Música clàssica

Bach, Milans del Bosch i uns músics de l’RDA

El titular sona a acudit, però d’alguna manera resumeix l’esperit d’un llibre singular editat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) en col·laboració amb la Leipziger Universitätsverlog, ‘Un 23F Musical’, de la musicòloga Cristina Urchueguía Schölzel. Un volum bilingüe que tira d’un fil molt concret i suggestiu de la microhistòria musical, el concert no culminat a València la nit del colp d’estat del 23 de febrer del 1981 de dues formacions procedents de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) amb Johan Sebastian Bach en el programa. Un llibre que existeix perquè la musicòloga, aleshores una xiqueta, estava allí.

València, principis de la dècada del 1980, encara amb les cendres calentes del franquisme. Més candents del que molts es pensaven. A la capital valenciana encara no existeix el Palau de la Música, inaugurat el 1987. I falten dècades perquè es faça el Palau de les Arts. Però hi ha una entitat, la Sociedad Filarmónica, que des del 1912 vertebra la programació musical valenciana. De fet, “l’única institució valenciana capaç de proveir regularment a la ciutat de concerts de música clàssica alta, fins i tot de vegades molt alta”, aclareix Cristina Urchueguía Schölzel, musicòloga arrelada a terres valencianes de pare basc i mare alemanya.

Aquesta entitat, que contribueix també al refinament i culturització de les classes benestants valencianes, celebrava aquell febrer del 1981 el seu concert 1500. Efemèride suficientment significativa per convocar un concert extraordinari amb un programa i sobretot uns intèrprets de nivell. Així havia de ser: dues agrupacions de primer nivell procedents de Leipzig protagonitzaven el cartell, la Thomanerchor, els xiquets cantors de Sant Tomàs, i la Gewandhausorchester, una orquestra fundada el 1743 fruit del mecenatge burgés. Com a solistes, la soprano Regina Werner, la mezzosoprano Rosemarie Lang, el tenor Armin Ude i el baix Hermann Christian Polster. Tots, dirigits per Hans-Joachim Rortzsch. En el programa, les cantates 137, 78 i 21 de Bach.

El programa del concert especial.

La futura musicòloga no pertanyia a la societat filharmònica, per l’economia familiar era quelcom que no es podia permetre, però estava convidada per uns amics de la seua mare, Maria de la Concepción Sanz de Brémond i el seu marit, Paco Prefaci Gascó, enginyer i responsable a València d’Hidroelèctrica durant molts anys.

Cristina viu el moment amb gran excitació, per a ella era una oportunitat “especialíssima”. Però quan agafen el taxi, poc després de les 18.30 hores, s’adonen que flota alguna cosa estranya en l’ambient: al Congrés dels Diputats ha passat alguna cosa greu. I fins i tot s’han escoltat trets. El context és propici: l’any precedent, el 1980, és el més violent de la història d’ETA, amb un centenar de morts. Qualsevol cosa podia passar.

Quan comença el concert en el Teatre Principal, el tinent coronel Antonio Tejero encara té segrestades les corts espanyoles. I València, qüestió significativa, és la punta de llança de la sedició: el capità general de la regió militar, Jaime Milans del Bosch, ha tret els tancs al carrer. I decretat el toc de queda a les 21.00 hores. Com va passar en uns altres recintes de la ciutat on es feien espectacles, en el Teatre Principal s’adverteix al públic de la situació. El moment coincideix amb la interpretació de la cantata Lobe den Herren (alaba al Senyor).

Cristina Urchueguía Schölzel, fotografiada el 1980.

L’escena té un punt teatral: un home, en companyia d’una uixera uniformada i carregada d’un prematur ram de flors, irrompen en l’escenari, interrompent la música. Expliquen que hi ha un colp d’estat i un toc de queda decretat. Així les coses, conviden la gent que ho considera convenient a abandonar el concert. Els músics, atònits, es quedaren sols en l’escenari perquè el públic va fugir en desbandada. La jove Cristina es va quedar sense el seu concert especial. Però no va oblidar aquella anècdota. Ni va deixar de fer-se preguntes al voltant d’aquella kafkiana situació.

Uns músics com vosaltres

La primera de les incògnites que es plantejava la musicòloga era què feien uns músics com aquells, procedents d’un estat comunista, en un país com Espanya, encara despertant-se del malson de la dictadura feixista. Un concert, curiosament, que formava part d’una gira per l’Estat espanyol que portava gestant-se des del 1978. El promotor era Alfonso Aijíón, algú que “havia canviat el panorama musical en Espanya i, en conseqüència, en Europa”, en paraules de Pierre Boulez. L’altre agent necessari era la Künstleragentur, una agència creada el 1960 per millorar la imatge de la RDA en l’exterior aprofitant la seua excel·lència musical, una acció diplomàtica, per tant. “La porta d’eixida, una porta que sols s’obria per al minoritari col·lectiu de músics i artistes acceptats pel règim”, alerta l’autora del llibre.

En favor de l’operació actuava que Espanya i la RDA havien engegat negociacions per establir relacions diplomàtiques fins i tot abans que acabara el règim, a principis de la dècada del 1970. La qual cosa no va evitar que els preparatius per a la gira foren feixucs (les agrupacions actuaren al Palau de la Música Catalana, a Alcoi, València i Múrcia) ni que, veritablement, la presència de dues agrupacions de l’Alemanya de l’Est en l’Espanya del 1981 foren encara un exotisme important.

Urchueguía Schölzel rastreja totes aquestes qüestions en una investigació conscienciosa, que indaga en els hàbits dels músics, que havien de ser molt curosos en el seu comportament fora de casa, evitant per exemple la vida nocturna i dedicant-se a la contemplació natural o museística. Una altra curiositat era que empraven els diners de les dietes en comprar productes de tota mena que no es podien comprar en el seu país. “No morien d’inanició perquè el seu equipatge arribava replet de conserves de l’RDA, atresorats durant mesos a tal efecte”, explica la musicòloga.

Regina Werner i el musicòleg Martin Krumbiegel, entrevistats per a la investigació.

Per al cas, però, el més significatiu va ser la reacció davant aquell Teatre Principal buit a la carrera. Regina Werner contava que no entenia que s’haguera tret el ram de flors tan prompte. I Hermann Christian Polster es va girar cap als seus companys, veient la desbanda: “Tan malament no he cantat!”. El ben cert és que el teatre havia quedat desert. Fins i tot els empleats havien fugit sense apagar les llums. Però encara calia posar sans i estalvis els 130 músics alemanys, enmig d’un toc de queda. Una situació que Javier Casal recorda com a traumàtica.

Alfonso Aijón va posar els solistes en un taxi. La resta, van marxar caminant cap a l’Estació del Nord, afortunadament propera al Teatre Principal. Fins que tots van pujar al tren, demostrant una admirable disciplina i tranquil·litat. El que no lleva que la soprano Regina Werner considere aquell incident com “el més dramàtic de la seua vasta carrera”.

I una xica com jo

Sent substanciós tot el que es conta, el llibre entra en una altra dimensió quan la narració passa a la primera persona, a l’experiència per part de Cristina Urchueguía Schölzel. La musicòloga ens havia contat al principi del llibre que havia estat convidada al concert, però hàbilment deixa per al final unes quantes informacions rellevants. Com ara, que la família de la seua mare, originària d’una ciutat alemanya, Löwenberg, que va passar a formar part de Polònia després de la Segona Guerra Mundial, ho havia perdut tot. I que el seu pare pertanyia a una família basca represaliada pel règim de Franco. I malgrat això, la seua mare havia fet amistat amb un matrimoni de l’Opus Dei afecte el règim del Generalíssim.

Els avis paterns, naturals de Sant Sebastià, referen les seues vides a València. El pare de la musicòloga, Fernando Urchueguía, es matava a treballar en una empresa sotmesa a embats. La mare, mentrestant, desplegava un important talent per a la vida social i per estar en el centre de diverses iniciatives culturals, com ara el Club de las Extranjeras o el Club Besori, una associació cultural femenina impulsada per Isabel de Fez i que no va prosperar per la vinculació a l’Opus Dei. Tornant al principi, aquesta mena de contactes estan en la base de la invitació al concert extraordinari de la societat filharmònica, que la mare va derivar a la seua filla, pianista aleshores i futura musicòloga.

Cristina Urchueguía Schölzel, en l’actualitat @Ute Schendel

Com a epíleg, un testimoni de gran valor sociològic. Avortat el concert i de tornada a casa del matrimoni Prefaci, la jove cristina es va trobar amb una fotografia en un lloc destacat amb l’amfitrió saludant Francisco Franco. Malgrat això, producte de la falta de precaució juvenil, es va produir un diàleg ben eloqüent: Señor Prefaci, ¿no teme usted per la democracia española? Señorita, no se preocupe. Tenemos con Milans del Bosch un capitán general magnífico. Todo va a ir bien“.

Un xicotet però substancial retrat de la València, no gens menyspreable quantitativament ni qualitativa, que va viure el colp d’estat del 23F amb una poc dissimulada simpatia. La nit en què Bach, Milans del Bosch i uns músics de la RDA, coincidiren en un escenari del Teatre Principal de València.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close