Música clàssica / Art World

Back to Bachcelona (i una coda dels Gerhard al Palau)

J.S. Bach: Cantata BWV 146, “Wir müssen durch viel Trübsal”. Motet BWV ANH 159, “Ich lasse dich nicht”. Cantata BWV 169, “Gott soll allein mein Herze haben”. Solistes Salvat Beca Bach. Cor BZM – Acadèmia Bachcelona. Bachcelona Consort. Shunkse Sato, violí solista i director. Auditori de Barcelona, Sala Oriol Martorell.

Obres de Mozart, Gerhard i Debussy. Quartet Gerhard (Lluís Castán, violi I. Judit Bardolet, violí II. Miquel Jordà, viola. Jesús Miralles, violoncel). Palau de la Música Catalana (Petit Palau).

 

El festival Bachcelona d’enguany s’inicià dijous passat a l’Auditori sota el reclam del violinista nipó Shunske Sato com a pal de paller del concert inaugural, un rol que va exercir suant cansalada instrumental i dirigint un programa d’una profunditat musical i exigència fora mida. Com va palesar-se en pocs segons, a l’inici de la Simfonia de la Cantata BWV 146 (coneguda dels melòmans per ser també un vehicle de lluïment de clavicembalistes i pianistes barrocs al concert BWV 1053), Sato és un instrumentista d’un altre planeta, allò que la gent de la generació X en dèiem una bèstia parda, tècnicament prodigiós i, per què no dir-ho, encantat d’haver-se conegut. La qualitat del músic de Tokyo no només és una qüestió d’uns dits que nostro sinyó va dotar d’unes qualitats inusuals per adaptar-se al seu instrument (i d’una ànima omnívora que domina del repertori barroc fins a la música contemporània), sinó per una relació orgànica amb una corda que, a les seves mans, esdevé cridòria o plany i que s’acosta quasi miraculosament a les qualitats que Bach demanava als seus sofertíssims vocalistes.

Festival Bachcelona. Auditori de Barcelona. Foto: Frederic Hernández Torner

Però la música del Pare, Fill i Esperit Sant de la professió demana molt més que una personalitat tan abassegadora, i sovint la virtut individualista no és la millor ètica (i perdoneu la grandiloqüència) si s’afronta un repertori que té el punt de mira precisament en l’esperit col·lectiu i transcendent del so. La personalitat del violinista va fer relluir alguns racons de les cantates amb un tremp que és d’agrair (de fet, Sato intervingué en manta moments que no ho exigia la partitura i va negligir l’acompanyament de l’orgue en d’altres), però la seva tasca de director exigirà menys ego i més renúncia en pro del conjunt, sobretot si la seva intenció és continuar exercint de guia. Així va palesar-se en un motet com “Ich lasse dich nicht“ ben cantat per les veus del Bach Zum Mitsingen, però amb unes deficiències en la pronunciació alemanya més que evidents i amb una narrativa musical encara per madurar. Si Bach hagués escrit cantates pel lluïment instrumental, aquest seria un concert de referència: però els trets, ai las, van per una altra banda.

La manca de cohabitació amb la llengua i l’estil de la partitura també es va palesar amb els cantants de la Beca Bach. Lara Theresa Morger és qui més s’acosta a l’esperit del compositor i, amb una veu justa de volum però ben temperada, ho va demostrà aguantant amb notable les exigències canores de “Gott soll allein mein Herze haben”. Tot i allunyar-se del seu repertori habitual, Mercedes Gancedo va demostrar molta intel·ligència en la seva part (acostant-la, why not?, a un estil més operístic i spicy), amb un control de la respiració admirable i una veu sàviament emmascarada. Va ser una llàstima que Pau Armengol tingués tanta poca teca a la primera cantata, car li intuïm un color i una projecció criada en bona escola. Oriol Guimerà té incrustat a la gola un timbre bachià (i sobretot mozartià) que pot regalar-nos moltes alegries en el futur, sobretot si es desfà de l’excés de nasalització i el posat excessivament missaire i rígid de can Escolania.

Sigui com sigui, cal lloar l’esforç de la família Bachcelona a l’hora d’impulsar un festival ambiciós i eclèctic en la seva programació i que sobretot posa el centre gravitatori d’interès en la feina dels músics de casa, equiparant-los a les estrelles que vénen del nord-enllà. Aquest cronista de sons farà la part que li toca glosant el que pugui al proper article d’El Temps de les Arts. Vosaltres, melòmans del país, agraïu la feina i… compreu entrades!

Festival Bachcelona. Auditori de Barcelona. Foto: Frederic Hernández Torner

And back to Gerhard.

El retorn del quartet Gerhard al Palau mereixia una visita i vaig respirar feliç quan vaig comprovar que el públic oferia una bona entrada per escoltar l’encara jove però ja veterana formació de Lluís Castán, Judit Bardolet, Miquel Jordà i Jesús Miralles afrontant un programa exigentíssim de Mozart, Gerhard i Debussy. Dissortadament, el concert no va estar a l’alçada d’uns músics sobrats de talent i diria que el millor favor que podem oferir al nostre quilòmetre zero és no ovacionar concerts d’una mediocritat més que objectiva.

Les contingències de la pandèmia han afavorit que els músics s’adrecin més sovint al públic per a presentar-los el repertori en forma de programa de mà vivent. El canvi, as usual, té desavantatges (trencar el ritme de la interpretació i condicionar l’oient davant d’una música que parla per ella mateixa amb prou entitat) com aspectes positius (especialment pel que fa als músics de casa, la comunicació amb el públic pot esdevenir més propera i, al seu torn, hi ha qui pugui sentir-se atret per veure com els intèrprets s’adrecen a un repertori determinat, per molt que el conegui). Sigui com sigui, si els músics volen oferir-nos un speech, el que cal agrair-los és que el preparin, i no va ser el cas de Lluís Castán qui (a banda de comparacions prou agosarades, com ara emparentar el sistema de notes dodecafònic al planeta Nàmek de Bola de drac) va filar un discurs mig improvisat francament millorable. Que ningú no s’erri: a casa estem a favor de mesclar la musicologia seriosa amb el somriure, i si cal amb la frivolitat, però la música i els panegírics han de preparar-se com déu mana.

Festival Bachcelona. Auditori de Barcelona. Foto: Frederic Hernández Torner

Tampoc fou el cas de la teca musical. Servidor ja no sap què fer per pregar els quartetistes que, malgrat haver afinat al camerino (i especialment si el concert es preludia d’una introducció), es tornin a temperar els instruments abans de començar, costi el temps que costi. Si no es fa, passen coses com un Allegro non troppo del meravellós quartet Haydn mozartià núm. 16 més desafinat que una cobla passada de cigalons. Va bé aproximar-se al teixit de la música de cambra clàssica a través de la teoria tonal de les Ideen zu einer Ästhetik der Tonkunstde Schubart, però el gest pot derivar, com així fou, en una lectura pretesament intel·lectual sense cap mena d’ànima. Si escoltes l’Andante con moto d’aquest quartet i la pell no et tremola és que anem malament. A banda, com van certificar les notòries cagades del primer violí, la formació no havia estudiat prou la partitura. I això, amb Mozart, passa factura.

El to general va millorar, al final del concert, amb un Debussy on els músics van posar-hi més fetge, tot i que el misticisme wagnerià d’aquest op. 10 es veiés més aviat poc en un Grave molt ben tocat, això sí, però d’un estil molt més mediterrani que no pas francès. Afortunadament, als Gerhard els va salvar el seu nom inspirador. El Quartet de corda núm. 1 continua essent una obra mestra que, a banda de reunir el bo i millor d’influències evidents com ara Bartók i Webern, resulta una obra exigentíssima de tocar. Tot i alguna descoordinació entre violins, els Gerhard van salvar molt bé una peça en què va destacar l’habilitat rítmica d’un agilíssim Jesús Miralles.

Quan aquests excel·lents músics hagin preparat millor el concert, serà un plaer tornar a escoltar-nos i canviar-me el mal regust al timpà.

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close