Quatre paraules a propòsit d’Images of broken light, disc recentment publicat pel segell Neu Records dedicat a la música del compositor Josep Maria Guix.
Parlar de la música de Josep Maria Guix porta de manera inevitable a utilitzar certs adjectius: es tracta d’una música calmada, tranquila, pausada, plàcida… I es fa molt difícil, gairebé impossible, poder trobar-ne de més justos o, si el que volem és portar la contrària per fer-nos notar, trobar-ne algun d’antònim i fer-lo quadrar amb el que realment sona. Això passa perquè la seva música és per sobre de tot honesta. No hi trobareu cap recargolament sibil·lí, cap intenció de pontificar, ni res de dit amb massa pes (l’excés de pesantor, potser un dels vicis més difosos entre la creació dita contemporània). Si en algun moment, que arriba, acaba acariciant el sublim o el trascendent sembla que ho faci com qui no vol la cosa, com ho fan les bones cançons del Beatles (és a dir: totes).
Sí, Josep Maria Guix és un artista de la brevetat, però no per faltra de pràctica en l’art del desenvolupar o per haver-se deixat portar pel primer que troba, sinó que explora la brevetat per via de la destil·lació, de l’espera, del picar pedra. Com en fou mestre Frederic Mompou. La seva mirada cap a l’orient, cap al Japó, ho testimonia. La seva obra i la seva inspiració beuen de les fonts inacabables, rajolins de bellesa i saviesa (si és que aquests dos conceptes al cap i a la fi no són el mateix), del haiku (d’altra banda tan proper a nosaltres: de Carles Riba i Marià Manent a Joan Ferraté i Salvador Espriu i un bon grapat de poetes d’avui mateix).
El que hi escoltem és una música sense impureses, gens recarregada, antibarroca, més clàssica del que sembla al primer cop d’ull, tímbricament exquisida (marcada per les més recents descobertes de la música electroacústica i la mirada a l’interior del so). La forma, l’estructura, molt cuidada, ponderadíssima, no la percebem mai com a imposada ni abrupta, més aviat el so es mou i ens porta com entre una brisa de vent favorable. Malgrat una aparença general de paissatge més o menys estàtic, la música de Guix és sobretot lírica. I aquesta característica se’ns revela especialment en la música per a instrument sol o de cambra, en els duos i els trios (i els quartets). En el disc monogràfic de Neu Records, dedicat justament a aquesta zona fecunda del catàleg de Guix, hi trobem els intèrprets perfectes per servir aquesta voluntat lírica en els germans Arnau i Abel Tomàs i en Josep Colom, tres gegants, tres artistes (que vol dir que van enllà, lluny). La música per a conjunt instrumental és deixada en les mans precises i professionalíssimes de la mítica London Sinfonietta dirigida per Geoffrey Parson.
A fet falta esperar, per aquest disc. Però justament per això tothom hi surt guanyant, dels oients al compositor. El treball de Guix no avança a base de cops de teatre, sinó que va coent-se a plaer i a foc lent. És fascinant descobrir, detall a detall, obra a obra, any a any, de 2007 a 2018, com la música va transmutant-se gairebé a sotto voce, sense necessitat de fer escarafalls: com l’harmonia va enriquint-se, com les línies melòdiques van agafant volada, com l’instrumentació va perfilant-se…
En Guix tot és meridià, sense enganys, honest. La seva és una escriptura que sembla guiada per l’ètica, tan stravinskiana, de l’economia de mitjans. O més ben dit: per una ecologia de mitjans. “Oh joia/ del petit en l’il·limitat”, són versos del Nabí de Josep Carner que ben bé podrien estar gravats en un frontispici dedicat a aquesta música sobre la qual parlem, una música que bascula sobre els intervals de 4a i de 5a justes, com si entre els compassos hi ressonessin els ecos de l’Escola de Notre Dame però on la sensació és la d’estar submergits de totes totes en les aigües meloses i plaents d’aquella contenance angloise, reialme de la 3a i de la 6a, que tan profundament van marcar l’esdevenidor de la música occidental.
El gran Joan Guinjoan, clarivident i sorneguer, ja ho va dir: “coi, deixa’ls estar aquests japonesos! Com cauen els pètals dels cirerers japonesos… també cauen aquí, els pètals dels cirerers, eh?”. Perquè la música de Josep Maria Guix, nascut a Reus, és plenament deutora dels valors del Camp de Tarragona, una terra que ha estat bressol i refugi de Fortuny, de Gaudí i de Miró, de Guinjoan i Humet, on el sol hi delimita sense concessions, com dibuixant amb la ploma més precisa, cada figura, cada avellaner, cada oliva, sense èmfasi forçat, sense cridòria buida, sense retòrica de saló. Llum i terra i prou. Matèria i cant. Vet aquí l’encalmat esperit de l’obra de Guix. Una obra lluminosa, perfilada, de geografia moderada, sense talls, sense llunyanies excessives ni horitzons massa esborronats. Cada gest es troba a l’abast de la mà, a primera vista, a cau d’orella.
