El concert inaugural de la segona part de l’Stresa Festival, que se celebra entre els dies 19 d’agost i 5 de setembre, és l’excusa perfecta per a parlar de la figura del compositor Ígor Stravinski i de la seua inestimable contribució a la música contemporània, cinquanta anys després del seu traspàs.
60a edició de l’Stresa Festival (Piemont, Itàlia)
Marie-Ange Nguci, piano
Orquestra de Cambra de Stuttgart
Nil Venditti, directora
Obres de Stravinski, Beethoven i Prokófiev
Palau de Congressos de Stresa, 19 d’agost de 2021
No descobriré la lluna si dic que Ígor Stravinski (1882-1971) és el compositor més emblemàtic del segle XX, i no només pel que va suposar la creació de la seua obra més cèlebre, La consagració de la primavera, sinó per la significació estètica del conjunt del seu catàleg. És cert que l’estrena d’aquest famós ballet en 1913, per part de la companyia dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev (1872-1929), va causar un fort sotrac en un ambient musical parisenc encara dominat pels gustos estètics del segle XIX. Tanmateix, no és menys cert que tota la producció de Stravinski, variada en gèneres i estils, és una de les més ingents, compactes i influents de la música contemporània. Ingent per la gran quantitat d’obres que integren el catàleg; compacta perquè tota la seua música, malgrat la diversitat d’estils i de procediments compositius, sona a Stravinski, i influent perquè tots els compositors posteriors a ell han begut de la seua praxi i de la seua genialitat.
Aquesta posada en valor de la varietat de la producció del compositor rus, nacionalitzat francés i estatunidenc, és el que s’ha perseguit, encertadament, des de la direcció artística de l’Stresa Festival. Un festival de música, que ja va per la seixantena edició, i que tiny amb sons harmoniosos els capvespres d’un bell racó del Lago Maggiore, senyorejat pel llegat dels Borromeo. De fet, en l’edició d’enguany, que commemora el cinquantè aniversari de la mort de Stravinski, s’han programat al costat d’algunes de les obres més representatives del seu primer període, altres peces, menys interpretades però no per això menys interessants o menys engrescadores, de l’Stravinski més madur. És el cas d’una de les composicions que vaig tenir ocasió d’escoltar en el concert d’inauguració de la segona part de l’Stresa Festival.
En efecte, el concert s’obria amb Danses concertants, una obra que Stravinski, al poc d’instal·lar-se als Estats Units, va escriure per encàrrec de la Werner Janssen Orchestra de Los Angeles, que la va estrenar en 1942. Amb aquesta peça Stravinski reprén l’estètica neoclàssica que ja havia explotat en els anys parisencs. L’obra, configurada com una suite de danses, està escrita per a un dispositiu orquestral cambrístic i, per moments, exhibeix el deseiximent dels concerti grossi barrocs, en què tant es va inspirar l’Stravinski del Concert en mi bemoll (Dumbarton Oaks) (1938) o del Concert en re, per a orquestra de corda (1946), i també l’atmosfera burlesca de la Història del soldat (1918).
Danses concertants va ser l’obra oportuna per a obrir una vetlada fresca, jove i estimulant, en la qual destacaren els intèrprets i un repertori ben triat. I és que fou justament la conjunció d’aquests dos factors el fonament per a la consecució d’un concert ple de vitalitat i de gran qualitat artística. D’entrada, he de reconéixer que escoltava per primera vegada en directe l’Orquestra de Cambra de Stuttgart i fou un autèntic regal per als sentits. La joventut de la major part dels integrants i, tanmateix, la seua maduresa interpretativa em van captivar des del primer minut. A aquest embruix, hi va contribuir de manera decisiva la jove directora d’orquestra italoturca Nil Venditti, entusiasta i entregada, que es va ficar el públic a la butxaca amb les seues breus explicacions de les obres i que, a més, manifestà el seu compromís social verbalitzant el suport a les dones afganes abans de començar el concert. La situació a què es veu abocat aquell país en el futur immediat bé mereix una defensa decidida de la seua població, sobretot de la femenina.
Així, orquestra i directora, amb una compenetració intensa, van oferir una versió de les Danses concertants de Stravinski ben àgil i coreogràfica. No en va aquesta obra fou triada per George Balanchine (1904-1983) per a fer-ne un ballet, que estrenarà amb la companyia de Ballets russos de Montecarlo al New York City Center Theater en 1944. El moviment central, en forma de tema i variacions, va refulgir per sobre dels altres gràcies al grau de virtuosisme que mostraren les cordes, tot i que les intervencions solístiques de les fustes i els metalls foren així mateix remarcables. Amb la Marxa final, reprise del primer moviment, es va cloure una magnífica interpretació de les Danses concertants de Stravinski que va deixar un regust festiu en l’auditori.
La segona obra del programa fou el Concert per a piano i orquestra núm. 2, op. 19, de Ludwig van Beethoven (1770-1827). La jove pianista russa, Alexandra Dovgan, que havia d’interpretar el concert, va haver de cancel·lar en l’últim moment la seua actuació per problemes de salut. No obstant això, fou substituïda per una altra jove pianista, en aquest cas francoalbanesa, Marie-Ange Nguci, de vint-i-tres anys. I quin nivell malgrat la seua joventut!
Aquest Concert de Beethoven, tot i ser publicat com a segon, en realitat fou el primer que va compondre i, doncs, és el més clàssic dels cinc que té per a aquest instrument. És per això que s’hi detecta clarament l’herència mozartiana, o els passatges alla Clementi, si bé és cert que el moviment lent deixa entreveure com seran els futurs concerts que escriurà, en els quals l’orquestra no es comportarà com un simple instrument acompanyant sinó que interactuarà amb el piano solista.
Heus ací que la joventut de l’escriptura del Beethoven primerenc va encaixar a la perfecció amb la joventut de la solista, de la directora i de l’orquestra, de manera que el resultat final fou una interpretació d’aquest Concert on va predominar la jovialitat i el vigor, tot i que de vegades es va trobar a faltar certa serenitat en alguns passatges, sobretot en els ritmes marcials del primer moviment, que pecaren de precipitats.
Com a mostra d’agraïment, després dels generosos aplaudiments del públic, la pianista Marie-Ange Nguci va oferir com a regal una de les cinc peces que integren la suite que du per títol Miroirs, de Maurice Ravel (1875-1937), i que fou escrita entre 1905 i 1906. En concret, va interpretar de forma magistral “Une barque sur l’océan”, una obra de gran complexitat però que, a les seues mans, va esdevenir tan fluïda com el moviment perpetu dels corrents marins que evoca la composició raveliana.
L’última peça del concert fou la popular Simfonia clàssica de Serguei Prokófiev (1891-1953). També es tracta d’una obra de joventut, composta entre 1916 i 1917, en la qual l’autor pretén acostar-se als procediments compositius del classicisme a través d’una reformulació contemporània dels models haydninans o mozartians. La conseqüència d’aquesta reinterpretació estètica és una obra fresquívola i captivadora, que atrapa l’oient des de l’inici. Comptat i debatut, els quatre moviments que integren la simfonia, tot i que responen als cànons clàssics quant a la forma i l’orquestració, són revisitats harmònicament i amb un toc d’humor, que homenatja també Haydn, de manera que el pastitx resultant és una mostra excepcional de color, llum i bellesa. Això, afegit a la mestria dels intèrprets, va proporcionar al públic un moment de gaudi on l’energia desbordada i l’equilibri clàssic es van conjuminar en una versió rotunda i brillant d’aquesta obra del primer Prokófiev.
En definitiva, es pot dir que l’audició estigué marcada per dos fils conductors: d’una banda, el classicisme i la seua reinterpretació moderna i, de l’altra, la vitalitat i la frescor de les músiques programades que, com he advertit diverses vegades, concordava amb la joventut dels intèrprets. Una bona forma d’encetar la segona part d’un festival musical d’estiu: el que se celebra tots els anys, des de ja en fa seixanta, a la riba oest del Lago Maggiore. Aquest festival, tot i no ser tan conegut com els de Salzburg, Bayreuth o Aix-en-Provence, és un dels més prestigiosos del país transalpí i compta amb una llarga trajectòria en la qual han participat i participen les millors orquestres italianes, com la Filharmònica de la Scala o l’Orquestra de l’Acadèmia Nacional de Santa Cecília, al costat de solistes i directors de renom. A més, enguany, sense oblidar les commemoracions dels centenaris del naixement d’Astor Piazzolla (1921-1992) i de la mort de Camille Saint-Saëns (1835-1921), ha centrat la seua programació en l’obra d’Ígor Stravinski, ja que, com he apuntat adés, és el cinquantenari del seu traspàs.
És ben comprensible, doncs, que la programació de l’Stresa Festival de l’edició de 2021 haja girat al voltant de la producció del compositor rus, atés que la seua aportació a la música del segle XX és incommensurable i només comparable a la de Picasso en pintura. De fet, les trajectòries de tots dos creadors són similars en molts aspectes: les seues carreres visqueren canvis de rumb cap a horitzons nous i inesperats, practicaren i superaren diverses estètiques i construïren un llenguatge artístic propi i singular. A més, tots dos entenien la creació no com un procés derivat de la inspiració, sinó com un ofici que exigeix hores de treball. Col·laboraren en diferents projectes i eren exigents fins a la sacietat. Contràriament a molts dels seus contemporanis, com més condicionants i més paràmetres s’hi imposaven, més se sentien lliures i creatius. És “l’encant de les impossibilitats”, que va descriure el compositor Olivier Messiaen (1908-1992), que aguditza l’enginy i aflora el geni.
Per tant, aprofitem la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Stravinski per a conéixer més intensament la seua producció. I és que si bé les suites dels seus ballets formen part del repertori regular de les temporades a les sales de concerts, les obres del seu darrer període, el serial, és difícil de trobar-les programades, per no parlar de moltes altres peces del seu immens catàleg que són quasi desconegudes. Així, iniciatives com les de l’Stresa Festival, que són perfectes per a la divulgació d’un llegat tan vast com el de Stravinski, bé mereixen un reconeixement i un agraïment.
