan les temporades d’òpera italiana van començar a tenir continuïtat es va fer necessària la construcció d’un nou teatre, i l’any 1829 s’encarrerà el projecte de l’actual Teatre Principal a l’arquitecte Giovanni Palagi, italià establert a Maó. Situat damunt les restes de la murada que envoltava la ciutat, la sala té forma de ferradura i una capacitat per a quasi mil espectadors. Novament observem com la ubicació geogràfica de Menorca va ser determinant: els vaixells en els quals viatjaven les companyies d’òpera italianes recalaven a l’illa en el seu camí cap a la Península, i sovint s’hi quedaven una bona temporada o fins i tot s’hi establien definitivament. Aquesta simbiosi amb la societat d’acollida va crear una gran afició entre els illencs pel bel canto. Pot sorprendre que òperes de Bellini o Rossini foren estrenades gairebé al mateix temps a Maó i a Barcelona, durant la primera meitat del segle XIX. Amb tot aquest bagatge, el Teatre Principal de Maó és el teatre d’òpera més antic d’Espanya, i està inclòs a la “Ruta europea de teatres històrics” promoguda per l’Association of Historic Theatres in Europe.
Al tombant de 1900 Maó comptava amb l’Orquestra del Teatre Principal i poc després amb l’Orquesta de Mahón i amb una societat coral, l’Orfeón Mahonés; també amb una premsa que recollia puntualment els esdeveniments socials i artístics més destacats (El Liberal, El Bien Público, La Voz de Menorca, Boletín del Ateneo…). Val a dir que la societat en el seu conjunt intervenia d’una manera o altra per fer possible els espectacles operístics, i aquesta unió d’esforços va fer que una ciutat relativament petita com Maó arribés a tenir una activitat artística que no tingueren altres ciutats més grans, fet que va fomentar també la formació musical dels artistes menorquins. Per tenir una idea de l’activitat lírica a la ciutat de Maó, basta dir que entre 1900 i 1917 van tenir lloc 678 representacions d’òpera italiana i 694 representacions de sarsuela.
Pel que fa a la música religiosa, al segle XVIII la majoria d’esglésies i convents menorquins disposaven del seu propi orgue, i la música vocal estava també present de manera habitual a la litúrgia. Però el gran impuls pel que fa a la creació i difusió de la música més enllà de la lírica es va produir com a conseqüència de la construcció del nou orgue per a l’església de Santa Maria de Maó i que avui dia és considerat un dels orgues més importants d’Europa, per la seva bellesa escultural i valor musical. L’encàrrec es va fer a l’orguener suís Johann Kyburz, autor també de l’orgue de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona que es va cremar durant la guerra civil espanyola. El monumental orgue es va inaugurar l’any 1810, de mans de l’organista i compositor Jaume Alaquer i Reyes (Maó, 1785 – La Habana, 1823), de qui per cert es conserva una “Missa de Requiem” (1819) que va ser enregistrada en directe l’any 2000 (Produccions Blau) per l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca i la Coral Sant Antoni de Maó sota la direcció de Joan Company, amb solistes com l’il·lustre baríton ciutadellenc Joan Pons.
Al voltant de l’orgue de Santa Maria van sorgir importants organistes i compositors, com el recordat mestre Benet Andreu i Pons (Maó, 1803-1881) i els seus deixebles, entre els quals destaca Damià Andreu i Sitges (Maó, 1851-1935). Altres pianistes i compositors rellevants nascuts durant la segona meitat del segle XIX van ser Leandro Saura i Font (Maó, 1850-1930), Francesc Hernández i Monjo (Maó, 1862 – Barcelona, 1937) i Bartomeu Mir i Pons (Maó, 1882-1940). Capítol a part mereix l’única dona de tots els esmentats, Margarida Orfila i Tudurí (Maó, 1889 – Barcelona, 1970), que va desenvolupar la seva carrera com a pianista, compositora i pedagoga a la ciutat comtal; l’any 1934 la fundació Patxot li concedí, ex aequo amb Xavier Montsalvatge, el prestigiós premi “Concepció Rabell” per la seva obra “Quatre Estudis per a piano”.
El segle XX va començar amb il·lusió, truncada per la guerra civil i els anys posteriors de penúries i exilis de molts artistes. Un exemple és Leopoldo Cardona i Carreras (Maó, 1911 – Nova York, 1982), que residí a diversos països d’Amèrica, pianista i compositor també de música per al cinema; va ser nomenat doctor en arts musicals per la Universitat de Boston, Bachelor d’Arts per la Universitat de Chicago i Master of Music per la Universitat de Nova Jersey. Per altra banda, el compositor i pianista Llorenç Galmés i Camps (Es Mercadal, 1911 – Ciutadella, 1997), es va interessar pel folklore menorquí i va rebre el Premio Nacional de Musicología del CSIC l’any 1949.
Menorca, gresol de cultures, mereix no obstant més atenció al seu patrimoni, queda encara molta recerca musicològica per fer. En aquest aspecte, els veïns mallorquins han prestat més atenció als seus compositors, que han estat objecte d’estudi per exemple en tesis doctorals, edicions o reedicions de les seves partitures i enregistraments de les seves obres. És possible que la capitalitat de Mallorca hagi facilitat les tasques d’investigació i difusió, però sens dubte és responsabilitat de tots exigir a les institucions implicació en el foment de la recerca i la divulgació del nostre patrimoni.
