Música

Blaumut post-pandèmic: allà on ho van deixar

Entre l’anterior treball de Blaumut ‘0001’ (Música Global, 2020) i el cinquè l’àlbum de la trajectòria del col·lectiu, ‘Olímpica i primavera’ (U89 Music, 2022), hi ha tot un període convuls de la història planetària. I pel que fa al grup hi ha hagut també alguns canvis de formació, una gira acústica obligada per les circumstàncies i una manera d’enregistrar la seua música més telemàtica. Blaumut, tanmateix, ho reprenen allà on ho deixaren. I no és un retret: una nova col·lecció de cançons de pop exquisit amb el tret distintiu de les cordes, curosament arranjat i interpretat, amb l’habitual precisió melòdica. El segell d’una carrera que arriba a la primera dècada d’existència.

La de Blaumut és una més de les històries d’entrebancs a tots aquells artistes que llançaren projecte abans que un virus capgirara les nostres vides. 0001 era un bon àlbum, que potser ha guanyat amb el temps, que no es va poder presentar en directe en les condicions que mereixia. El grup, amb tot, va decidir fer una gira en acústic com a «acte de militància cultural», com el defineix el guitarrista i cantant, Xavi de la Iglesia, un esforç de despullament per a un grup que té un dels seus forts en les produccions detallistes i amb el punt de grandiositat que afegeixen els arranjaments de corda i les programacions. També hi hagué un canvi en la formació: a l’esmentat de la Iglesia, Oriol Aymat (violoncel), Manuel Krapovickas (baix i contrabaix) i Vassil Lambrinov (violí) es va sumar Toni Pagès a la bateria en substitució de Manuel Pedrós, qui va ser l’encarregat de suggerir el seu successor després de decidir abandonar el grup.

Un altra mutació interna ha estat en la manera de treballar l’enregistrament, cadascú des de casa amb els petits estudis de què gairebé disposen tots els músics gràcies als avenços tecnològics. Molta teca. Però als seguidors de Blaumut, aquest Olímpica i primavera, un títol amb un toc surrealista molt Antònia Font, els retorna el seu grup d’una peça, continuant explorant un discurs musical tan singular en l’escena, tan càlid i proper —amb això té a veure també l’agradable registre vocal del cantant—, tan fàcil de descodificar i alhora tan elaborat —d’una enorme transversalitat—, que es fan perdonar la falta de risc o d’avidesa investigadora.

La coberta del disc. El disseny és de Xavi de la Iglesia.

Entre la realitat i la ficció

Potser algun dia faran algun pas sorprenent, però la veritat és que el llistó creatiu continua ben alt, no necessiten coartades de recerca sònica per disfressar cançons insubstancials. El nou disc garanteix que continue viva la connexió tan especial que tenen amb el seu públic, un corpus de composició i procedència heterogènies (gent per exemple que no sospitaries que escolta música en català, parle des de l’experiència personal), fins el punt de tenir Mèxic com un dels focus, com li contaven a Sandra Tello en una entrevista per la revista Enderrock.

Amb el temps, de segur que hi ha cançons que aniran guanyant pes específic, però de les primeres aproximacions ja es pot concloure que Blaumut han afegit un bon grapat d’encertades píndoles pop a la col·lecció. «Atles» és una bona posada en escena, un tema amb tots els marcadors Blaumut, començant per un text que fa un contrast brillant entre la quotidianitat i una certa mirada onírica amb espai per a l’humor de pinzell fi: «En un mapa ple de vides, / de deliris vegetals, / tinc estrelles, mars, piscines, / tinc un IVA trimestral”. Tot un himne per punxar en bucle en les convencions d’autònoms.

“La teoria”, una nova cançó de temàtica espacial, té un inici molt bonic, amb flaires medievals, i un treball melòdic conscienciós, d’anades i tornades, i una lletra de nou enigmàtica, amb uns versos ressaltats per un gir melòdic i en la inflexió de la veu: «Entre tantes òrbites enyoro veure un cel normal / i pensar que és lluny i és abisme». El següent tall, «El riu», se sosté sobre elegants pizzicatos i una atractiva tornada, un bon tema (que no és dir molt parlant de Blaumut) que empal·lideix al costat d’una de les cimeres del disc, «Ficció», un treballadíssim i adhesiu tall que aborda el que sembla el gran tema de l’àlbum, una realitat que cada vegada sembla més ficcional, més difícil de distingir d’una pel·lícula. Un viatge que fem bressolats per harmonies i melodies delicioses que contrasten amb la duresa del missatge. Per això l’aclaridor videoclip.

«Innocent» també pateix amb el contrast, però amb les diferents aproximacions va fent-se forat, sobretot quan vas paladejant el final i desfullant la lletra, farcida d’imatges i de missatges en una ampolla: «L’hòstia més forta està feta de por / i d’allò de tenir els peus a terra. / Les bales perdudes no fan guerres». La transició a un altre moment àlgid, «Obertura», un tema que comença cadenciosament i va expandint-se, però que es talla sobtadament quan penses que entrarà en combustió. Sabor a poc per la brevetat. No és mal senyal.

El número de reproduccions en Spotify no diu això, però el poble, sent sobirà, de vegades s’equivoca. Perquè «Profetes» és una gran cançó, en la qual no sols es veu la reconeguda influència de Franco Battiato, fins i tot en la lletra («Nòmades trobant els angles de la pau crepuscular en una adreça a Google Maps. / Capitans, contrabandistes, jesuïtes i un senglar blanc / centrant el punt de gravetat”). També té un punt que els emparenta amb Antònia Font i un remat amb sample d’una de les sublims composicions de Schubert, citat en la lletra. Bum.

L’home del sac

Les següents cançons, «Mercromina» i «El que vull» són més convencionals (la primera en clau introspectiva, la segona en un registre més espurnejant i poper), però tenen la virtut Blaumut d’esclatar en les tornades i deixar-nos atrapats de nou en la teranyina. La segona, a més, té una lletra interessant, per críptica i polisèmica, sobre el control i la maduresa: «A la me…, a la me…, a la meva edat / tinc els impulsos ben controlats, / i una frase que us gronxa la vanitat, / però després faig el que vull”.

Blaumut no solen incloure material de rebuig en els seus àlbums, però malgrat tot, la decisió de reduir a deu els talls de l’àlbum va en la direcció correcta. Amb els seus inevitables pujades i baixades d’intensitat, Olímpica i primavera és un disc compacte, sòlid, que es tanca a més de manera brillant amb “L’home del sac”, una de les cançons que simbolitza millor aquell joc entre realitat i ficció. “Respirava a poc a poc totes les hores del temps. / Un indret dolç i constant, com una platja a l’hivern. / Vaig entendre la nit dins les pupil·les. / Vençut al meu pes surava enmig del mar, / i s’ho enduia tot l’home del sac. / Era tan real i lluny”, canten, sobre un mant instrumental preciosista i emotiu, el fermall perfecte.

Blaumut han tornat amb un disc que és pur Blaumut. I amb això està tot dit.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close