Durant la pandèmia, Ariadna Casas (Cardedeu, 2000), engega el projecte musical Ariox que té un primer impacte important amb ‘Mama, l’amor em dona mal de cap‘ (Luup Records, 2022), un disc fet a quatre mans amb Galgo Lento. ‘Ariox is super sad’, per al mateix segell, és un pas endavant, una aposta pel pop electrònic d’influències avantguardistes que acompanya una temàtica i uns textos colpidors. Un àlbum amb col·laboracions ben triades i cura pels detalls que és una de les sensacions de l’inici de 2024. I que es presentarà el 16 de febrer a la sala Heliogàbal de Barcelona.
És curiós com la pandèmia se cita en molts casos com a detonant creatiu, com l’inici de molts projectes artístics. En el teu cas com va anar tot?
Vaig començar d’una manera bastant autodidacta, no he estat una persona connectada a l’escena. I el que tenia clar és que havia d’anar una mica més enllà del que sabia. A banda, sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, des que era petita. Ariox comença a la meva habitació, sense cap mena d’aprenentatge, amb un rotllo com més indie-pop però sempre amb la intimitat a dintre, que és com un tret característic d’aquest projecte. A partir d’aquí començo a traure coses, fins a l’actualitat.
El nou disc sembla una continuació temàtica de Mama, l’amor em dona mal de cap. Sols que ara el pas endavant musical sembla molt gran.
Sí, totalment. L’important d’un projecte és tenir una essència i Ariox ha partit sempre de la intimitat, tant Mama, l’amor em dona mal de cap com Ariox is super sad hi estan vinculats a aquella essència, l’imaginari de l’artista. I tot i que ara hi ha un punt més electrònic, volia seguir la mateixa línia recta, per dir-ho així.
De fet, el títol, Ariox is super sad diu molt del que ens trobarem, un disc sobre la complexitat i la dificultat de les relacions. Tal vegada és un despullament personal o íntim, però em fa l’efecte que molta gent es pot veure identificada amb les històries. “Com esborrar això que sento”, cantes en “Destrossada per un mal d’amor”: Tothom s’ha sentit així alguna vegada.
Exacte, el que volia transmetre des del minut u és que jo obria el pit i treia el cor, un lloc com molt sincer que partia d’un desequilibri, un caos absolut que és el que m’ha donat aquesta creativitat i tancar-me durant un any per fer un disc. Ariox is super sad és un disc que té un inici i un final, molt cru, amb molta consciència i amb punts molt personals amb els quals tothom es pot sentir identificat.
Es tracta de partir d’un desequilibri emocional per arribar a l’equilibri artístic? En el full de promocional es parla de “desequilibri artístic” tal com el va descriure el físic i escriptor Jorge Wagensberg.
Personalment, crec que és important compondre des d’un punt de desordre per tornar a ordenar les coses. En un projecte artístic crec que això és important, moltes vegades ens sentim com col·lapsades o estancades, preguntant-nos què fem aquí. I un treball que recull experiències i vivències del 2018 fins ara, per mi era molt poc personal pensar que ho tenia tot clar i ordenat. Per a mi tot és un caos, un desequilibri que és el que em porta la creativitat: ho agafo tot i faig alguna cosa. Hi ha una altra dita de Pablo Picasso que deia: agafa les coses com vives i crues, per amar-les bojament.
La proposta requereix una escolta lineal del disc, per seguir el fil. Em crida l’atenció en una generació tan jove i en una època en què el single torna a ser la unitat bàsica. En el darrer disc de Julieta, que col·labora en el disc, també hi havia una proposta semblant. Tornem una mica al concepte d’àlbum, em sembla molt significatiu.
Sí, jo crec que és molt significatiu. És important tenir una proposta que comenci d’una manera i acabi d’una altra, però tot així tenir un fil. Sobretot també amb les col·laboracions del disc, totes tenen una consciència. Però no tot està estructurat des d’un principi, tot passa per diferents parts. Això és el que li dona sentit al disc.
A més de Julieta hi col·labora Maria Hein. A banda de les especificitats de cadascuna, hi ha un nexe d’unió, es pot dir que dins del pop urbà hi ha com una mena de subescena femenina amb una sensibilitat musical una mica diferent, més reposada, de més profunditat. Hi estàs d’acord?
Sí, crec que a l’hora d’escriure tant aquestes artistes com unes altres hi posem bastants forces, ens agrada moltíssim. I això es nota. És molt important donar-li importància a aquest vessant d’escriure.
Musicalment, el disc és una gran batedora eclèctica d’estils, cas de jungle, potser UK garage, per dir algunes possibles influències, passats pel teu filtre i per l’autotune, que connecta amb molts estils. T’hi identifiques amb algun estil concret o amb alguna escena?
Ara mateix, en aquest disc, m’agrada identificar-me amb el pop electrònic.
I quins són els teus referents principals? El que fas em recorda a The XX i el que han fet els seus membres en solitari.
Fred Again, jo crec que és el referent principal. Però a banda de referents musicals, com podrien ser també Ralphie Choo o Charlie XCX, he anat a buscar referents artístics sòlids, com ara el Pablo Picasso, per explorar diferents perspectives.
El disc està ple de detalls i subtilesa. “Ns on em porta” va creixent, en progressió, però quasi sense adonar-nos-en. Era premeditat, va acabar sorgint això? Com ho treballàveu?
Teníem una idea de cap a on anava la cançó, mai hi havia res superestructurat. I aquesta linealitat ha sortit sola partint del punt que les cançons les hem ordenat de la manera que ens feien sentir còmodes. Per això es nota que les cançons estan com ben cuidades, tenen els seus propis detalls, és una cosa que valoro moltíssim. Per això és important escoltar del principi fins al final, perquè aquests detalls es notin. Si escoltes un tema sol, no notaràs que estàs relacionat amb un altre.
Per exemple, hi ha una mena interludi “Maria’s song”, just abans de la cançó amb Maria Hein, “Tu i jo”. M’ha semblat un detall molt bonic.
Exacte, hi ha un tema de quaranta segons que no sabem on ens porta, però té el toc de la veu melancòlica de Maria Hein, supernua, cantant en mallorquí… Era un toc que volíem tenir des del principi.
El disc comença amb el tall “Jo sola plorant” i acaba amb “Ariox is super sad”. No deixes massa escletxes a l’optimisme…
No [Riures]. Al final no deixa de ser un disc superíntim, abatut des del principi fins al final. I és bonic poder veure-ho.
No era una crítica. De fet, el disc està tenint molt bona acollida. T’ha sorprès la rebuda?
Doncs sí. El canvi de gènere musical i portar les coses a un altre punt et fa pensar. Per a mi és un plaer aquesta bona rebuda, de gent de la indústria i també de gent del meu entorn, gent jove, que també és molt important, arribar al públic al qual vols arribar. M’agrada moltíssim. I que t’ho diguin tant des dels mitjans com en persona em fa gràcia.
I pot ser estrany preguntar això quan acabes de traure un disc, però com t’imagines d’ací a dos anys? Fent què?
Crec que posada bastant en l’electrònic, que és un estil que connecta amb la gent. Estaré fent música. I de fet, ja estic pensant en el següent pas.
