Música

Clara Vinyals: “La meva evolució és fruit de la curiositat artística”

La lleidatana Clara Vinyals, el cap pensant i la veu del projecte musical Renaldo & Clara, ha estat sense cap mena de dubte una de les artistes de 2023. Guanyadora de la categoria de Música Popular en la tercera edició dels III Premis El Temps de les Arts, amb el seu disc de 2023 ‘La boca aigua‘ (Primavera Labels), l’àlbum també ha estat designat el millor de l’any per la revista ‘Enderrock’. Parlem amb l’artista d’un any pletòric, però també fem una mica de trajectòria.

Si em permets l’autocitació, allà pel mes de maig, titulàvem la ressenya del nou disc, La boca aigua, com “Estan passant coses bones”. Era així, però no sé si tu esperaves que passarien moltes més.

Des que vaig gravar aquest disc fins que va sortir va passar molt poc de temps, a diferència d’uns altres discos. De vegades arribava a passar un any. I en aquest han estat dos mesos i, per a mi, era una cosa com molt fresca, no tens perspectiva. És literal: un disc és una cosa molt absorbent que te trenques el cap, hi dediques moltes hores. I jo estava molt contenta, però no sabia quina seria la recepció. Tot i que la veritat és que ja venia d’un disc que havia agradat, L’amor fa calor, i per no posar-me pressió o pel que sigui vaig fer un disc el millor que vaig saber. I ja està, no sabia com el rebria la gent. Va ser una alegria veure les reaccions, però aquestes alegries de final d’any han estat com molt inesperades. M’ha fet molta il·lusió.

Què et va decidir a presentar-te als Premis El Temps de les Arts i quina va ser la reacció en saber que havies guanyat?

Recorde que ho havia vist d’uns altres anys i vaig decidir: bo, doncs ho envio. Va ser així de simple. I em va fer moltíssima il·lusió, la veritat. Es fan molts discos, moltes coses xules, i va ser inesperat. Una alegria.

Una mica després es va fer pública la llista potser més important de música en llengua catalana, la de l’Enderrock. No com a millor disc de pop, que ja seria una fita, sinó com millor àlbum de l’any. Poca broma.

També em va agafar molt per sorpresa. Jo faig pop i entrar en una categoria més genèrica em fa molta il·lusió. Són coses que no t’esperes, perquè l’energia d’un disc és fer-lo de la millor manera possible. Es fan tantes coses bones que la feina del grup, almenys el que jo pense que hauria de ser, és centrar-se a fer una cosa el més personal possible, tractar d’aportar una mica. I quan els altres valoren el que has fet és una il·lusió molt gran.

Clara Vinyals: amb pas ferm @Cristina Tomàs

Ara en parlarem del disc que ha fet tot açò possible, però mirant una mica enrere, aquest 2024 es fan els deu anys de l’aparició de Fruits del teu bosc (2014), un primer àlbum que va entrar amb molt bon peu.

Sí… Que fort, ja fa deu anys [riures]. De fet, prepararem uns petits concerts per celebrar aquests deu anys i com que encara estem girant amb La boca aigua volia fer una cosa molt diferent, molt concentrada i curteta, uns pocs concerts en format duo acústic amb Hugo Alarcón, amb guitarra espanyola i violoncel… Molt diferent del de la gira.

Són deu anys, però sembla que ha passat una era geològica: un àlbum de pop folk detallista, un nom que era un homenatge a Bob Dylan, amb un single dreampop d’arranjaments exquisits… Quan penses en aquella Clara Vinyals encara et reconeixes?

Sí, perquè jo ho he viscut tot això com una evolució molt natural. Vas escoltant nous sons i noves coses i per a mi hi ha com un al·licient artístic veure si soc capaç d’incorporar i fer alguna cosa cap aquells estils. És una evolució fruit de la curiositat musical o artística. Sent que cantava diferent d’ara, però el respecte que em genera el fet de fer cançons sí que hi és, hi ha cançons molt xules per a mi com “Gira-sols”, “Els dies s’allarguen”, “Les runes”, “Migrador”, que estilísticament són més denses, perquè en aquell moment buscava estructures com més difícils, tot i ser pop, cercava una mica l’estranyesa. Ara intente fer que les composicions siguin més directes, però hi ha cançons d’aquell disc amb les quals em sento molt identificada. I preparant amb Hugo els concerts m’he adonat que em fa il·lusió cantar aquestes cançons.

Els afores (2017) és un àlbum de transició. És pop, però vas deixant el folk enrere, hi ha més efervescència i singles com tot just “Els afores”, ballable, fins i tot. I algun tall de power-pop com “Fins un altre dia”. En tot cas, aquell àlbum acabava amb una altra delícia soft, “Instruccions”. I de sobte, quan el 2020 apareix el single “L’amor fa calor”, decididament electrònic, va ser un impacte gran. Però vas tornar a caure dempeus, entre altres coses perquè era molt bon disc.

El moment en què soc més conscient que realment volia fer un canvi de so va ser acabant el disc Els afores, tenia ganes de fer una cosa més contundent, no tant intimista. Tot i que com bé dius en Els afores ja hi ha coses, “Fent amics” és una cançó que té força, per les guitarres, però volia fer una cosa com molt més rítmica. Moltes cançons de L’amor fa calor es van fent programant primer el bombo i la bateria, per trobar els ritmes que volia, una cosa oposada a la manera de compondre les cançons de Fruits del teu bosc. Hi havia una voluntat realment gran d’evolucionar.

És cert, però vist amb perspectiva, el salt cap a La boca aigua és encara més gran.

És més inconscient, no tenia la voluntat de sonar d’una manera determinada, sols que em sentia còmoda en aquests sons més simples, amb bateries electròniques, tot i que mantenint sons orgànics. La barreja entre elements orgànics i electrònics dona vida a les cançons. No m’agrada que un tema sone fred i molt pla. Els mateixos detalls que m’agradava que hi fossin als discos són els mateixos que m’agrada emprar.

Però ara dispares en moltes direccions: “Globus”, el single, ja era substancialment una altra cosa, recordava una mica Billie Eilish, però quan arribes a “S’està millor al carrer” tot fa bum…

Sí, és la més diferent

… És quan veus molt clara la connexió amb els corrents contemporanis.

Sí, diguéssim que hi ha més elements i sonoritats actuals. Em diverteix molt incorporar nous sons i que s’integrin, que tinguin un sentit. És la part divertida de fer música, estàs fent un trencaclosques i tens carta blanca per fer coses.

Coberta de La boca aigua.

Parlaves de l’evolució de la teua veu, però continua marcant molt, és un registre amable, dolç. Per això la barreja amb una actitud més desafiant, molt del pop urbà, és un contrast que funciona, és un contrapunt que està molt bé.

Sí, sí… Soc conscient que quan canto s’imprimeix un caràcter i m’agrada jugar amb aquest contrast. En lloc de potenciar i fer la veu encara més dolça, jugar amb el contrast aporta matisos bonics. Passa també que durant anys, parle dels inicis, tenia la sensació que es recalcava molt la dolçor de la meua veu. I de vegades costava que parlessin de les lletres i em feia una mica de ràbia. Però també m’ha donat una certa llibertat per dir el que vulgui, perquè no passa res, puc anar dient coses que la gent no m’està escoltant [riures]. Per això m’he atrevit a dir coses una mica més dures o directes.

Tens raó, no t’havia preguntat fins ara per les lletres.

No passa res, és general. I en soc conscient que la veu és el que li dona caràcter a una cançó, el timbre o l’accent marquen molt.

Si no es parla de les lletres, és potser també perquè són cançons que funcionen molt bé melòdicament. És veritat que tens lletres molt treballades, però és normal que es remarque el treball musical que has anat fent.

Sí, i m’agrada que sigui així, la gràcia del pop és que funcioni la melodia. Em fa moltíssima il·lusió quan algú de fora, de l’altra punta del món (literalment, estic parlant de Nova Zelanda), els hi encanti la música que faig. En el pop ha de ser així, no ens fixem en la lletra d’algunes cançons, però ens transmeten el sentiment.

Però també hi ha un punt d’injustícia. Quan en una cançó dius “L’atur és el futur” sembla intranscendent, però estàs dient moltes coses.

És la part bonica de treballar amb l’idioma, emprant les paraules del dia a dia. De vegades les bromes quotidianes o una rima estúpida em fan molta gràcia, jugue amb el fet que la gent ja sap que estic fent una rima tonta. Aquests matisos els reben millor la gent que parlem el mateix idioma.

En el procés de producció del disc ha participat bastant gent, Innercut, Joan Borràs, hi ha també la mà d’Hidrogenesse… Com va ser el procés? Què hi vas aprendre?

Tenia maquetes, però no sabia com gravaria aquest disc. Tot i que als Hidrogenesse els coneixia d’abans, a Joan i Inner no. Però són gent molt bona i pensava que podien aportar moltes coses al disc, sobretot en la part del so, per sonar com jo volia, perquè les maquetes estaven prou avançades. I amb tots ha estat molt fàcil, no van voler fer massa canvis, va ser molt fàcil treballar amb ells, estic molt contenta.

L’artista, en l’audiovisual dels III Premis El Temps de les Arts

La trajectòria de Renaldo & Clara té un plus de mèrit, que és haver-se fet des de Lleida, des de la perifèria. Diries que la teua carrera ha estat condicionada o molt condicionada per això? Ho dic perquè no t’ha fet falta estar a Barcelona per ser una de les artistes rellevants de l’escena.

Tinc opinions una mica contradictòries amb això. Potser tot ha estat més lent, i no estic dient que això sigui dolent, però de vegades el fet de no estar en contacte amb moltíssima gent que es dedica a això m’ha fet avançar una mica més lenta. Té un punt més dur el fet d’estar aïllada, però també m’ajuda a estar centrada. Un entorn com el de Barcelona m’angoixaria una mica, però el punt clau és l’equilibri, quedar amb gent, ensenyar les coses que fas, no podria fer-ho estant totalment aïllada. Que la gent aporti idees fa créixer les cançons.

I ara? Et costarà trobar motivació després d’arribar a un punt tan àlgid?

És que quan acabo un disc penso que no seré capaç de fer-ne un altre, hi he dedicat molta energia mental. Després penso que sí. És complicat, sempre hi ha un punt i a part que cal que penses cap on vols tirar. La motivació, en acabant, és autoimposada. Al principi ho veus difícil, però vas treballant i quan acabes una cançó veus evident que havia de ser així. Però quan estàs barallant-hi… És un procés també molt divertit, és addictiu. Jo pensava que la gent que diu que necessita fer cançons era molt exagerada, ningú necessita fer cançons. Però ara crec que és veritat, és una cosa amb tu mateixa, un repte i una diversió a la vegada. Sí, és addictiu.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close