Amb un estil rock-punk contundent i provinents de Vila-real (Plana Baixa), Apologia va irrompre l’any 2019 a l’escena musical valenciana amb certa força. El seu primer disc, no debades, va estar nominat dintre de la categoria de rock als guardons Ovidi Montllor. Tres anys després, els vila-realencs publiquen l’àlbum Eterna tempesta (2022), un treball que consagra l’aposta pels ritmes àgils, les melodies contundents i una barreja estilística on les guitarres prenen el protagonisme. Una raresa, val a dir, en temps d’hegemonia electrònica i de sonoritats caribenyes.
La paraula tempesta està associada, per motius evidents, amb el caos i la falta d’estabilitat, a un període en el qual la normalitat queda relegada per donar pas a les temibles i odiades crisis. Aquesta al·legoria meteorològica pot servir, tanmateix, per a il·lustrar altres fenòmens socials, com puguen ser les revoltes contra l’ordre vigent. La tempesta seria, si ens acollim al darrer exemple, l’estadi inicial d’un tomb social que enderrocara el poder preestablert.
Apologia, un grup de música originari de la ciutat de Vila-real (Plana Baixa), fan de la tempesta la seua essència. Els vila-reialencs practiquen un estil de música que xoca amb el cànon actual de l’escena sonora en llengua pròpia, dominada, si fa no fa, per propostes electròniques i amb devoció per les melodies caribenyes o d’aires llatins. Fer-se un forat al panorama musical nostrat amb cançons rock-punk no és un exercici habitual, ja que, en termes generals, s’ha produït un viratge a la recerca de les sonoritats sintètiques i dels gèneres que copen l’anomenat circuit mainstream. Fa uns anys un grup de rock era comú, però, en aquests temps contemporanis, no ho és tant. I per aquest motiu, la proposta d’aquest quartet compta amb un cert esperit dissident i, en cas d’analitzar-ho amb altres ulls, de nostàlgia pels sons que van dominar la música dècades enrere.
L’ànima de tempesta s’incrusta en el treball sonor d’Apologia per confeccionar un rock contundent, directe, àgil i de ritmes vertiginosos. No hi ha pràcticament temps per a respirar en unes cançons dissenyades per als amants de melodies amb poca predisposició al descans i a abaixar la guàrdia. Un estil característic que la banda conformada per Pablo Valle (veu i baix), David Piñana (veus), Hèctor Nebot (bateria) i Alberto Ballester (guitarra) va exhibir al seu primer disc, el qual va comptar amb col·laboracions de renom, com ara Xavi Sarrià, i altres de grups emergents, com puga ser el quartet Maluks. Aquella primera incursió a l’escenari nostrat va permetre’ls una nominació en la categoria de millor disc de rock als premis Ovidi Montllor.
L’aposta per aquest rock-punk de guitarres potents, tempos accelerats i potència melòdica s’ha consagrat en el segon àlbum de la banda forjada a la comarca de la Plana Baixa, publicat aquesta mateixa setmana. Amb el títol indicatiu d’Eterna tempesta, s’articula un plantejament musical d’hegemonia clarament rock, però que explora altres sonoritats frontereres com ara el pop, el punk o el hardcore. Aquests matisos a la línia melòdica principal eviten caure en la temptació d’una excessiva monogàmia musical i aporten una pinzellada distintiva al rock clàssic que reivindica a través dels seus temes Apologia. La sensació que transmeten les peces és de tempesta, entesa com a sinònim de diversió obtinguda mitjançant sons durs i metrònoms velocistes.
La vena hardocore està força present a cançons com ara «Canviarem la història», amb una lletra d’incitació a capgirar l’actual món ancorat en les desigualtats socials, o «Essència», en la qual s’endinsa en el dilema que suposa la renúncia dels somnis de quan bufes les primeres espelmes de l’existència. «Victòries», un cant d’exaltació dels triomfs dels moviments socials, gaudeix també d’aquest esperit hardocore, que s’edulcora amb una veu esquinçada característica d’aquest gènere. Una de les riqueses del treball d’Apologia és, precisament, la bona harmonia que hi ha entre els dos registres vocàlics, un amb un tarannà més melòdic i l’altre destinat a proporcionar musculatura a les immersions hardcore. «A ple pulmó», de vocació inequívocament punk, és un dels exemples nítids de la coherència d’aquesta combinació.
Amb un cert influx de bandes referents del panorama musical de l’Estat espanyol com ara Desakato o Berri Txarrak, el disc alterna temes enèrgics, prestos, combatius i dominats per la bateria amb altres ancorats en un rock més temperat, on les guitarres frueixen amb llibertat per erigir-se en autèntiques protagonistes a través, especialment, de diverses intervencions solitàries. Si «Eterna tempesta», on col·labora el cantant de Mafalda Marcos de la Torre, representa aquest vessant de potència musical del rock d’Apologia, «L’illa», «L’últim cop» o «Cauran» s’adscriuen a unes sonoritats menys vigoroses i amb aproximacions lleugeres al pop-rock. L’últim tema, un dels singles de l’àlbum, reforça el compromís antifeixista de la banda amb una lletra que fa referències a les mobilitzacions a València contra les agressions neonazis o a la resposta a Pego (Marina Alta) quan els ultres d’extrema dreta van passejar-se per la població amb càntics i gestos hitlerians.
Apologia, de fet, havia destacat mínimament al circuit nostrat, entre altres factors, gràcies a la cançó «Antifeixistes», en la qual van col·laborar Tatiana Javaloyes i Maluks. En aquesta ocasió, el quartet de Vila-real repeteix jugada amb el grup de Benimaclet en un tema que trenca amb la línia musical del treball. A manera de balada i amb una temàtica de caire més romàntic, on es reflecteix una conversa de matinada en plena pandèmia, «A dins del teu cor» transforma la guitarra elèctrica en acústica i projecta un tema que ofereix un duet vocàlic esplèndid amb Laura Honrubia.
Com si es tractara del ying i el yang, la banda incorpora en el mateix treball una cançó de tarannà underground i d’ànima punk, com és «Miedo». Amb la participació del cantant del grup El Último que Zierre, una de les bandes amb més recorregut del punk-rock estatal, es construeix una edificació musical puixant i, si s’apura, presa dels gèneres presents als marges més alternatius. Unes coordenades melòdiques diferenciades a les habitades per «Quan s’acabe el temps», una cançó profundament hardcore i on fa la seua aparició David, cantant del grup valencià de rock-rap i headbanging Vaire. O dit encara més clar: un tema que és pura apologia de la tempesta musical. Com el conjunt del nou treball dels vila-realencs.
