L’Orfeó Català commemora, amb dos concerts, el centenari de l’estrena a Espanya de la Passió segons Sant Mateu, de Bach, un moment musical històric per a Catalunya i per a la formació coral.
1921 va ser, per a Barcelona i Espanya, un any carregat d’enormes tensions polítiques, desastres militars (el d’Annual) i fins i tot, l’assassinat d’un president de Govern (Eduardo Dato) en ple carrer. En mig de tot aquell clima de caos i crispació, que dos anys després derivaria en la dictadura de Primo de Rivera, a la capital catalana, com un bàlsam guaridor, l’Orfeó Català sacseja l’ànima del públic amb les seves interpretacions del gran repertori coral català i universal.
Des de la fundació de l’entitat vocal, tres dècades abans, el seu director, Lluís Millet i Pagès, havia albirat que arribaria el moment que l’Orfeó podria assolir obres de la dimensió de la Novena de Beethoven, com va dir als cantaires el primer dia, i sobretot, les grans obres corals de J.S. Bach, fins llavors mai interpretades a l’Estat espanyol.
I aquestes darreres no es van fer esperar. El 1908, durant els concerts inaugurals de la seva seu, el Palau de la Música Catalana, es va poder escoltar el Magnificat; dos anys després, la Missa en si menor i, finalment, el 1921, la monumental Passió segons Sant Mateu, que en la seva primera audició a Catalunya i Espanya —igual que les altres dues— va esdevenir un moment musical de gran transcendència per a l’Orfeó i per a tot el país.
Ara, cent anys després, el Palau ha volgut recordar l’efemèride tornant a interpretar l’obra al llarg de dos concerts, els dies 10 i 11 de juliol, sota la direcció del responsable artístic dels cors de l’Orfeó Català, l’anglès Simon Halsey. “Amb aquests concerts no només volem commemorar un fet històric, sinó també retre homenatge a l’excel·lència i la visió dels impulsors de l’Orfeó Català i del Palau”, ha dit la presidenta de l’Orfeó Català, Mariona Carulla.
Fita històrica
La Passió segons Sant Mateu és una obra monumental, a l’abast només de les grans formacions. Amarada d’un simbolisme profund, demana doble cor i orquestra, té una durada propera a les tres hores i, per descomptat, presenta una gran dificultat tècnica, en particular per al cor, que deu assolir diferents papers –poble, deixebles, soldats, sacerdots, turba…– i alhora, comentar els esdeveniments que es van succeint.
Però el 1921 l’Orfeó Català estava en condicions d’assolir aquest repte. De fet, ja feia uns quants anys el projecte portava gestant-se, amb la complicitat del metge i músic alemany Albert Schweitzer (1875-1965). Teòleg i humanista destacat —el 1952 seria reconegut amb el premi Nobel de la Pau—, dins la seva faceta artística Schweitzer era un gran especialista en l’obra de Bach, a més d’un reputat organista. En aquesta darrera condició havia visitat el Palau en cinc ocasions i havia fet amistat amb Lluís Millet, també home de fondes conviccions religioses.
I entre tots dos van planificar la interpretació de l’obra, que va haver d’esperar a la fi de la I Guerra Mundial per fer-se realitat. Finalment, el moment tan esperat va arribar el 27 de febrer de 1921, seguit per una segona audició el 6 de març. Ambdós concerts es van plantejar amb les mateixes característiques d’una gran producció actual; es a dir, amb veus i músics internacionals convidats, que van actuar al costat de les primeres figures del país.
Així, els rols solistes anaren a càrrec del tenor Emili Vendrell, en el paper clau d’Evangelista, la soprano Andrea Fornells, la contralt Concepció Callao, el tenor alemany A. Walter, el baríton Ricard Fusté i el baix Sandro Griff. Entre els músics es trobaven els violinistes Eduard Toldrà (concertino) i Josep Recasens; els violoncel·listes Gaspar Cassadó i Antoni Planàs; dos solistes d’oboè procedents de l’òpera de Berlín i a l’orgue, naturalment, Albert Schweitzer, que també va organitzar la intervenció dels seus compatriotes, va aconsellar sobre la disposició dels intèrprets a l’escenari i va escriure les notes del programa de mà, que facilitaren al públic la comprensió de l’obra. Com era habitual a l’època, els textos de la Passió van ser traduïts al català per Vicenç Maria de Gibert i Francesc Pujol.
Ambdós concerts van ser tot un èxit i damunt l’Orfeó van ploure tota mena d’elogis. “(El cor és) un instrument admirable que canta amb una vida exuberant, amb un sentiment exquisit i just, amb una afinació perfecta, amb una pastositat de veu imponderable, amb un equilibri extraordinari, amb una seguretat completa. No es pot demanar més”, va escriure el crític de La Veu de Catalunya.
Concert commemoratiu
Ara, la celebració d’aquest centenari marcada pels paral·lelismes amb el moment que commemora. D’entrada perquè igual que en aquella ocasió, quan la guerra va ajornar el projecte, ara, un enemic en forma de virus ha impedit que es portés a terme en les mateixes dates de l’efemèride. Però també perquè el projecte s’ha concebut “en la mateixa línia de l’original, ajuntant intèrprets catalans i intèrprets de fora”, en paraules del director general del Palau, Joan Ollé.
Dirigida per Simon Halsey, la interpretació anirà a càrrec de l’Orfeó Català, el Cor Infantil, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, solistes de l’Orquestra Filharmònica de Berlín i els organistes Juan de la Rubia i Joan Seguí. Els solistes vocals seran el tenor James Gilchrist (Evangelista), el baríton Josep-Ramon Olivé (Jesús), la soprano Marta Mathéu, el contratenor Alex Potter, el tenor Ilker Arcayürek i el baix Andreas Wolff.
La preparació ha estat un esforç enorme, tant en hores com en condicions de treball i bona part dels assajos, que van començar el passat novembre, s’han hagut de fer de forma virtual. “Mai havíem dedicat tant treball i tantes hores d’assaig a una obra”, confessen els responsables del Palau.
Bona part de la responsabilitat de dur a bon port el projecte ha recaigut en Pablo Larraz, el jove director principal de l’Orfeó Català. “Aquesta obra comporta un seguit de reptes musicals. Primer, la comprensió de la història, sobretot pels cantaires joves que no tenen formació religiosa”, assenyala Larraz, que veu la Passió com “una reflexió de la vida en aquest període de pandèmia, en el qual tots hem intentat tirar endavant recolzant-nos en les persones que teníem al costat. I la Passió ens parla d’això, de moments de superació i esperança. Per aquesta raó, cantar-la ara, agafa una dimensió que va molt més enllà del que ens pensàvem”, conclou Pablo Larraz.
