Música

Alidé Sans: “La idea era actualitzar les cançons de tradició oral sense perdre l’essència”

L’artista Alidé Sans (Bausen, la Vall d’Aran, 1993) ha esdevingut segurament la veu més visible i poderosa de la cultura aranesa, ‘Arraïtz’ (Dmusical, 2024), el seu nou projecte musical, ‘arrel’ en la variant aranesa de l’occità, està cosit amb huit cançons procedents de la tradició oral occitana a les quals dota d’una corfa rabiosament contemporània i fins i tot ballable, alineant-se amb propostes com la de l’asturià Rodrigo Cuevas o la valenciana Sandra Monfort. Cançons de muntanya, festives i amb perspectiva de gènere.

Ara en parlarem de l’evolució musical present en Arraïtz, que trobe que és molt significativa, però parla’ns primer del concepte que envolta el disc: cançons triades de la tradició oral occitana però amb una sèrie de requisits molt concrets.

Que siguin cançons ballables, festives, fetes com per compartir. Després, que siguin cançons ubicades en un context de muntanya, per una vocació de transmetre la realitat d’aquest indret del món. I que transmeten un cert empoderament femení.

Això darrer no devia ser fàcil, el patriarcat està a tot arreu, també al món rural, i això fa que el masclisme es filtre també en les manifestacions populars, com ara les cançons. Però en Arraïtz trobem temes sorprenentment empoderats, com “Ara montanha”, que conta una història molt curiosa.

Sí. És una noia que sent violins a la muntanya i llavors li deu a la seva mare: “Mama, sonen violins a la muntanya, jo hauré d’anar a ballar”. I la mare, prudentment, l’adverteix que si va a ballar el marit la batrà, li pegarà. I la noia, sorprenentment, respon que si el marit li pega, que ho faci, que ella es tornarà. És molt curiós: hi ha un fum de cançons occitanes on trobem violència, però la víctima és objecte passiu, no és activa, no agafa un paper empoderat…

No es rebel·la.

Exacte. I la conversa segueix després fins a arribar a la conclusió que si el marit decideix batre-la, la que patirà serà la seva reputació i no la d’ella, perquè marxar a ballar no té res de dolent.

També és molt curiosa “La Molièra”, cançó amb una enumeració en la qual falta el número quatre perquè és una xifra estigmatitzada en l’entorn. Conta’ns això perquè és molt bonic.

Pertany a un gènere de cançons que es diu “Cançons de nou”. I són cançons fetes com per entrar en una mena d’estat de trànsit, perquè la lletra i la música es repeteixen tota l’estona i l’única cosa que canvia és el número. Tret del quatre perquè es considera que porta mala sort.

A banda, és una cançó molt guapa.

“La Molièra” és un mix de dues cançons tradicionals que parlen sobre una molinera. Una és una cançó de nou sobre una molinera que diu que qui tingui un escut, que és una moneda francesa, o qui en tingui un de nou, ella se’n va a ballar. Decididament. I l’altra és una història que reflexiona sobre el patriarcat i la submissió de la dona. En poques paraules podem sobreentendre que hi ha una agressió sexual a través d’una submissió química, avui ho podríem entendre així. En la història hi ha una molinera que és “bella com la plata” i tres senyors que la veuen. Hi ha moltes històries a Occitània on hi ha una noia fent coses, netejant, treballant al camp o guardant les ovelles, passen tres senyors i llavors passen coses. Normalment, coses terribles. I en aquest cas, veuen la noia “bella com la plata” i es plantegen com aconseguir-la. I el més espavilat proposa fer-li una tisana “i així l’encantarem”. Bo, després, segueix.

Una altra curiositat: “Non plores Tonet” és una cançó més calmada, que conta una història que és una cançó de bressol, però s’emprava sovint com a cançó de bressol. I tu, musicalment, la dotes d’un altre alè a través de l’electrònica. És un tema que ha passat per molts estadis.

Sí, és preciosa aquesta cançó. I és molt trista. Vivia en una cabana freda com el gel, als seus germans no els coneixia i els seus pares viuen al cel. Pobre Tonet! [riures].

També anava bé tindre un tema amb una mica de recer.

Sí, i als concerts és molt bonic, perquè convidem la gent a ballar en parella, perquè té ritme de vals. I mola molt, quan veus la plaça o el que sigui ple de parelles ballant.

El món de la muntanya, de fer valdre els Pirineus, és el teu front més clar d’activisme, juntament amb el feminisme. Això t’ha portat a ser portaveu de la plataforma Stop JJOO 2023. O fins i tot a ser alcaldessa del teu poble. Una reivindicació del territori molt activa no sols en la teua vida artística sinó també en la personal, en tots els àmbits.

Clar, és que m’estimo el lloc on visc, vull viure en les millors condicions i transmetre el territori a les generacions futures en les millors condicions. Que sigui possible viure en aquesta terra.

“M’ha empoderat molt tot aquest procés”

Parlem del tema musical, si vols. En els singles que va llançar en 2022, “La terra per sembrar” o “Benvenguda era vida”, ja es veia una certa evolució, un pas de formats més acústics, més folk, a introduir elements electrònics. Però el salt a “Eth gòi”, que publicares el 2023 com avançament, ja era molt marcat. Tenies previst des del principi fer un gir tan gran?

Sí, era un dels objectius. Agafar les cançons de tradició oral i actualitzar-les a través de les eines que ofereix la producció musical actual. Era un repte per a mi mateix. De fet, és la primera vegada que assumeixo la producció musical i ha estat un procés d’aprenentatge continuat, amb tots els seus encerts i tots els seus errors. Però no puc negar que he après moltes coses. La idea era actualitzar sense perdre l’essència tradicional. Vaig contactar amb el Iago Pico, que ha produït entre altres a Tanxugueiras, i vam començar a treballar la primera cançó, “Ara muntanha”. Jo havia fet com un esquema i es tractava que ell fes la producció musical. Finalment, però, ell va veure que ho tenia molt clar i em va animar a tirar endavant. M’ha ajudat molt. I m’ha empoderat molt tot aquest procés perquè no m’ho havia plantejat així. Ell m’ha acompanyat molt, aconsellant-me, donant-me suport.

Sí, però què buscaves en Iago Pico? El so de Tanxugueiras? Sí que hi ha una mica d’aquell segell…

Clar, ell ha fet el mix i el màster, però la producció musical l’he acabat fent jo. En “Ara muntanha” sí que hi ha la seva mà i a “Eth gòi” una mica. Potser algun petit detall, algun petit so en “La Mulièra”…

El que estàs dient és que hi hagué un cert aprenentatge en les primeres cançons i després tirares milles sola.

Sí. Un cert esperit punkie de fer-ho tu mateix [Riures].

Les cançons tenen l’esperit tradicional que esmentaves però alhora són molt ballables, molt agitades. Això comportarà un canvi en els teus directes.

Ui sí! Jo he estat amb formats petits durant molt de temps, però ara anem amb banda, un percussionista, un teclista, una guitarrista elèctrica i una violinista elèctrica i que també toca teclats i vocoder. A més de la veu, jo tocaré una mica la guitarra i l’acordió.

Has d’incorporar també els elements electrònics que no hi havia en els altres discos.

Sí, sí! I el directe és molt enèrgic, amb molta vocació de fer participar la gent i de transmetre aquestes cançons i aquesta cultura occitana. Però tots els públics s’hi poden sentir identificats, persones interessades en la música d’arrels però també persones que no.

Aquesta és la clau, no? Fer una proposta transversal, com la d’artistes que tu cites com a influència com Rodrigo Cuevas o les Marala.

Hi ha una cosa que m’agrada molt de la música d’arrel i especialment de l’occitana, que és la que conec més, i és que no era un bé de consum, acompanyava la vida de les persones. No és per comprar una entrada i estar allà passiu, mirant. Això es nota en les lletres de les cançons, en les mètriques, en com estan fetes, el trànsit al qual et porten. Et donen moltes eines per a la cohesió social i la vida en col·lectiu. Aquest és el gran poder de la música tradicional i d’aquestes cançons que estem transmetent. Les cançons de nou són increïbles, per exemple en “La Mulièra” hi pot acabar participant tothom, la majoria tenen el seu ball, estan fetes per compartir col·lectivament. Es poden muntar unes gresques guapíssimes entre tothom.

Els espectacles d’Alidé Sans ja no seran per escoltar segut, sinó per ballar. És un canvi gran.

Sí, sí! Feia temps que tenia ganes d’això.

I quin tipus de públic t’estàs trobant? O és una mica aviat?

És una mica aviat, hem fet pocs concerts. Però hi havia una mica de tot, des de gent de divuit anys a senyores grans encantadíssimes amb els concerts.

Sents una certa responsabilitat per ser una mena de veu de la Vall d’Aran?

Ho faig sense cap vocació de res, intento explicar la meva cultura, la meva llengua i el que passa en aquest petit racó del món. Però és un plaer meu, no tinc vocació de ser portaveu, tot i que en acabant te n’acaben convertint, perquè som quatre gats i el de la guitarra [Riures].

Ser alcaldessa també té a veure amb això?

Bo, no. M’ha vingut de rebot, no m’ho podia imaginar mai de la meva vida que acabaria fent una cosa així. Però ha estat per necessitat, m’estimo molt el poble en què visc, Bausen, em sembla que és el poble més bonic de la Vall d’Aran. I bé, hi havia una sèrie de mancances i necessitàvem sang nova, la implicació de la gent que vivim al poble. Aquesta ha sigut la manera.

Properes dates gira ‘Arraïtz’
15 de juny, Magnífic Fest, Lleida.
17 de juny, Bossòst, Vall d’Aran.
29 de juny, Terrassa.
5 de juliol, la Pobla de Segur.
6 de juliol, Festival Mallorca Literària.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close