La memòria és estranya, imprevisible i, ocasionalment, et permet el passi d’antigues pel·lícules emmagatzemades zelosament dins del disc dur del nostre cervell. Íntegres o fragmentats, amb més o menys pols acumulada i amb alguns talls deliberats o fortuïts, entre aquests passis, qui signa aquestes ratlles gaudeix especialment dels corresponents a les misses commemoratives en memòria de Mozart organitzades per l’Associació Amics de Mozart. Sempre eren a principis de desembre –el músic va morir el 5 de desembre de 1791- i oficiades des de l’altar per mossèn Josep Maria Bosch, director de l’Escola Decroly de Barcelona.
Eren misses amb música i s’hi tocaven o cantaven peces de Mozart, de Bach, de Schubert…. Rares vegades es prescindia de l’orgue i rares vegades no era Montserrat Torrent qui el tocava. Fos a Sant Felip Neri, a Sant Josep Oriol o a Santa Maria de Gràcia, l’entranyable record d’aquella dona gran –jo hauria de tenir vuit o nou anys quan vaig començar a anar a aquelles misses i Torrent ja en hauria de tenir una cinquantena- roman a la meva memòria. Montserrat Torrent caminava decidida cap a l’instrument amb un somriure murri i mirant d’ullet els assistents. Era allà on, creients i no-creients, recordàvem Mozart en una cerimònia que deixava sentir les escasses composicions que el genial salzburguès havia destinat al que ell mateix havia definit en una carta com a “rei dels instruments”.
I, si l’orgue és el rei, Montserrat Torrent és la seva dama. Si més no, aquesta és la deducció d’Albert Torrens, que dedica un llibre a l’organista catalana en un generós volum de més de 450 pàgines editat per Ficta. La dama de l’orgue no és una biografia a l’ús. Ni tampoc unes memòries dictades. Són unes memòries comentades, anotades, aclarides i contrastades pel bon ofici de l’amic Torrens, company de locutori a Catalunya Música, on fa una pila d’anys que difon l’evangeli musical, amb una dedicació especial al cant coral (Cicle coral és el primer llibre que Torrens va escriure i publicar). Torrens, que actualment és el director de la Revista Musical Catalana, coneix bé el seu ofici periodístic (a més del musical) i sap jugar les seves cartes per oferir un retrat minuciós, aprofundit i molt rigorós del personatge protagonista.
La grandesa artística de Montserrat Torrent contrasta amb la seva petitesa física i amb una altra petitesa: la d’un país poc sensible al talent autòcton, fora de quatre casos de forta ressonància mediàtica amb els que sembla tenir-ne prou. Catalunya és un país, en aquest sentit, esquifit per la seva escassa altura de mires. En té prou amb el capellà, el músic, l’actor, la pubilla, la periodista, el presentador, la monja, el metge, l’astrònom, el pallasso i la tertuliana. I ja no hi cap ningú més. Calia, doncs, un llibre com aquest, per recordar la importància i la rellevància d’una artista de cap a peus, de contrastada i solvent projecció internacional i que coneixen millor els de fora que els de casa. I que es manté encara molt activa: en el moment d’escriure aquestes ratlles, i ara que Montserrat Torrent té 94 anys, es planteja de retirar-se.
Al llarg de les pàgines del volum, Torrens deixa molt clara la tenacitat i la disciplina de l’organista, la seva formació, les anècdotes o la relació amb els seus deixebles, que són legió i que pertanyen a generacions diferents. Un itinerari, per tant, molt complet i literàriament molt agraït per la seva escriptura àgil, sense renunciar en cap cas al rigor i a la serietat que tan bé caracteritzen la feina d’Albert Torrens.
