Música

Carles Dénia: «L’esperit del disc era alçar-me cada dia i fer el que em vinguera de gust»

El músic saforenc Carles Dénia (Gandia, 1971), llança hui un nou àlbum, ‘Mussol’, que agrupa els singles que ha anat publicant entre 2022 i 2023, incloent un darrer llançament, la magnífica «Ara o mai». Textos poètics, propis i aliens, que Dénia passa per la seua batedora estilística, compendi de tots els pals musicals que ha anat tocant i que han acabat pastant un discurs musical propi i identificable. Disc autoproduït i heterogeni que s’ha anat fent al llarg de molts mesos de manera espontània i radicalment orgànica.

L’àlbum es presentarà el dia 7 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa, amb un espectacle divergent d’alguna manera respecte del que és el disc. «Mussol és molt heterogeni. I després de pensar-ho molt vaig concloure que m’havia d’oblidar dels arranjaments del disc, perquè necessitaria un grup de quinze persones sobre l’escenari», relata Dénia. La solució ha estat anar-se’n a l’extrem, en companyia només d’un piano, per arribar a l’essència de cada cançó. La reconeguda pianista catalana Elisabet Raspall serà qui acompanye el músic gandienc. Un format que farà brillar la portentosa veu de Dénia. Fet l’aclariment, la conversa la centrem en el contingut del disc.

La manera de llançar Mussol, publicant cada cert temps les cançons i, finalment, adoptant la forma d’àlbum, és molt contemporània, per dir-ho així. Com va sorgir la idea?

No sé si és una manera contemporània, normalment prenc prou distància del que són els llançaments habituals musicals, però en aquest cas era una qüestió pràctica. Gravava tot sol, no hi havia una data concreta d’entrada en estudi, anava treballant en una cançó, l’acabava i la presentava. Aquell ritme de producció ha dictat el format.

Quan dius que estaves fent-ho tu és literal: hi ha músics acreditats en l’àlbum però és brutal la quantitat d’instruments que eres capaç de tocar en el disc.

Bé, de maltocar [riures]. És una mica l’esperit del disc, un capritx, un antic desig que tenia de tancar-me en una habitació rodejat d’instruments i fer un disc tot sol. Alguns instruments els domine una miqueta però en altres he de fer una cosa molt funcional per poder-los tocar…

I en altres com el violí o l’harmònica has demanat col·laboració externa.

Clar, però no tant pels instruments com pel fet que tenia ganes de convidar alguns amics, gent que admire, que han estat companys meus i hem compartit escenari durant molts anys.

A les dedicatòries de l’àlbum hi ha un record per a la gent que té la música com una forma de vida —un somni que paga la pena viure— i no com una mercaderia. Un disc dedicat als bohemis, somiadors, romàntics i inadaptats. Et teus així a tu mateix?

Totalment. Sempre he intentat, sense ser massa punkie, fer el que vull fer sense mirar la resta de la gent. Aquesta ha estat una mica la clau de la meua carrera i de poder estar durant molts anys tocant, anant als escenaris de molts llocs i compartir-los amb músics de primer nivell.

En quin moment et van deixar de preocupar les crítiques de la gent a la qual contestaves en la cançó «La tradició mal entesa» (L’home insomne, 2015)?

No, a mi les crítiques em preocupen moltíssim, de fet en soc sensible. Una cosa no trau l’altra. De tota manera no vull anar d’incendiari, simplement vull fer el meu camí, fer les coses com m’agrada fer-les. Em preocupe de fer bona música. I si una cosa compensa l’altra, funcionaré. De moment, he anat funcionant.

Volia preguntar alguna qüestió de concepte sobre l’àlbum, titulat Mussol. Es tracta d’un animal peculiar, amb un ulls que semblen estar alerta però que transmet també bonhomia. En el llibret hi ha un poema de Teresa Serramià que en parla i fa aquesta conclusió: «La vida és sols una pregunta». En això consisteix viure, en tractar de respondre-la?

La vida és molt més complexa, però sí que pot ser una bona metàfora sobre el procés creatiu, sempre has de xafar terreny dubtós, pantanós. Com diu Ausiàs March, «faent camins dubtosos per la mar». Entrar en respostes és molt complicat i, a més, tenen sempre data de caducitat.

I el simbolisme del mussol?

La reflexió, la paciència, l’atenció, la nocturnitat, la pau, el silenci… Coses que han estat presents en el procés creatiu.

El músic de Gandia Carles Dénia @Rafaê

Musicalment, el disc és un compendi del que has anat fent, el jazz flamenc, el folk, els ritmes llatins, la samba, els ritmes d’inspiració àrab, la música d’arrels…

Crec que has citat els elements que hi són, però cada vegada em costa més acceptar les etiquetes, no planifique fer això o allò, són llenguatges que he anat explorant amb una certa profunditat, integrats en el meu discurs. Aleshores, jo què sé… Pròpiament jazz no hi ha res, flamenc doncs tampoc, ni música tradicional… Solament el llenguatge que he anat fent, el jardinet que he anat creant tots aquesta anys.

Sí, perquè en les cançons pots trobar aquells elements barrejats. El que podríem dir el so de Carles Dénia.

No sé si és el so Carles Dénia, els elements que esmentaves estan però molt difuminats, integrats de manera poc reflexiva, espontània, com és tot el disc, fent el que m’abellia en cada moment. Aquest és l’esperit del disc, alçar-me cada dia i fer el que em vinguera de gust [Riures].

L’últim tema llançat és «Ara o mai», amb un text teu que trobe que ha quedat molt líric. M’agradaria ressaltar uns versos: «I serà ara o mai, / ara que camine sol per la corda fluixa, / ara que el retorn fa més por que la caiguda».

Jo tinc un talent molt limitat per a fer lletres…

Bo…

Tot és relatiu en aquesta vida. Si poses la ràdio potser fa la sensació que soc Bécquer [Riures]. Seriosament, em costa moltíssim. I potser hi ha alguna lletra que pots dir que està bé, però forma part de tot un cabàs de coses que he tirat al fem perquè no m’agradaven. I després de musicar poetes tan llustrosos com els que fet, antics i contemporanis, resulta difícil posar-se a escriure cosetes. Però amb el parell que he triat n’estic conforme. Les accepte.

A banda, hi ha un clàssic en la teua producció, Josep Piera i els poetes andalusins, però m’agrada la reivindicació de poetes valencians relativament joves com Ramon Ramon o Eduard Marco. D’aquest últim fas un tema preciós en «Puc veure a través».

Sí, m’agrada molt eixa cançó amb eixe poema, està estructurat amb una harmonia molt clàssica, amb inversió d’acords… Molt ortodoxa per dir-ho d’alguna manera. I d’una altra banda, el poema és meravellós. El que més m’agrada i em crida l’atenció d’Eduard Marco és que és un poeta llaurador, i això es nota. La font que nodreix la poesia, la font clàssica, és la natura. I quan una persona coneix la natura i la pot representar en versos d’una manera fidel a la realitat, des del coneixement, és un avantatge important. Quin coneixement de les eines, del rellotge de la natura…

En contraposició, Ramon Ramon és un poeta eminentment urbanita. Amb «Oda apatxe a València», que conté uns versos molt intensos, com és la seua poesia, fas un tema molt obscur, com de rock progressiu.

És agro-punk [riu], encara que per al directe estic fent una mena de pas-doble torero. Veurem com queda. Ramon Ramon ha estat un gran descobriment, un fora de sèrie increïble. En el disc, «Oda apatxe a València» va primer, però cronològicament vaig descobrir abans «Poema a la nit de Cap d’any». No coneixia Ramon Ramon, el vaig descobrir de casualitat amb aquest poema i vaig flipar, el vaig llegir literalment com dues-centes voltes. Em queien les llàgrimes, pense que és un poema com una catedral. I després vaig descobrir «Oda apatxe a València» i em va semblar també increïble, amb eixe llenguatge tan càustic, fins i tot repulsiu en alguns moments. Em va semblar un poema per fer alguna cosa fosca i potent.

Ja que el nomenes, amb «Poema a la nit de Cap d’Any» fas una cosa curiosa, perquè és un text molt explícit, però inclous el recitat d’un xiquet, Manuel Dénia.

Volia fer com un contrast, perquè parlar d’ignorar l’enyorança, és com una passada pels racons més íntims i entranyables de la vida d’una persona. I el decurs de la vida quedava reflectit amb les veus d’un adult i un xiquet cantant a l’uníson.

En el disc passen moltes coses, és com un viatge. Per exemple hi ha un tema bonic com «Del destí en tinc prou de saber» que enganxes amb «Quan la nit d’amor davalla», que és una mena de samba…

Una samba pura i dura.

…que ens du a un altre territori. Com si estigueres jugant amb l’oient.

Sí, però no com una cosa planificada. Un dia em vaig alçar, em vaig posar a tocar, tenia una la samba, tenia una melodia i vaig fer una espècie de coda amb el segon poema d’Al-Russafi… Podem analitzar el que hi ha, però no és una cosa premeditada en absolut. Hi ha una samba, un partido alto, sense cap tipus de complexos. I ací m’he deixat acompanyar de músics meravellosos [diu en referència a Lluna Aragó, Guillem Aguilar, Aleix Tobias i Antonio Sánchez].

Sorprén també trobar una versió de «Cançó del llaurador» d’Ovidi Montollor. El tractament musical que en fas és aspre, cru, però la història és dura. I no ha perdut vigència.

No sé si el tractament és cru, perquè és molt més crua la versió d’Ovidi, que no és tampoc un cant de batre, un tema que no sé d’on ha eixit: no havia sentit mai un cant de batre o de llaurar amb eixa melodia. I això ho vaig desfer, tenia ganes de fer una altra cosa, aquelles arrels fondes fer-les més fondes encara per arribar als orígens, als cants andalusins, adaptant una mica la melodia i la lletra. En fi, una fantasia, una tradició inventada, com si diguérem. És una cosa que m’agrada, fer coses que semblen tradicionals i no ho són.

Una mica el que fas amb «Si poguera», amb un peu en el flamenc i un altre en la música d’arrels valenciana.

Ací no veig una arrel flamenca, ni valenciana tampoc. És tot molt difús, és també una cançó molt fantasiosa, amb un vers que tampoc és tradicional pel que fa a la mètrica… Són elements difusos, no he volgut portar-ho cap ací o cap allà. És una lletra que també és meua i hi ha una lluita. Aquests versos, en realitat, són els que més m’agraden dels que he fet últimament, per l’estructura, per la història que conta, pel lèxic.

Volia preguntar-te precisament per aquest text, perquè sembla que estigues parlant de la incomprensió que provoca el món, no sé si connecta amb el que comentàvem al principi de la solitud de l’idealista en un món amb una lògica tan capitalista.

Absolutament. Ho has explicat molt bé i amb les paraules adequades. Vivim en uns temps molt estranys i la cançó el que proposa és una fugida, un desig d’evasió, d’anar-te’n a la muntanya i viure com una bèstia, fondre’s amb la natura. Té moltes coses, es poden fer moltes lectures i totes anirien ben encaminades en general. Aniria en la línia d’anar cap a un món més natural i més pur.

Hi ha també un tema amb una pàtina femenina, «Als amics de la tristor», un tema de la teua germana Eva Dénia sobre un poema de Maria Beneyto. Tal vegada és el tema més bell, en un sentit pur de la paraula.

Sí, crec que és la cançó més bonica d’Eva, és molt redona, molt natural, amb una melodia que camina per si mateixa. I volia fer un homenatge a la meua germana, que ha fet tantes coses per la música en valencià i per la música en general. Crec que si li deu un reconeixement perquè ha estat pionera en moltes coses. Un treball no sé si amb recompensa però sí amb resultat.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close