La història de la música és plena d’obres mestres. Del Renaixement fins al segle XX. Moltes persones deixaran aquest món sense haver-les escoltat mai. No és trist? Algunes d’aquestes obres les tenim a casa, però els prejudicis o desconeixement no ens deixen veure-les. Així mateix, em va ocórrer a mi, i així mateix li explicava a un amic:
Benvolgut Jordi,
acabo de llegir el teu mail, tot escoltant Excelsior de Felip Pedrell. He tornat a donar-li un vot de confiança, ja que de petit el veia com un vellet bigotut, seriós i acadèmic, amb més cara de capità de vaixell o Premi Nobel de Química, que no pas de compositor (si és que els compositors tenen cara de res). Intento esbrinar d’una vegada, si Pedrell és realment bon compositor, o en realitat era un savi de la musicologia. Amb tota l’admiració pels savis.
Així com fa poc, et deia que vaig redescobrir en profunditat les sonates de Schubert —la vida té coses meravelloses com Schubert— a la meva època d’estudiant no era un compositor tan espectacular com Chopin, Schumann o Rakhmàninov, era només un compositor ortodox, ensucradet. Ara redescobrint-lo, veig que té una escriptura perfecta, tot encaixat com la maquinària d’un rellotge suís. Melodia, harmonia i estructura equilibrades. Totes les notes al seu lloc, magistralment endreçades. Un romanticisme contingut, domant les banalitats juvenils.
Doncs a part d’haver redescobert Schubert, potser per contrast de tants sintetitzadors amb els quals treballo, potser per les converses amb el meu amic-soci director d’orquestra, he redescobert Bruckner. De fet, fent un cop d’ull global, també he anat escoltant les quinze simfonies de Xostakóvitx, i he vist que ja les tenia força conegudes. Són una meravella, veure’n fragments dirigits pel Valery Gergiev, pertanyen als cims de la música. Aquest director, en lloc de dirigir amb batuta, dirigeix literalment amb un escuradents, perquè l’important és el fons no pas la forma. Es podria dirigir amb una albergínia, sempre que es dirigís bé. L’ésser humà és capaç d’aquestes coses, compondre simfonies planetàries, aplegar cent instrumentistes i posar-los d’acord per fer sonar aquella creació ensems. Se’n diu civilització, raó, maduresa, seny.
Però com et deia, les simfonies de Xostakóvitx ja les tenia força descobertes, i les de Mahler també. Mahler va ser l’inventor del cinema, abans que els germans Lumière, només cal escoltar la segona simfonia. En canvi, les simfonies de Bruckner, les coneixia poc. Un autor gens apte per a un antic estudiant de piano eixelebrat, era impossible d’entrar-hi bé. Han passat els anys, i ara sí. Ara és l’hora, he descobert com cal les seves llargues simfonies. Els vídeos d’en Celibidache assajant aquestes obres, fan impossible que no et sentis atret per Bruckner (per cert, era molt catòlic). Un somni: m’encantaria ser director d’orquestra i dirigir Bruckner; ni Mozart ni Beethoven, sinó una cosa ben densa i llarga: Bruckner. Posar-me perruca de Celibidache, un braçalet d’or, un coixí a la panxa i dirigir amb aquella parsimònia, coneixements i autoritat. Podria morir-me tranquil ja!
Tot això per dir-te, que m’he aficionat de nou a la música simfònica, i pensant en la nostra nació, he volgut revisar quins eren els nostres “postromàntics”, i he topat altra vegada amb Felip Pedrell (descobreixo el seu Cant de la Muntanya, una barreja ben curiosa). He repassat el gran Juli Garreta (espaterrant i lluminosa la Suite Empordanesa, una de les millors obres simfòniques de la nostra cultura; i, molt narratives Les Illes Medes), Enric Morera i d’altres.
Doncs mentre t’escric aquestes línies, com et deia, continuo escoltant l’Excelsior de Pedrell, i crec que la seva música és com ell, música per a un científic. No oblidem que la música és una ciència, a més d’una art. I gràcies hem de donar que l’art tingui tanta varietat.
Aquestes són les cabòries motivades pel teu mail i pel Pedrell.
Una abraçada i expressions a la família.
Eduard
