El 3 de febrer s’extingia a Cambridge George Steiner, una de les ments més preclares en això cada cop més exòtic de les humanitats. El seu llegat és d’una immensitat inabastable, no tan sols per la quantitat de paper imprès, sinó per l’ideari que el genera.
A més de la literatura, en l’horitzó ètico-estètic de Steiner sempre hi ha hagut la presència d’un art misteriós i inaprehensible, enjogassat i provocador, vertader i fals a la vegada: la música, difícilment deslligable de la literatura, del pensament, de la història o fins i tot de les matemàtiques. Steiner va exhibir un pensament musical propi, elaborat a partir de la seva afició a l’art dels sons i de les relacions que va establir amb el camp literari.
A l’autobiogràfic Errata, Steiner retrata la llar paterno-materna vivia envoltada de música, amb el rerefons del patrimoni germanoaustríac, des de Mozart fins a Mahler. I fins i tot Wagner, tot i que cantat en francès, per –atès el judaisme familiar- minimitzar la ferida d’un compositor que va ser la banda sonora de les atrocitats del nazisme. En altres textos deixa entreveure les seves preferències per autors com Mozart, J.S. Bach, Beethoven (“un miracle de la voluntat”, segons el definia), Chopin, Mahler o Schönberg.
A Real presences, Steiner va escriure que la música és la teologia no escrita dels qui rebutgen els credos formals. I el sisè capítol d’Errata és la seva declaració de principis sobre el fet musical: Steiner es confessa incapaç de cantar o de tocar un instrument. Però s’erigeix en humil catalitzador del que ell anomena “viure la música”, és a dir de tenir-la com a horitzó permanentment present en quasevol àmbit de la vida personal i intel·lectual de l’individu.
El 2019, l’editorial mexicana Grano de sal va editar el volum Necesidad de música, que aplega més de vint-i-cinc ressenyes, articles per a programes de mà i breus assaigs de Steiner que amplien l’horitzó de preferències a Mendelssohn, Verdi, Wagner, Busoni, Britten o a intèrprets com a Glenn Gould. Potser per al professor de Cambridge aquests papers no eren més que el divertiment d’un diletant, però els qui ens ho mirem des de l’altre cantó de la barrera, les reflexions de Steiner constitueixen punts cardinals del seu pensament en clau humanística. Aturem-nos, per exemple, en aquest passatge, inclòs a l’article “Necessitat de música”: “Sospito que molts de nosaltres escollim la música enlloc del llibre o escollim el tipus de llibre que sacrifica menys l’atenció que reservem per a la música. Per a mi, aquest és el sentit personal, perturbador, que atribueixo a la frase ‘necessitat de música’. M’adono que, en aquest sentit, cada cop necessito més la música en la meva vida personal i privada (…) La música pot expressar mentides (…), però no menteix en ella mateixa, no falsifica, com pot fer-ho el llenguatge”. I és que Steiner reconeix que la música s’adreça a l’ésser humà amb la imperiosa voluntat de saciar-ne la necessitat de transcendència. Com la religió.
Música i llenguatge, per tant, es donen la mà. A Fragments, la imatge anàloga a la de Moisès i l’esbarzer cremant no podia ser més explícita: “Com l’arbust ardent, la música manifesta que ‘ella és el que és’. I davant d’aquesta tautologia, davant d’aquesta frontera, el llenguatge emmudeix”.
Poesia, matemàtica i música són els “tres llenguatges de l’home”, que és el subtítol del volum Trítons en què Steiner cedeix la veu a tres memorables articles d’Adam Zagajewski, Cédric Villani i Jordi Savall. Una mostra més de l’heterogeneïtat del pensament de Steiner.
En converses amb Laure Adler, aplegades al volum Un largo sábado, George Steiner alertava sobre la vulgaritat, la superficialitat i el kitsch imperant als nostres dies. Davant d’això, el silenci còmplice amb la lectura o l’escolta atenta del patrimoni musical d’occident poden ser artífexs de salvació ètica i estètica. Salvació abans que la barbàrie d’un mon globalitzat i més proper al centre comercial que no pas a l’àgora desmantellin per sempre més aquella steineriana Idea d’Europa.
