En ocasió del 175è aniversari de la inauguració del Gran Teatre del Liceu a finals del 2022 es van publicar dos llibres que repassen la seva història des de diferents perspectives. Un d’ells és fruit d’una ingent tasca documental duta a terme per Albert Torras i Corbella (Terrassa 1980) que, amb aquest, suma el seu vint-i-tresè llibre. A “El Gran Teatre del Liceu desaparegut” (Editorial Efadós, 2022) aquest escriptor i periodista ha compilat prop de 200 imatges entre fotografies, gravats, il·lustracions, cartells i altra documentació gràfica amb les que elabora una història visual del teatre, allunyant-se de la temàtica pròpia de les produccions i títols operístics. A l’altre llibre, coordinat pel musicòleg Francesc Cortès (Barcelona 1965), “Societat del Gran Teatre del Liceu. Un recorregut a través del seu arxiu històric” (Huygens Editorial SA, 2022), Albert Torras també hi ha participat amb un capítol dedicat a les relacions del Liceu amb la premsa i aquesta com eina de difusió i testimoniatge de l’activitat del teatre.
Parlem amb ell per conèixer les dificultats i les curiositats d’aquestes contribucions historiogràfiques i, en particular, de l’àmplia recerca documental de fotografies que també li ha permès descobrir detalls sorprenents sobre l’urbanisme barceloní, que avui dia tenim molt assumits.
El primer que m’ha cridat l’atenció és que aquest treball sobre el Liceu desaparegut és el teu vint-i-tresè llibre. Això dona una mitjana de llibre per any en la teva edat adulta, encara que el primer llibre el vas publicar l’any 2008.
Durant els últims vint anys he tingut gairebé sempre dues feines, dues mitges jornades laborals. I a més, la nocturna, que és la que comporta més riscos! Intento escriure i llegir de nit, preparar conferències, presentacions, documents i llibres. Hi ha autors que fan llibres cada quinze dies, com en Jordi Sierra i Fabra, que en duu més de 540. Això meu no és mèrit, té el valor d’una afició. I amb un llibre per any en tinc prou per satisfer la meva vanitat literària.
I la meitat d’aquesta feinada l’has dedicat a la història, la cultura, les tradicions i diverses personalitats del barri de Sants, d’on ets. Però, també i en una proporció menor, a qüestions sobre l’homosexualitat. Són els teus eixos vitals?
En part sí, però també t’he de dir que realment no tinc clar a què dedicaré els següents llibres. Normalment, vaig acumulant escrits, documents i, de tant en tant, m’agafen obsessions sobre assumptes concrets. M’interessa la cultura popular, la fotografia antiga, la documentació anecdòtica sobre qüestions que poden resultar irrellevants, però que em fascina conservar com l’art, l’òpera i òbviament el que representa el meu entorn bàsic. No soc historiador i, de fet, m’agrada ben poc la història tal com l’expliquen els historiadors, avesats sovint a una obsessió científica per la dada o per un tel d’antropologia farcit de teòrica. A la Història, curiosament, li fa falta relat, anècdota, curiositat, i saber explicar-la.
No menys important és la teva devoció operística i, en particular, pel Gran Teatre del Liceu. Per això sorprèn que fins a enguany, en què has publicat per partida doble, no ho haguessis fet tot i que el teu primer llibre el vas dedicar a la Societat Coral La Floresta que vas presidir durant quinze anys. Com van sorgir aquestes dues participacions liceistes?
Una d’elles, gràcies a l’encàrrec d’escriure un capítol pel llibre que ha editat la Societat del Gran Teatre del Liceu, basat en el fons que es guarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de Francesc Cortès. Com a periodista que soc vaig encarregar-me del capítol “El Liceu i la premsa” i val a dir, que l’arxiu de la UAB no tenia un apartat exclusiu de retalls de periòdics o que parlés de premsa. Vaig consultar partir de milers de documents, carpeta a carpeta, trobant des de rebuts per a inserir anuncis de balls de màscares en diaris fins a la relació amb l’Agrupació de la premsa diària, passant per les llistes de convidats de mitjans de comunicació a les estrenes; així com comentaris, cartes i documents sobre les primeres retransmissions per a ràdio.
I després va venir el segon llibre, el de fotografies del Liceu fins al 1994.
Vaig insistir a Efadós, amb qui treballo, de la necessitat de fer el Gran Teatre del Liceu desaparegut, però sense caure en les línies habituals en la selecció fotogràfica on es veuen massa artistes i poca vida social. En aquest sentit, he volgut que sortissin els treballadors, els abonats, els Amics del Liceu, la Rambla, el Cercle i la Societat, el Viñas i la feina del Conservatori, etc.
Què significa el Gran Teatre del Liceu a la teva vida?
Vaig plorar el dia que es va cremar, quan jo tenia tretze anys, i no hi havia posat mai els peus. A casa no m’hi duien, perquè l’únic aficionat era jo. I amb tretze anys, quan es comença a despertar el desig estètic de la música, crec que vaig sentir que una cosa a la qual estava predestinat, me l’arrabassaven abans d’haver-la tastat i que mai ho coneixeria. Hi ha gent que la veig sempre al Liceu, només els falta el plegatín! Aquests sí que són aficionats de debò. Jo, amb veure les òperes una o dues vegades, em dono per satisfet, però soc dels que sento que al Liceu s’hi està com a casa. Me’l sento meu pel que representa per a la història de la nostra ciutat, del nostre país, pel pes i càrrega emocional que té aquest santuari i que anem preservant entre tots. És com la segona residència: hi vas per costum, però quan no hi pots anar en un parell de setmanes ja tens la necessitat de tornar-hi.

De fet, també ets col·leccionista i tens objectes autènticament estranys sobre el Liceu.
A la casa de camp conservem l’herència familiar que inclou des de les tovalles de fil color bordeus, regal de noces dels meus avis fins a les fotografies dels morts de la casa, que vàrem trobar dins d’un bagul. Hi tinc objectes com una butaca 23 de la fila 7 del Palau de la Música; una carta que Alfons XIII envia al Rei de Noruega explicant-li que ha nascut un nebot; un ou d’estruç pintat amb chinoiseries; un casc xinès del segle XV; un reliquiari de Sant Josep Oriol; documents de la coronació d’Isabel II; un mosaic de les termes de Caracalla; la màscara mortuòria de Beethoven; una estàtua d’una monja que ve del Patronat Ribas; unes portes d’armari del Santuari del Sant Dubte; plaques de vidre d’anuncis del cinema de la Bordeta; o un collaret d’attrezzo d’una Salomé del Liceu!
Qualsevol diria que el circ del Barnum era menys estrambòtic (Riures). I no t’oblidis del tros mànega de bomber de quan es va cremar el Liceu l’any 1861. Una autèntica relíquia!
I tant! És una peça de metall, com una boca telescòpica que serveix d’engranatge entre la boca de reg i la mànega de bombers. Deu tenir uns 50 centímetres de llarg i la llegenda diu que va servir per apagar l’incendi del Liceu de 1861. Apagar, apagar, no gaire…, (riure) perquè només en van quedar les parets externes de la sala, però, vaja, és una relíquia.

Tornem al llibre de fotografies sobre del Liceu desaparegut. Quin criteri vas seguir en la selecció?
Ja partia d’una base d’unes 300 fotografies, documents i postals de la meva col·lecció, que inclou també programes dedicats, llibrets, pamflets, retalls de premsa, portades de diaris… tot sobre el Liceu. Vaig voler bastir una història del teatre en imatges, defugint les de sempre. Ens vàrem trobar que, del segle XIX hi ha molta postal i foto de la Rambla, però no de l’interior per la mala qualitat que s’obtenia. Aquí reproduïm fotografies dels cantants fetes en estudis a la Rambla, que també tenen molta solera. M’hi van ajudar molt els arxius del Conservatori i del Museu d’Arts Escèniques, en especial. Les fotografies dels balls de màscares que conserva l’arxiu del Reial Cercle Artístic també són fabuloses. De tant en tant hi col·locàvem peces més artístiques, dibuixos apareguts en premsa com els de la bomba de 1893. Més endavant ja s’introdueixen fotografies de les grans nits del teatre, a partir dels anys 20 i 30, perquè la qualitat fotogràfica permetia fer fotos amb una il·luminació molt menor, i en interiors.
Una qualitat que, deixem-ho dir-ho, queda palesa en el detallisme màxim tant en blanc i negre com en color; i amb una maquetació que deixa respirar les acotacions i peus de foto perquè el format és de luxe amb paper setinat, cobertes dures i enquadernació cosida.
Els llibres d’aquesta col·lecció són en blanc i negre, però es va fer una excepció perquè hi havia peces precioses i a tot color de la meva col·lecció, que permetien veure l’evolució de la història del teatre a través d’unes 200 fotografies. Pensa que partia d’una base de més de 1000 fotos recollides dels arxius anteriors, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, el de la Societat, el del Teatre i d’altres institucions privades com les Fundacions Montserrat Caballé i Victoria de los Ángeles. L’esporgada ha estat molt difícil.
Personalment, trobo molt encertada la inclusió d’eixos temàtics que no formen part de la història canònica i que reflecteixen el Liceu i les seves circumstàncies. En aquest sentit, hi ha una mirada de consciència, de sensibilitat i de justícia històrica i social cap als oficis del teatre i cap a la gent que no eren les estrelles ni tenien prestigi, però eren importants pel funcionament tant damunt com fora de l’escenari: maquilladores, escenògrafs, cambres, uixers…
Gràcies. És cert i a més ha costat trobar-ne fotos. No se’ls ha tingut prou en consideració mai. Ni tan sols les pròpies institucions. Dels treballadors, diguem-ne, artístics, en tenim algunes més com els escenògrafs Mestres Cabanes i Oleguer Junyent, mestres de dansa Pauleta Pàmies o Joan Magriñà. Però dels tècnics, molt poc. L’arxiu del teatre conserva poquíssimes fotos de les maquilladores, dels tramoies. Al Conservatori tenen més consciència del paper dels seus treballadors, que són mestres de cant, compositors… aquests també els he volgut fer aparèixer. Tinc una foto, de la meva col·lecció dels uixers del teatre amb Kraus davant de l’escala noble. Havia de posar-la. I una que és de la col·lecció d’Amics del Liceu amb l’Aragall i els cambrers del Cercle, en un sopar al Saló dels Miralls, a finals dels 80. L’altre dia vaig parlar amb el darrer que queda, encara en actiu al Cercle, i que surt a la foto. Crec que tots estan agraïts, i es fa justícia a tota aquella gent que també ha fet gran el teatre. La Tebaldi ja ha sortit massa!
Això no ho dius de la Caballé que surt unes cinc vegades…
La Caballé surt, sortirà i l’hauria posat a cada pàgina, perquè és la millor cantant que hem tingut mai, aquí i enlloc, i perquè el Liceu es deu en part també a la Caballé: a la feina, a la trajectòria, a la realitat, i a l’aurèola, la divinitat i a allò místic que envolta personatges com ella.

Aquest recull també evidencia l’evolució de les tècniques de reproducció d’imatges. Per exemple hi ha dècades més proclius a les il·lustracions i, més endavant, a les fotografies.
Del segle XIX ens manquen, en general, fotos d’interiors i del tombant de segle, també eren dolentes i amb l’escenari mal il·luminat. O la resta, negres com la nit. Hi ha, però, una foto del Liceu abans de la reforma de 1909, on encara es veuen els llums de quinqué mirant amunt, en comptes d’avall com ara. I sense les columnes de prosceni habituals. Per a il·lustrar l’època fem servir fotografies d’estudi d’alguns cantants de les moltes que tenen al Museu d’Arts Escèniques i a l’Arxiu Nacional, sobretot fetes als estudis de la Rambla, aquells dies de funció. I també he buscat fotos que no havien aparegut mai, perquè ens parlen d’obres, reformes, destrosses… que abans no agradava de mostrar, però que formen part de la història. Els liceistes estimem l’or i el vellut, però també estimem la càrrega emotiva, la tragèdia, el que amaga el teatre. Tot això havia de sortir.
Unes altres fotografies que són interessants i no recordo haver-les vist en altres llibres són la de la caiguda del sostre de 1945 o les reformes a l’escenari de 1954.
Es diu que el sostre del Saló dels Miralls va caure de forma inesperada aquell any per manca de manteniment i perquè havia quedat tocat durant l’incendi de 1861. L’escenari és dantesc, i era un episodi que jo desconeixia. L’altre fotografia a la que et refereixes respon a les reformes a l’escenari i del fossat davant la vinguda del Festival de Bayreuth l’any següent. Crec que ens aporta més aquesta foto a un recull de la història del Liceu, que no pas una foto de la producció de l’estrena del Parsifal de 1955, encara que una foto de Parsifal, no deixa de ser una foto de Parsifal. Les fotografies diuen molt més del que s’hi veu, i hi ha fotos que més les he hagut de mirar hores.

Posa-me’n un exemple.
Hi ha un peu de foto, de dues frases, que no reflecteix la història que hi ha darrere la foto del teatre de 1859-60, al primer capítol. En una exposició de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona vaig veure fa un any una foto datada el 1876, a la Rambla, amb una gran panoràmica de la façana del teatre. D’entrada ja em va cridar l’atenció i vaig estar una setmana mirant d’esbrinar que no em quadrava dels elements que s’hi veuen. En primer lloc, les balconades, ja que hi ha una postal de 1871-73, amb els balcons tapats amb reixes de protecció d’obres per evitar que la caiguda de fragments de cornisa. En canvi, en la foto misteriosa, no hi eren, i es veien molt ben conservats.

Què tenien d’estrany?
Doncs que les van fer cap al 1873 i que canvien les balconades. Abans havien estat tancades, amb uns medallons, i després les fan obertes i amb columnes. La foto, doncs, havia de ser bastant anterior. Després vaig centrar-me en les botigues de la planta com la cafeteria, la confiteria, una mena de despatx que hi apareix. No em va solucionar res. Tampoc ho va fer informar-me sobre la implantació del tramvia i els òmnibus a la Rambla, ja que a la foto en qüestió encara no hi havia vies. Per tant, només la podia situar abans de 1871, i poc més.
No deixa de ser un avenç. Quina va ser la clau de datar-la com ho has fet?
El pas següent va ser gràcies al rètol de la façana, ja que hi indica “Liceo de Isabel II”. Al llibre del Conserge, que es troba a la UAB, s’hi diu que l’endemà de la Revolució de 1868 es retirà el rètol i el Liceo de Isabel II passà a dir-se Teatro del Liceo. Per tant, la fotografia era segur, d’abans de 1868. Finalment, vaig descobrir una cosa que era evident, però de tan evident no la veiem: davant del Liceu no hi havia arbres! Però m’hi vaig fixar, i sí que hi havia uns arbres, uns petits plataners plantats, encara amb fustes al voltant de la tija perquè no se’ls endugués el vent.
Vaja, els arbres no et deixaven veure el bosc!
Exacte perquè al llibre de la història del Café del Liceo vaig trobar que els arbres, provinents de la Devesa, s’havien plantat entre 1859 i 1860. Un amic botànic em comentà que, en aquella foto, els plataners no duien més d’un any plantats, perquè tenen un creixement bastant ràpid. Això em va fer deduir que la foto havia estat presa cap a l’hivern de 1859-60 o màxim 60-61. És a dir, abans de l’incendi del 9 d’abril de 1861. I que, per tant, la foto era l’única coneguda —almenys per mi— del primer Liceu abans de l’incendi. I això va ser molt emocionant!
Precisament d’aquest incendi també has afegit una fotografia.
Sí, la vaig trobar a l’Arxiu Nacional, a Madrid Talment és com si fos del 1994 perquè el Liceu crema igual i tota la sala se’n va en orris, no queda res més que les parets. En enviar la foto a la meva editora em va dir que d’aquelles ja en teníem moltes, fins que li vaig fer notar que no en teníem cap! Fins i tot sembla que s’hi endevini un senyor fantasmagòric amb barret de copa, dalt de tot. Aquesta foto tampoc l’havia vist reproduïda mai enlloc, en cap altre llibre.
Saps si aquesta encara segueix mal catalogada?
En l’acte de presentació del llibre hi havia l’amic Quim Borràs, arxiver en cap. Li vaig dir que li regalava la “nova catalogació” de la foto amb la data nova, com a deferència d’haver vingut. Una broma. No ho sé pas si l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha “recatalogat” la peça a partir de la meva informació.
Per cert, aquest llibre es va presentar de manera privada al Cercle del Liceu, però no s’ha organitzat una presentació pública amb la participació del teatre com a entitat. De fet, a cap pàgina del llibre hi apareix el logo del Liceu. La directiva del teatre s’ha desentès d’un projecte com aquest?
Vàrem fer una primera presentació, abans de Nadal, al Teatrino del Conservatori, al mateix edifici del teatre. Sí que va ser pública, però la vàrem omplir ràpid, i eren dies dolents, el cap de setmana abans de Nadal. I al Cercle ho hem fet amb un dinar d’amics, pagant el menú, com a bon cristià. Són dues presentacions, en el mateix edifici del qual parlem al llibre. Un edifici que comparteixen diverses institucions: teatre, fundació, societat, cercle, conservatori… He d’agrair a la directora del Conservatori, Maria Serrat, la disposició a acollir la presentació. Ens havien ofert les sales precioses de l’edifici de Nou de la Rambla, però em vaig entossudir que fos a l’edifici històric, amb els problemes afegits que implica l’accessibilitat, fer-ho en dissabte, etc. I la Sra. Serrat i el seu equip van ser generosos, diligents, compromesos.
Sí, però em parles del Conservatori no del Saló dels Miralls que hauria estat molt més adequat.
Jo voldria haver-ho fet al teatre, al Saló dels Miralls. Això ho sap tothom, però la logística era més cara que fer una segona edició. Tant l’editorial com jo mateix ho vam descartar. D’altra banda, entenc que una institució privada ha de vetllar per veure el què diuen d’ells en un llibre, i que si no es controla des de dins, potser no genera el mateix interès que si és un projecte de la mateixa institució. Tanmateix, el teatre em va facilitar fotografies de forma desinteressada que surten al llibre. També s’han interessat pel llibre un cop elaborat, com a regal institucional, perquè és evident que el llibre ha quedat preciós.
De quina manera?
El president de la Fundació, el senyor Alemany, m’ha escrit felicitant-me. I des de la direcció i el Sr. Oviedo al capdavant, han seguit el procés d’elaboració del llibre amb interès des d’abans i tot de començar-lo a fer. Estic segur que tenint en compte que el llibre és un regal per al teatre, i per als liceistes, m’ajudaran a promocionar-lo.
Ja m’ho explicaràs…
Segur que sí, no veus que la història del Liceu és com la del Barça. Està feta de nits memorables, d’aportacions generoses, de desastres tràgics, de punyalades i de reconciliacions, de vetllades decebedores, i de moments històrics preciosos. Tot això tenim els liceistes igual que els seguidors del Barça. I jo els he viscut ja tots. Dit això, llarga vida al Liceu!