Música

Amulet i el viatge triomfant del petit viking

El jove músic Antoni Mulet (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1997), conegut pel nom artístic del seu projecte musical, Amulet, afrontava el repte de lliurar un segon àlbum, ‘Petit Viking’ (Segell Microscopi, 2023) després del notable impacte provocat pel seu debut, que va posar aquest artista en el mapa a còpia d’un estil identificable de folk d’autor amb una forta pàtina anglosaxona. Fórmula repetida amb matisos, refinada amb esperit de recerca.

Parlar de repte no és cap formulació retòrica. Amb Un desert de colors, Amulet va obtenir el guardó a millor disc d’autor en els IV Premis Enderrock de la Música Balear i el primer premi del Palma-Rock 2021. Entre altres coses, aquell àlbum contenia un dels temes més bonics i exuberants d’aquell exercici, “Es teu cos nu”, que va formar part de la tria anual d’El Temps de les Arts.

Antoni Mulet contava en una entrevista a Enderrock que lluny de deixar-se intimidar per la recepció —bona, però per barris: en la mateixa conversa es queixava de les dificultats per arribar a Catalunya i País Valencià—, va interpretar que el suport de la gent era una empenta per continuar. Línia continuista absolutament legítima: les cançons havien començat a escriure’s a finals del 2019. I aviat va veure que, qüestions musicals a banda, apareixia un fil temàtic, una mena de viatge de l’heroi a l’estil de l’American Idiot (2004) de Green Day.

Coberta del disc.

En el rerefons de les cançons, per tant, hi ha el combat entre la individualitat i el col·lectiu, però amb una visió més optimista que la dels californians, inspirada en l’espurnejant i positiu Vicky el viking de la infantesa. Per això el títol del disc. El que és important, en qualsevol cas, és el procés que se’ns explica, el camí que va de sentir-se oprimit pels altres a necessitar la gent. “La realització, en definitiva, és tornar als referents col·lectius”, resumia l’artista.

Pel que fa a la música, la veu granulada d’Antoni Mulet, molt de pub britànic, els ritmes i frasejats, l’ús del banjo de Joan Company (qui també toca el lap steel) i les melodies expansives continuen emparentant la formació mallorquina amb bandes que han explorat amb èxit la reactualització del folk anglosaxó, a l’estil de Mumford & Sons, per citar una de les més conegudes. Però es nota que Mulet i els seus músics (a més de Company hi ha Miquel Benàssar al baix i contrabaix i Silvia Rechac als teclats) han volgut anar una mica més enllà en el procés de gravació, explorant altres ritmes i, sobretot, diferents possibilitats electròniques per enriquir l’esperit analògic de la proposta.

Això es veu a l’instant en “Intro”, una peça breu, però gens decorativa, en què la guitarra electrònica, el joc amb els teclats i els efectes sonors acompanyen la veu apersonada del cantant. “Petit viking”, el tema titular, és un tall cadenciós, elaborat, amb una bonica tornada. La versió més calmada, abans d’anar a l’agitació de “Ni permís ni perdó”, amb el banjo protagonista absolut, un tema efervescent amb una estructura curiosa: dos terços llargs de la cançó el text transmet desencís, una certa impotència (“I jo que n’he de fer de tu?”), però en el tram final hi ha un canvi musical envers l’èpica i una conclusió molt més gratificant: “I seràs, seràs es meu dogma (…) Es meu mantra serà es teu nom”. Els ooos que emergeixen cap al final, un recurs massa suat, són sortosament testimonials.

“Estrella” és un tema amb intrahistòria, l’única lletra no escrita per Mulet: el text és obra de Marc Ríos, uns versos nascuts de la mort de la mare, als quals el músic va posar una música solemne, que subratlla el dolor. Una temàtica, a més, que encaixa perfectament en el relat de l’heroi i els obstacles en el viatge.

“Oda…” i “… A l’esperança” són dos talls òbviament cosits: el primer decididament calm, positivista (“Que s’eufòria de viure sigui més gran que es passat”), enganxat al segon, una mica més agitat, amb els recursos electrònics més presents i una cloenda èpica, recitat inclòs. Un final que recorda el Bon Iver evolucionat i més desapegat del folk. Tema que precedeix “Roma”, l’eficaç single que va servir de segon avançament de l’àlbum, potser un dels talls que millor simbiotitza la recerca sonora del grup. A més de contenir la lletra potser més reflexiva: “Tot segueix igual, / només som noltros els que hem canviat. / El món no és injust, / només som noltros es que hem de jugar, / i aprendre a guanyar”. Una afirmació per al debat.

Més combativa és “Ses portes de l’infern”, una cançó tavernària, cantable i ballable, en col·laboració amb Carla Collado. Una peça menys exploratòria si voleu, però infecciosa. Que té com a contrapunt l’intimisme de “Surt petit”, una miniatura de veu i guitarra ben acomodada en el conjunt, pertinent. Tram final del qual també en formen part “Espontània honestedat” (títol paradoxal, en certa manera), una cançó concebuda amb pujades i baixades, que representa com altres el vessant de recerca. Però no tant com el final, “Amor”, un tall preciosista i bonic, adornat amb subtils detalls més propis de la música urbana. Porta oberta per anar a uns altres territoris. Final triomfant per al viatge del petit viking.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close