L’ecosistema musical català presenta un heterogeni ventall d’entitats que dinamitzen el sector amb iniciatives variades, amb esforç i contribuint a enriquir la societat amb el valor de la cultura. A més, en ocasions estableixen unes sinèrgies que les enforteixen més enllà de la mera supervivència i els atorguen un arrelament compensatori davant les mancances d’un pressupost absorbit -i saquejat- per la centralista de Barcelona. I és que, en alguns anys recents, la desproporció ha arribat a xifres del 95% per part dels principals equipaments de la capital catalana. En conseqüència, el limitadíssim marge d’acció per a la resta del territori i a iniciatives obliga a convertir la necessitat en virtut com demostra la venturosa Apròpera, que les darreres temporades s’ha consolidat a Sant Cugat del Vallès, gràcies a l’equip liderat pel tenor i divulgador Marc Sala (Barcelona, 1982).
Obres de Verdi, Puccini, Donizetti, Granados, Roig, Sorozábal i Penella.
Serena Sáenz, soprano. Antoni Lliteres, tenor. Stanislav Angelov, piano.
Aula Magna del Conservatori Victoria de los Ángeles de Sant Cugat del Vallès. 28-10-23
Amb aquell olfacte per a les relacions i el saber moure’s que caracteritza a Sala en les distàncies curtes, Apròpera ofereix una programació diversa i ben dirigida al perfil de públic operístic, que tant pot gaudir d’una xerrada divulgativa com d’un clàssic recital per a veu i piano o d’un espectacle familiar de petit format en la línia de Juguem amb Romeu i Julieta, en cooperació amb la Fundació Òpera Catalunya (FOC). I és que des de Sant Cugat s’està teixint una activitat tan modesta com sòlida i que el passat dissabte 28 d’octubre cloïa el seu IV Festival amb un concert d’alt nivell musical amb cantants que despunten a nivell nacional i comencen a ser requerits a l’estranger. El dia abans es va oferir aquest recital, al Teatre de Sarrià procurant en ambdós casos els sobretítols amb la lletra dels cantables en traducció al català i dedicant l’actuació a la memòria del professor, historiador i crític musical Roger Alier (1941-2023) traspassat el darrer 29 de juny. Per cert, Alier no va ser catedràtic d’Història de l’òpera ni de la música a la Universitat de Barcelona, com erròniament es va dir en recordar-lo a la presentació del concert.
Més enllà d’un repertori atractiu amb diversos hits del cànon decimonònic, a l’Aula Magna del Conservatori de Sant Cugat es va viure una d’aquelles vesprades excitants, en que la veu satura una sala petita i el detalls sonen amplificats seduint des del melòman neòfit fins al més experimentat. En aquest sentit, la soprano Serena Sáenz va regalar-se en cadències com la del “Caro nome” del Rigoletto verdià que va cantar lluint-se en la perllongació de les frases i apostant menys per un enfocament d’extrema delicadesa en una estilització canora també compartida amb l’ària de La traviata de l’acte I i “O mio babbino caro” del Gianni Schichi de Puccini. D’agut bronzí i notablement més cabalós que en el registre mig-greu, la seva actuació testimoniava la meteòrica ascensió artística durant les dues darreres temporades: valentia, atreviment i solucions canores (aguts apianats sense barroers atacs sul sotto o portamenti exagerats) acompanyades per un caràcter escènic versàtil i apte per a números tan heterogenis, teatrals i rítmicament canviants com els de la sarsuela cubana Cecilia Valdés de Gonzalo Roig o el duo d’El gato montés de Penella.
Al seu costat, Antoni Lliteres va confirmar que es troba en una evolució favorable que li haurien d’obrir portes de nivell. L’instrument és important i l’ha modelat polint un timbre que ha guanyat metall i un punt refulgent en l’agut. La base d’una emissió menys fixada i tibant en els aguts i en els forte que temps enrere, li confegeixen una major i necessària flexibilitat en el fraseig en un cant més natural i variat en les dinàmiques, la dicció i l’expressivitat en general com va demostrar en el domini i variabilitat de les dinàmiques, la dicció i l’expressivitat en general com va demostrar a “La mia letizia infondere” d’ I lombardi alla prima crociata de Verdi, a “Nessun dorma” de Turandot de Puccini (sense cap problema en l’esperat Si natural) i a la romança “¡No puede ser!” de La tabernera del puerto de Sorozábal. Aquesta última, contundent i impetuosa, sense les tòpiques exageracions tremendistes.
Ambdós van ser acompanyats per un dels més preuats mestres, preparadors i pianistes repertoristes de l’actualitat a l’Estat espanyol com és Stanislav Angelov, que des de fa tres lustres desenvolupa la seva tasca a l’Òpera de València al servei de les batutes i directors d’escena de primer línia internacional. Seria reiteratiu ponderar la seva habilitat per acompanyar, dotar de seguretat i orientar als cantants en un repertori que coneix en profunditat. D’aquesta manera es poden mig improvisar sorpreses com la intervenció de Marc Sala al duo d’Alina i Nemorino d’ L’elisir d’amore prenent un protagonisme cedit pel propi Lliteres. Sala va lluir les qualitats reconegudes habitualment en la correcció del fraseig i domini d’un instrument petit però al que li treu el màxim rendiment i amb el que s’ha obert camí com a tenor com ja he manifestat en altres ocasions.
Angelov, per cert, va interpretar dues peces sol: el Preludi d’ Un ballo in maschera de Verdi i l’ Intermedio de Goyescas de Granados. Si a la primera va quedar molt ben definida en el sentit dramatúrgic, la segona va destacar pel sosteniment de l’arc melòdic i la texturació de les veus secundàries sense perdre’n la cantabilitat. Si els melòmans esperaven un bon preparador i repertorista, es van trobar amb un dels millors. Al final, copa de cava en mà, van cantar el famós brindis de La traviata per tancar un festival que enguany també ha comptat amb masterclasses de repertori francès i la participació del director d’orquestra i compositor Miquel Ortega.
