“La muntanya és la fondària”
(Obreda, Perejaume)
L’aparició d’una nova integral dels quartets de Béla Bartók (1881-1945) és quelcom a advertir. És una notícia que pel comú dels mortals passarà pel seu davant, de ben segur, lleugera i invisible però pels amants d’aquest gènere és tot un esdeveniment. Per un quartet de corda és una gesta de les més grosses.
Sis quartets com sis cims que cal escalar amb aquella barreja de valentia i saviesa que requereixen les fites més importants. Quasi bé tres hores de música concentrada, molt i molt ben pensada, deutora de la tradició popular eslava i de les més modernes dissonàncies que alhora produeix gaudi i s’eixampla en les nostres orelles com ho fan només aquells altres (pocs) quartets mítics: els darrers de Beethoven, la Suite Lírica de Berg…
Bartók, a més, és germà d’Stravinski pel que fa a l’ús i desús del ritme. La dificultat per a l’intèrpret rau en desllorigar les complexes trames rítmiques per fer-nos-les arribar sòlides i alhora transparents. Aquell equilibri, aquella ciència, que cadascun dels sis edificis conté i al qual cal aferrar-se sense traspassar mai la línia de l’evidència. La màgia es troba en aquest punt d’intersecció entre allò pensat i allò lliure. Així doncs, quan el material és melòdic aquest ha de sonar com en un altre món, suspès, irreal, hipnòtic per tal d’aparèixer en tota la seva contundència quan tot es fa ritme i percussió. El cant i la dansa, no hi ha res més en la gran música.
Viatgem per aquests sis quartets, encara que sigui sumàriament.
El primer (1909) és una fresca amalgama de les influències que més impacte havien fet en el jove compositor: de Claude Debussy a Richard Strauss. Partint d’una austera polifonia els tres moviments del quartet viuen en acceleració. Un calidoscopi de melodies i ritmes d’aire i arrel popular.
El segon (1915-17), en el qual hi dedicà més temps, ja ve després de les primeres obres mestres: El castell de Barbablava i El Príncep de fusta. En aquest quartet el compositor ha sabut anivellar allò personal amb allò nacional. De nou, tres moviments. Aquest cop, però, acabant amb un sublimat i intens moviment lent. Aquella desolació pròpia també dels darrers moviments de moltes de les simfonies de Mahler. Els signes del temps…
El tercer quartet arribà més tard, l’any 1927. El compositor hi enceta una encara incipient maduresa mirant a Beethoven. L’obra, d’estructura més complexa, més pensada, com cisellada en marbre, s’estructura en quatre moviments agrupats en parelles. Aquí apareixen, ja de manera exhaustiva, moltes de les novedoses tècniques instrumentals per sempre més lligades al nom de Bartók: punyents pizzicati, bateries de sons col legno, prominents glissandi…
Un any més tard (1928) publicà el quart. Estructuralment parlant és un pas encara més endavant i els seus cinc moviments acaben formant una sort de palíndrom amb un moviment lent i contemplatiu com a epicentre.
El cinquè (1934) n’és el seu doble. Al seu centre, però, hi regna un humorístic scherzo alla bulgarese i en la resta de moviments, on en el quart quartet tot era contrapunt clos aquí hi brilla, lúcida, la melodia.
I finalment arriba el sisè, de 1939. Tenir en ment les obres que el precedeixen és revelador: la Música per a cordes, percussió i celesta, la Sonata per a dos pianos i percussió i el Segon concert per a violí. I les que vindran poc després: el Concert per a orquestra i el Tercer concert per a piano. El Bartók més modern, més preclar. Més americà també. El compositor, empès pel desastre europeu s’exilià als Estat Units. Quatre moviments que ho diuen tot: mesto, mesto, mesto, mesto. Tristesa. Pathos. Fatalitat. Àcida ironia.
Tot això i més ho trobem contingut en el triple disc que fa ben poc han publicat els francesos Quatuor Diotima: Béla Bartók, intégrale des quatuors à cordes (Naïve, 2019). Els Diotima són un quartet que ha anat forjant el seu so i el seu repertori amb prudència i intel·ligència. Tot i ser uns asos reconegudíssims en la interpretació de la música més recent, la que encara s’està escrivint en aquests moments, mai no han caigut en el broc gros de tocar-ho tot igual, ràpid i negligible. En el fàcil lluiment dels focs d’artifici. No. Ells han preferit sempre rebuscar i fer-se seu allò que tenen entre mans.
Per això mateix tampoc no han cedit mai a cap mena de moda quan es tracta d’acostar-se al “gran repertori”. Els hi són afins, i molt, certs compositors; Schubert al capdavant. Avui, el seu so càlid i voluble —al sarró una tímbrica riquíssima— els acosta tant a la música mínima, xiuxiuejada, de Gérard Pesson com a la d’ultratècnica, de robusta matemàtica, d’Alberto Posadas tot passant per la música d’alt voltatge expressiu i poètic de Stefano Gervasoni. Havent fet un treball de fondària amb dos dels grans mestres de la segona meitat del passat segle: Pierre Boulez i Helmut Lachenmann.
La seva integral dels quartets de Bartók arriba en el moment just. En ella no hi ha fredor, ni fer per fer. Tot sembla apel·lar-nos, qüestionar-nos. Dels primers vienesos als segons s’hi pot sentir tot el que hi ha darrere i tot el que hi ha al costat. També el que hi ha a baix i a dalt. Des de dalt del cim tot es veu. O dit altrament: de l’estructura a l’expressionisme més desbocat. Del so més cristal·lí i pulcre al més contundent i incisiu, passant per moments d’una irrealitat i d’un misteri corprenedors.
Fan del quartet el que ha de ser sempre: quatre veus en diàleg. Cultura en música.
Quatuor Diotima
Naïve
2019
