Música

60 anys de cançons, 50 cançons

El 19 de desembre de 1961 tenia lloc la primera audició pública dels primers i futurs  integrants d’Els Setze Jutges. El concert col·loqui se celebrava en el barceloní Club CICF (Centro de Influencia Católica Femenina) de la Via Augusta sota el títol ‘La poesia de la Nova Cançó’ amb Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima com a promotors del nou moviment de renovació de la cançó popular en català.  Seixanta anys de cançons que han assenyalat la vida cultural, social i política  del país.

A la vora de la nit”. Josep Maria Espinàs. 1962.

A partir d’una coneguda cançó tradicional l’escriptor  i jutge pioner de la formació musical fa tota una declaració de principis: “Oblidem velles cançons que encomanem la tristesa. Estrenem la nova veu i alegrem l’antiga terra”. Una nova cançó popular i en català  començava a fer-se realitat. La irrupció de Raimon accelerà el procés i la seua projecció.

Al vent”. Raimon. 1963.

Quan la cançó es va editar en 1963, ja havia fet un poc de camí. Raimon esdevenia el motor turbo de la cançó en català i  proclamava el primer gran himne de la futura Nova Cançó, un “cant existencial” en paraules de Joan Fuster, amb el qual tancava els seus  recitals de comiat dels escenaris al Palau de la Música Catalana el 2017. “In my beginning is my end” com els versos del poeta T. S. Eliot triats  per al seu adeu.

Se’n va anar”. Salomé. Raimon. 1963.

Al Festival de la Cançó del Mediterrani celebrat al Palau de les Nacions de Barcelona una cançó cantada en català aconseguia el trofeu de la victòria. Un gol en tota l’esquadra al franquisme protagonitzat per l’estranya parella formada per un jove estudiant, Raimon,  i una vocalista de gran temperament d’origen valencià, Salomé. Una balada d’inequívoca atmosfera musical  italiana composta pel tàndem Josep Maria Andreu i Lleó Borrell.

Diguem no”. Raimon.1963.

L’Homme revolté l’escriptor Albert Camus  escriu: “Qu’est-ce qu’un homme revolté? Un homme qui di non”. L’esperit camusià es projecta en la cançó “Diguem no”. Raimon creava la primera composició de vocació clarament antifranquista, que la censura de l’època posarà a la seva llista d’honor.

L’home del carrer”. Francesc Pi de la Serra. 1964.

La crònica  costumista i amable dels textos dels primers Setze Jutges deixava pas a un retrat més dolorós i crític sense perdre les  notes de tendresa sobre aquest home del carrer. Com escriu Raimon en el pròleg de Pi de la Serra. Cançons (Tres i Quatre) “a L’home del carrer abandona aquesta manera de fer cançons i denota altres preocupacions i una diferent forma de situar-se en la col·lectivitat”.

Marie, Marie”. Els 4 Z. 1965.

Adaptació d’una cançó del mateix títol de Gilbert Becaud sobre la vida quotidiana a la presó  i les enyorances d’un reclús que espera la seua pròxima llibertat. En ple franquisme la cançó pren un to de denúncia contra la falta de llibertat i els presos polítics. La cançó estava inclosa en el segon EP del grup valencià Els 4 Z, liderat per Lluís Miquel Campos.

Tot és gris”. Núria Feliu. 1966.

La pluralitat estilística de la creixent Nova Cançó abraçava gèneres tan diversos com la cançó de autor, la balada romàntica, la cançó infantil o, en aquest cas, el jazz de la mà de Núria Feliu cantant aquest estàndard Misty escrit en 1954 pel pianista Erroll Garner i ara adaptat al català pel polifacètic i imprescindible Jaume Picas.

Cançó de matinada”. Joan Manuel Serrat. 1966.

A manera de mosaic i gran retrat naturalista, el cantant evoca l’arribada del dia i els seus  primers protagonistes matiners en un petit poble. En un moment de creixement urbanístic i èxode rural la mirada sensible i detallista d’un món que començava a transformar-se. L’èxit de la cançó obre les portes professionals de Serrat i resta com una de les seues cançons talismà. 

El món”. Jimmy Fontana. 1966.

La projecció de la Nova Cançó traspassà les fronteres i gràcies als oficis de l’oficina barcelonina de la companyia RCA, un grup de cantants italians Rita Pavone, Gianni Morandi, Donatella Moretti i Jimmy Fontana fan la seua incursió en la llengua de Verdaguer. La versió en català d’“Il Mondo” de Jimmy Fontana dona ales a la cançó popular en català.

Paraules d’amor”. Joan Manuel Serrat. 1966.

La cançó ha esdevingut una peça imprescindible a l’hora dels bisos dels recitals del cantant amb l’ajut vocal i desinteressat  del públic i el piano d’acompanyament de Ricard Miralles. Els records dels primers i perduts amors juvenils, un argument líric que ha servit de munició per a la cançó i els seus intèrprets en totes les èpoques.

Taxista”. Pau Riba. 1967.

La veu i la cançó de Pau Riba suposa un gir de 360 graus en l’univers de la Nova Cançó afrancesat i catalanista. El net del poeta Carles Riba troba les seves referències en el rock i el folk que abandera, entre altres, Bob Dylan, i els emergents paisatges de la cultura pop. La seua imatge cada vegada més transgressora  i les seues cançons serveixen d’estímul per a les noves generacions musicals.

No serem moguts”. Xesc Boix i Els Sapastres. 1967.

Des dels seus orígens com un espiritual negre amb el títol “I Shall Not Be Moved”, la cançó  ha viatjat en diferents èpoques i moments històrics com a crit d’insubmissió. Xesco Boix l’adaptava al català després que Pete Seeger la popularitzés com a cant de protesta. La seua repercussió fou immediata.

La tieta”. Joan Manuel Serrat. 1967.

La cançó suposa un salt qualitatiu en l’obra serratiana. Un retrat descarnat i emotiu d’un personatge familiar i del món de la petita burgesia catalana. La interpretació massa solemne i afectada de la primera gravació guanyarà matisos amb el pas del temps. El lletrista italià Paolo Limiti  la transforma en una balada amorosa, Bugiardo i incosciente que esdevindrà un gran èxit en la veu de Mina. Més fidel serà la versió de Francesco Guccini, “La ziatta” en dialecte modenès.

Què volen aquesta gent?” Maria del Mar Bonet. 1968.

En forma de romanço seguint el model de cançons populars com “La presó de Lleida” i amb l’ajut literari de Lluís Serrahima pel que fa a la lletra i música  de Maria del Mar Bonet, la composició denuncia la mort d’un estudiant a Madrid quan la policia franquista va detenir-lo en la seua casa. La composició ha retornat amb força en els últims temps.

L’estaca”. Lluís Llach. 1968.

Cançó multiusos que des de la seua eixida no ha deixat de sonar amb el permís de la censura franquista i que ha acabat traspassant les fronteres per a convertir-se en un himne llibertari primer a Polònia i després a altres països. Com a versió més sorprenent els teclats electrònics de Jean-Michel Jarre reinterpretant la melodia de l’avi Siset.

La fera ferotge”. Ovidi Montllor.1968.

“La fera ferotge” assenyala  el debut discogràfic d’Ovidi Montllor sota l’advocació de Georges Brassens i el seu tema “Le gorille”, una composició del creador de Seta que desferma les ires dels sectors més conservadors de la societat francesa. El cantant alcoià que havia fet els seus primers passos artístics sobre els escenaris teatrals esdevindrà un dels intèrprets més destacats en aquest territori compartit de cançó, poesia i teatre.

El mig amic”. Peret. 1968.

A l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán li agradava assenyalar aquesta rumba de Peret  com un dels grans temes de la Nova Cançó. La cançó és un homenatge al seu pare, venedor ambulant i conegut per la gent com “el mig amic” per les seues habilitats a l’hora de fer negocis.

Veles e vents”. Raimon. 1970.

Després d’haver posat veu i música als versos de Salvador Espriu, Raimon s’enfrontava amb èxit a la poesia catalana medieval. La lírica d’Ausiàs March renaixia amb tota la seva esplendor enmig de les cançons pop de l’època  després de més de cinc-cents anys. El triomf de la convergència joiosa entre poesia i cançó. 

Remena nena”. Guillermina Motta. 1970.

Enmig de la sensibilitat Camp que recorre els finals dels anys seixanta i el gust kitsch posat al dia pel sociòleg italià Gillo Dorfles, Guillermina Motta amb l’ajut discogràfic de Serrat rescatava un bon grapat de cuplets desvergonyits de la Barcelona efervescent dels anys vint i trenta  del segle passat que es divertia als teatres i sales del Paral·lel barceloní. La Gauche Divine ja tenia també la seua banda sonora.

Festa Major”. La Trinca. 1970.

L’arribada de La Trinca a la Cançó suposa una ventada d’aire fresc  amb les seues composicions alegres i despreocupades. El seu segon àlbum Festa Major, un treball musical ambiciós a partir dels diferents actes d’una festa major suposa la seua benedicció per part de crítica i públic. El treball literari pel que fa a les lletres de l’àlbum  per part de Jaume Picas és sense dubte un dels grans encerts de l’àlbum.

Puff, el drac màgic”. Falsterbo 3. 1971.

El tercet de folk Peter, Paul and Mary assoliren un gran èxit amb aquesta cançó infantil en els anys seixanta. Un altre grup de folk, Falsterbo 3, la popularitzarà ara en català, “Puff el drac màgic” en versió de Ramon Casajoana.  Transformada en un clàssic infantil, la cançó ha acompanyat diverses generacions d’infants fins als nostres dies.

Em dius que el nostre amor”. Toti Soler. 1972.

A partir d’un poema de Joan Vergés, un poeta poc cultivat per la Cançó, Toti Soler donava forma a una cançó destinada a restar amb el pas del temps en tots els llistats. La gravació per part de Maria del Bonet de la composició al seu primer llarg durada en el segell Bocaccio Records en 1971 rellançava la cançó i li donava nous accents.

Mercè”. Maria del Mar Bonet. 1972.

El paisatge familiar dels carrers del nucli antic de Palma de Mallorca i l’absència de la mare, Mercè, protagonitzen i vertebren la cançó. La nostàlgia deixa pas al dolç record separat pel mar i el desig del retorn. Els arranjaments de Jacques Denjean li donen a la composició un cert toc “made in Bacharach”.

L’àguila negra”. Maria del Mar Bonet. 1972.

Cançó original de la cantant francesa Barbara amb un rerefons enigmàtic  i dolorós una història d’incest i amb uns arranjaments resplendents de Jacques Denjean i adaptació al català de Delfí Abella. L’èxit de la cançó arriba fins i tot a les pistes de ball de les discoteques de tot Espanya.

Com un puny”. Raimon.1974.

La cançó té com a destinatari Annalisa Corti, dona, companya i còmplice del cantant, i ací responsable directa d’una de les composicions més belles del cançoner català i espanyol de temàtica amorosa. El binomi amor-absència sota l’ombra versificadora d’Ausiàs March.

Les meves vacances”. Ovidi Montllor. 1974.

“Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort…”. Així iniciava el cantant alcoià el seu cant hedonista de celebració de la seua mort.  L’exemple de la “Supplique pour être enterré a la plage” de Seta de Georges Brassens ha estat sense dubte entre les fonts d’inspiració del tema. 

Chichonera’s Cat”. Ia & Batiste. 1975.

La cançó dona títol a l’àlbum del duo Ia & Batiste (Josep Maria Clua i Jordi Batiste) una parella de músics que estaran al davant de diferents projectes artístics, tot passant pel folk, el rock, el pop, la música independent, la cançó d’autor, etc. El disc ha esdevingut un dels treballs de referència de la música catalana dels anys 70.

Jo vinc d’un silenci”. Raimon. 1975.

“Jo vinc d’un silenci, antic i molt llarg…”. Declaració de principis contundent que Raimon llançava com a cant solidari i d’esperança al Palau dels Esports de Barcelona mentre el dictador Franco agonitza en Madrid i les últimes penes de mort dictades pel franquisme revelaven el rostre més cruel d’un règim.

Viatge a Itaca”. Lluís Llach. 1975.

Punt d’inflexió en la trajectòria musical de Lluís Llach. El cantant s’embarca a manera de gran suite simfònica amb els versos de Konstadinos Kavafis en versió en català de Carles Riba. Malgrat  els riscs del projecte, l’àlbum es col·loca entre els discos més venuts i Kavafis com a poeta de moda. Les paraules i metàfores del “Viatge a Ítaca” no han deixat de viatjar fins als nostres dies. 

Qualsevol nit pot sortir el sol”. Jaume Sisa. 1975.

Cançó i àlbum del mateix títol que suposa el retorn del cantant i creador Jaume Sisa a l’escena musical després d’un llarg silenci discogràfic. Sisa feia un viatge de retorn al País de la Infància, l’única vertadera pàtria, a través dels seus personatges de contes i tebeos entre la utopia i la cultura underground.

“L’ou com balla”. Companyia Elèctrica Dharma. 1976.

Les cançons  de la Companyia Elèctrica Dharma posen la banda sonora a un país que comença a obrir-se en llibertat en totes  direccions. Festivals com el Canet Rock projecten aquest moment d’eufòria, mentre la barcelonina sala Zeleste és el bressol de l’anomenada música laietana en una barreja sense prejudicis de jazz, cançó popular i rock.

Flors de baladre”. Uc. 1976.

El grup eivissenc UC i  l’autoria lírica d’Isidor Marí enriqueix el cançoner popular català amb aquesta declaració d’amor al paisatge i la cultura de l’illa pitiüsa. La cançó ha gaudit en els últims anys d’un creixent reconeixement alhora que es multiplicaven les versions.

Blau del cel”. La Rondalla de la Costa. 1976.

Malgrat la seua vida efímera, La Rondalla de la Costa va deixar un dels àlbums més sorprenents i creatius dels 70, Records de València, un treball musical on, entre altres composicions, destacava aquesta versió d’un poema de Carles Salvador en la veu de Marià Albero, ànima del projecte artístic.

La faixa”. La Trinca. 1976.

Una de les cançons més celebrades del grup en plena Transició i amb el franquisme mudant de pell i adaptant-se als nous temps. El tercet musical de Canet de Mar aconseguia amb humor i enginy fer el retrat musical del moment polític.

Tio Canya”. Al Tall. 1976.

A manera de romanç popular, Vicent Torrent recorre la història contemporània del País Valencià a través d’una saga familiar encapçalada pel Tio Canya, figura i símbol de la dignitat d’una llengua oprimida, i les seues relacions amb la llengua del país. La cançó ha passat a formar part del cançoner popular valencià a manera d’himne per a successives generacions.

“La caseta del plater”. Pep Laguarda i Tapineria. 1977.

Pep Laguarda i el grup Tapineria, amb l’ajut de Pau Riba, cuinen un artefacte musical destinat a convertir-se amb el pas del temps en disc de culte. Rock, psicodèlia, folk,  contracultura i hippisme i al remat, unes bones dosis de perfum lisèrgic. Un còctel sorprenent fet des del País Valencià.     

La rumba dels 60″. Gato Pérez. 1979

Les cançons de Gato Pérez i la rumba com a motor rítmic li donen al paisatge barceloní nous accents i colors. Homenatge per part del músic d’origen argentí a la Barcelona oberta i cosmopolita on “hi ha gitanos i jueus, valencians i portuguesos, andalusos i algerins, mallorquins i aragonesos”.

Plens de sol de bon matí”. Remigi Palmero. 1979.

La poesia de Vicent Andrés Estellés ha merescut l’atenció  dels intèrprets de la Nova Cançó des de diferents angles i mirades. Remigi Palmero per al seu primer àlbum en solitari Humitat relativa, s’apropiava amb excel·lència del seu poema “Plens de sol de bon matí”, un text  lluminós i ple de sensualitat, accedint al selecte club dels adaptadors de la lírica del poeta de Burjassot.

Cançó de l’atzar”. Francesc Pi de la Serra. 1979.

Una bona part de les lletres de Pi de la Serra es caracteritzen pel seu humor corrosiu i crític. En aquesta ocasió l’artilleria més mordaç deixava pas a la meditació epicúria i existencial: “A l’ombra d’una palmera que hi ha al carrer de l’atzar, ha passat la primavera perseguida per la mar…”. La cançó forma part del disc Quico Maria del Mar que recull algunes de les cançons que havien interpretat en el seu espectacle Per Corpus al Romea.

Un núvol blanc”. Lluís Llach. 1985.

Cançó inclosa en l’àlbum Maremar, un disc vertebrat per l’absència de la figura materna, que en els últims temps ha tornat a un primer pla d’actualitaten plena pandèmia amb noves i magnífiques versions de Gemma Humet, Judit Neddermann, i adaptada al castellà en una versió primerenca d’Ana Belén i en els últims Premis Goya a càrrec de la malaguenya Vanesa Martin.

Boig per tu”. Sau. 1990.

La cançó en català també pot presumir de les seues composicions mainstream i sense dubte aquesta és una d’elles. Dels envelats al karaoke la cançó no ha deixat d’estar present en totes aquestes dècades i en  múltiples versions, entre  altres  i segurament la més popular, la que va realitzar en el seu dia la cantant gallega Luz Casal.

La gran cascada”. Albert Pla. 1990.

La irrupció d’Albert Pla en la cançó en català, que més tard ampliarà també a l’expressió musical en castellà, va produir un terratrèmol amb el seu esperit insolent i provocador. Sense autocensura ni tabús, temes com l’onanisme podien servir perfectament com a argument per fer una cançó de temàtica amorosa.

La vida és bonica (però complicada)”. Els Pets. 1999.

Les cançons d’Els Pets han esdevingut himnes transgeneracionals amb el seu pop (o rock) directe i contagiós  impregnat de la cultura juvenil que va fundar el rock-and-roll a mitjan anys cinquanta. Un argumentari tot sovint projectat sobre la vida quotidiana i els equilibris impossibles entre la realitat i el desig, i on no falten els temes més crítics o d’actualitat.

Les obagues de l’Eixample”. Roger Mas. 2005.

Ningú li pot negar a Roger Mas el seu paper de continuador i d’hereu d’aquesta brillant  nissaga cantautora que ha donat la Cançó al llarg de més de mig segle. Una creativitat lírica en el seu cas sustentada en uns textos potents i imaginatius d’una gran força plàstica i surrealista. Si a això afegim una de les veus més seductores de la Cançó, el resultat final de cada treball artístic mai pot deixar indiferent. Cançons amb cara i ulls.

Qui n’ha begut”. Mishima. 2007.

“Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. Qui ho ha deixat ja no suporta els pas dels dies…” Un pronom feble a manera de joc lingüístic deixa oberta la imaginació de l’oient i l’interrogant de les dependències… La cançó forma part de l’àlbum Set tota la vida (2007), un treball musical que consolida el grup com una de les formacions més sòlides d’allò que fou nomenat en el seu moment el nou pop català.

 “Alegria”. Antònia Font. 2002

Les cançons dels mallorquins Antònia Font van significar un bany refrescant per al pop-rock català en el seu moment. Històries surrealistes, extravagants, que parlen de mons onírics i  personatges excèntrics, arrelades en el seu territori autòcton. Un món màgic deutor tant  de l’univers galàctic  de Jaume Sisa com de la fantasia de les rondalles infantils.

 ¡Al mar!” Manel. 2008.

Amb el seu àlbum Els millors professors, el grup Manel va  esclatar en l’univers de la música en català. Entre les cançons del disc, “¡Al mar!”, una composició que exemplifica el seu estil, un alt grau d’originalitat i  sofisticació amb l’embolcall d’una naturalitat magníficament construïda.

L’home que treballa fent de gos”. Els amics de les arts. 2009.

Les cançons dels Amics de les Arts, grup referència del pop català de les últimes dècades, i els seus protagonistes podien servir com a material per a un curtmetratge de Wes Anderson entre arquitectures de colorit pop i personatges d’un estil inconfusible. 

Al país de l’olivera”. Obrint Pas. 2011.

Cant i declaració d’amor a la terra i les arrels. Retorn al petit país de totes les infàncies,  d’estius lluminosos i somnis en  bicicleta. “Al país de la infantesa hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire, promeses a les orelles, al país que jo ara enyore, hi guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd”.

Una lluna a l’aigua”. Txarango. 2012.

Les composicions  del grup  Txarango continuen aquest camí musical de mestissatge i fusió que puntua la música popular catalana des dels anys setanta amb perfums i olors i ritmes diversos i promiscus. Cançons de festa i de compromís, d’invitació al  ball i la insubmissió per a una degustació sense manies ni complexos.  

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close