Música

Benet Casablancas i el Romanticisme

No descobrirem, ara i aquí, la figura i l’obra de Benet Casablancas (Sabadell, 1956), però sí podem dir, per resumir, que és una de les ments més preclares del nostre panorama musical. Perquè Casablancas no es limita a fer una sola cosa, sinó diverses, i a interconnectar-les amb saviesa i amb intel·ligència. I, pels qui el coneixem, també amb sentit de l’humor: la sornegueria del personatge s’endevina en les, d’altra banda molt serioses, pàgines dedicades a les relacions entre l’humor i la música, objecte d’un anterior i cèlebre assaig.

Benet Casablancas i el romanticisme.

La gegantina feina que va suposar-li la composició, preparatius i estrena de l’òpera L’enigma di Lea (Gran Teatre del Liceu, 2019) va interrompre la redacció d’un altre voluminós assaig (630 pàgines) que ara veu la llum gràcies a Galaxia Gutenberg, Paisajes del romanticismo musical. Un llibre que no és un tractat sobre la música romàntica, sinó un estudi a l’entorn dels eixos radials que van convergir en una època (o un estat d’ànim?) dita genèricament romanticisme i que vertebra el sentir de l’Europa de 1780 a 1900. Eixos que són literaris, pictòrics, teatrals, arquitectònics, filosòfics i, evidentment, musicals. El que fa Casablancas, doncs, és explicar no pas la música romàntica sinó el romanticisme en si mateix, però amb el fil conductor de les seves músiques. Perquè, de fet, no es pot parlar de música romàntica sinó de músiques del romanticisme. O de romanticisme musical.

Mai com fins al segle XIX no s’havien diversificat tant les arts. Impregnades de la subjectivitat i de l’exaltació del jo, literatura, música, pensament i arts plàstiques es van convertir en disciplines autonomitzades dels encarcarats academicismes i varen ser signes d’identitat de les diverses individualitats que les van veure néixer i créixer. Romàntics eren Poe, Friedrich, Chopin, Hegel, Byron, Goethe, Wordsworth, Hölderlin, Becquer, Larra, Manzoni, Baudelaire, Flaubert, Schumann, Beethoven, Coleridge, Schiller, Maupassant, Puixkin, Doré, Glinka, Chateaubriand, Dostoievski, Novalis, Verdi, Leopardi o Wagner entre molts altres. Ells i els seus companys de generació varen actuar de frontessi entre la comprensió del món racional il·lustrat i la introspecció del món fabulat per la fantasia.

Caminant sobre un mar de boira (Caspar David Friedrich, 1818).

Aquesta idea es troba en l’interliniat del volum de Casablancas, que utilitza la música com a “banda sonora” (mai millor dit) d’un moment privilegiat de la cultura occidental. Per això és interessant recórrer el llibre a partir de les grans aportacions del romanticisme musical, que poua del classicisme vienès (Haydn i Mozart) heretat per Beethoven per passar a assentar-se en un estat que Casablancas defineix com d’“estancament, abstracció i contemplació”. Aquest és, de fet, la part més interessant del llibre i el seu nucli, que ocupa unes 230 pàgines que són ja de referència. És aquí on apareixen una figura com la del caminant (« Wanderer ») associada al desarrelament i al fatalisme tràgic; per no parlar de dimensions com el misteri, l’èxtasi, la suspensió temporal i, sobretot, el sublim, que és la categoria estètica prototípicament romàntica i que Casablancas analitza magistralment.   

Llac Lomond d’Escòcia (Gustave Doré, 1875).

D’una manera valenta (i arriscada), l’autor del llibre passa aleshores a establir ponts de diàleg amb una altra manera de concebre la subjectivitat i l’exaltació del jo, perquè ultrapassa el llindar del segle XIX per endinsar-se en el primer terç del XX. Resistint-se a acceptar que el romanticisme és tan sols una època, i d’una manera subtil però eficient, Casablancas s’arrecera en la idea que l’ésser romàntic defineix una manera de ser i d’estar en el món, amb la qual cosa es pot entendre que Schönberg, Bartók, Ives o Janáček fossin els grans (i potser darrers) hereus d’un romanticisme que posteriorment s’ha banalitzat amb imitacions postmodernes i productes directament kitsch.

La modernitat del romanticisme (i la seva vigència) estan garantides en una anàlisi, igualment moderna, que és la que proposa Benet Casablancas en un llibre ja indispensable. I que compensa les hores i les jornades invertides en la seva lectura.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close