Música

Anaïs Vila: l’encant de la senzillesa aparent

L’any 2021, Anaïs Vila (Santpedor, 1988), una artista amb deu anys trepitjant escenaris i fent composicions pròpies, repartides entre un grapat d’àlbums i senzills, va guanyar una de les beques de composició de la SGAE i Cases de la Música. Amb això, un procés de micromecenatge i un treball conscienciós de més de dos anys, tenim el seu quart llarga durada, ‘Ara sempre’ (Temps Record, 2024), el disc que es publica avui en què la proposta d’Anaïs Vila apareix més depurada. Pop d’autora d’aparença senzilla, recurrent, però que amaga en els detalls compositius, els arranjaments i els textos de les cançons tot un món a explorar.

Senzillesa no és simplicitat: pots passar de puntetes pel tall d’inici de l’àlbum, “Remor (part 1)”, pensant: d’acord, una cançó lo-fi, una mena d’intro. A la segona escoltada del disc, tanmateix, et pares una miqueta, perquè al llarg de l’àlbum has anat captant d’ací i d’allà frases, detalls, que t’han bufetejat. Llavors hi tornes. I, efectivament, en aquella petita peça de veu i guitarra hi ha un text que resumeix de manera poètica i una mica críptica el que es podria interpretar com desconcert existencial: “M’he equivocat. / Tinc un mirall / i el veig surant, / sense descans. // Palpo el desgel / i em falta la fe. / Tenim parets / per parar el fred. // Vull dir som / i el joc se’m confon. / I ja no sé / si puc mirar amunt”.

Fa una dècada que la de Santpedor fa cançons, algunes molts valuoses, però és amb el seu anterior disc, Contradiccions (Temps Record, 2020), que Anaïs Vila construeix un discurs musical i textual sobre ciments ja molt propis i sòlids, traduïts en cançons impecables com “Friccions”, “Seccions” o la més esvalotada “Raons”. Però aquest Ara sempre, produït amb cura i saviesa per Andreu Moreno i Pep Soler -els quals també s’han encarregat d’acompanyar Vila en la secció rítmica i teclats, juntament amb el guitarrista Jordi Bastida-, fa la sensació que és un pas endavant. Tal vegada perquè capta amb precisió i subtilesa en l’escriptura les cruïlles i angoixes a què t’has d’enfrontar quan superes la trentena, l’hora de la veritat de tantes coses. I també perquè autora i músics han sabut trobar-li la corfa musical més adient a les cançons.

“Tu, bressol”, que comença amb unes solemnes notes de piano i una bateria mandrosa, acompanyant la veu remorejant de Vila, ens posa de seguida en alerta. “No hi ha ficció / ni ens reconec. / Quin horitzó hem de voler? / Si el que ara vius / no té retorn.”, canta Vila en una segona persona que sembla remetre a les complexitats relacionals. I a poc a poc, amb la veu de Vila guanyant gruix i els teclats i guitarres fent-se forat, el tema creix i creix i s’atura de manera intel·ligent quan voldries una mica més. No és una cançó ballable. No té Auto-Tune. Ni ritmes urbans. Està fora del corrent dominant. Però té màgia.

Anaïs Vila, en una fotografia promocional.

“Un vici” és una cançó més desperta, també més convencionalment pop pel que fa als arranjaments, però té un fraseig molt guapo i una tornada infecciosa amb una lletra amb molta grapa que Vila canta amb desimboltura: “No sé si puc / resistir-me / al deliri fictici. // I saps que vull? / Redireccionar el meu exercici / i moure el vici”. Tres de tres. O repòquer, perquè a continuació ens trobem amb un altre tema de sedimentació, en què s’aborda l’angoixa climàtica (“Que a mi el desert no em pertany”) en col·laboració amb David Carabén, qui acompanya la cantant en un tema que entre la veu apersonada del cantant de Mishima i la manera de construir la cançó evoquen The National.

En realitat, el disc no té material sobrer: “L’altra cara” és una delícia, amb la veu de Vila i les guitarres brillant, refulgents. Un tall captivador de temàtica astronòmica, que parla de pols i gas, de roca i de gel, i d’un astre que reviurà després de 50.000 anys. Un text que no m’atrevisc a descodificar, ni falta que en fa. Menys críptica i més colpidora és “Autoconfinament”, de títol ben eloqüent, una composició reposada, per desfullar a poc a poc, amb una lletra majúscula: “T’has recobert de fulles / els òrgans vitals / i t’has resguardat / de fora. // Has avançat d’esquena / amb el pas del temps / i et diuen que vas / a deshora. // I novas enlloc. / I no vas enlloc”.

Sostenir aquest ritme no és fàcil, però el tram final és igualment substanciós. Incloure el terme “flor” en el títol d’una cançó convida a l’escepticisme, però “Com una flor” és una cançó de nou calmada que conté un grapat d’imatges precioses (“Regueu-me si he oblidat que avui encara hi ha vida”), acaronades amb una veu versàtil i una instrumentació concisa, escaient. Que fa que “Ara sempre”, el tall que presta títol al disc, ens agafe amb la guàrdia baixa, perquè ja no esperem una canonada pop com aquesta.

Un temàs, que podria haver estat single en competència amb “Loop”, l’escollida finalment, entre altres coses per l’ham de comptar amb la col·laboració als cors de Gessamí Boada, Gerard de Pablo (Pantaleó) i Enric Verdaguer (Henrio), cantants que en trio o en solitari també acompanyen Vila en altres segments del disc. La cançó, en tot cas, és captivadora i torna a incloure un text substancial: “I em queden restes d’abraçada / i la paciència no ho resol. / Estic en loop i barricada, / que sí, que no, plou i fa sol”. Tampoc no m’estic de citar l’encisadora “Cendres”, una cançó que va guanyant gruix cada vegada que l’escoltes.

Un disc redoníssim que es tanca amb “Coda”, amb el que sembla un petit tribut a Pau Vallvé (“que es fonguin els ploms”), una bonica exhortació a afrontar les davallades amb enteresa i sentit comú (“mirem de fer-ho bé”). “Remor (part 2)” és la cloenda, amb una variació temàtica sobre el tall que obri, que parla de tenir el fre a la mà, saber quan parar, per acabar repetint el mantra que ens havia rebut, en una recurrent però bonica estructura circular: “Vull dir som / i el joc se’m confón. / I ja no sé / si puc mirar amunt”.

D’aquesta mena d’incertesa existencial sorgeix un àlbum de maduresa que traspua bon gust i sentit pel detall, en diversos sentits. Un treball que hauria de posar Anaïs Vila sota el focus petit però rellevant i reivindicable d’un manera concreta d’entendre la música des de la delicadesa i la capacitat de fer complex allò que sembla senzill.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close