Farà cosa de sis lustres, quan la gent de La Caixa nostrada (ara d’Alacant i dels espanyols) es dedicava a programar concerts, la presència sovintejada de música bachiana als nostres auditoris —i espais de culte, que dirien els cursis— aconseguí generar-nos una autèntica addicció a les obres del compositor d’Eisenach. Per contingències de la programació barcelonina, passàrem d’una joventut molt bachiana a veure com, a inicis del segle present, les passions i les suites desapareixien dels escenaris (a excepció d’alguna innecessària marató violoncel·lística). Celebro que el Palau de la Música hagi trencat aquest compàs d’espera, ressuscitant l’esperit del nostre Festival de Música Antiga al cel sia, i així provocant al seu torn sobredosis de Bach com l’experimentada aquesta primavera amb tres interpretacions prou transcendents d’uns tòtems indiscutibles del repertori sonor d’Occident.
Començaren l’orgia el grup Vox Luminis i la Freiburger Barockorchester amb una Passió Segons sant Mateu més voluntariosa que meditada. Ho provocà el fet que una obra d’aquesta complexitat acabi exigint un director més present i visible que Lionel Meunier (i la seva lloctinenta, meravellosa Petra Müllejans). Tampoc hi ajudà gaire una concepció dissonant entre instruments i veus (més racional que no pas expressionista, respectivament), un evangelista montserratí acompanyat per un Jesús afònic i algunes intervencions instrumentals, i especialment de solistes vocals, que no arribaren als mínims d’un auditori professional (salvem l’excels contratenor Alexander Chance, que menja a part). De les tres audicions que comentem aquesta fou la més aplaudida, la qual cosa certifica la sordesa militant del públic barceloní.
L’endemà mateix arribava el catedràtic Herre amb el seu Collegium i la Passió segons sant Joan; a aquestes altures de la pel·lícula, cal dir ben poca cosa més. Tot allò que el dia anterior foren corals disparats amb la mateixa parsimònia aquí jugava una altra lliga, perquè aquest músic immens tenia pensat d’avançada cada fonema de la partitura. La passió sempre és un treball col·lectiu i aquest artista immens així ho practica (viatjant físicament als contorns de la seva pròpia formació, una espècie de matriu vivent de la seva ànima), però és que l’Evangelista de Reinoud van Mechelen és una cosa que va més enllà de la gravetat. Només per com va allargar la e ornamentant el “weinete” de la frase “Da gedachte Petrus an die Worte Jesu und ging hinaus und weinete bitterlich” ja n’hi hauria hagut prou per marxar a casa i posar-se al llit sense dir ni bona nit a la costella. És dels millors cantants que he escoltat en aquest rol inabastable.
Pensàvem, fins ahir, que la cosa ja no podia anar millor. I arribà Gardiner per abraçar-se a la Missa en Si menor i fer-nos arribar al cel. Tampoc fa puta falta que jo us ho descobreixi, però el Monteverdi és el millor cor del món. No he vist cap grup de veus humanes que pugui cantar el final del Crucifixus amb aquest caràcter tenebrós. Els ho he escoltat mil vegades i, cada vegada que hi tornen, se’m fot la pell de gallina. No hi ha res a comentar, més enllà de l’imperatiu d’escriure que Gardiner ha traspassat el llindar que hi ha entre un mestre de música i un autèntic savi del pentagrama. Feia temps que, acabat un concert, tenia autèntiques dificultats per posar-me dret de l’èxtasi viscut. Finida la cosa, vaig haver de cardar-me quatre o cinc purets seguits (i déu va allunyar-me del whisky, que també me l’hauria fotut), perquè allò que havia escoltat desafiava les raons de la física. Tornar a Bach, d’aquesta manera i a la màxima alçada possible, em va fer viure de nou un temps que creia mort.
Ja va bé que sovint viatgem de la imperfecció a l’excelsitud. Així repassem el camí pel qual s’eleven els sons. El Palau està fent bé la feina. Ara només falta que el públic de la ciutat sàpiga quan ha de puto aplaudir i foti el favor d’apagar els collons de telèfons durant dues horetes. Us ho demanem, Senyor.
* * *