Música clàssica

Carner ja té disc

Fantàstica notícia i novetat discogràfica : IBS Classical presenta ‘Carneriana’, amb David Alegret i Rubén Fernández Aguirre.

Deia el director d’orquestra Sergiu Celibidache que els enregistraments de música eren música morta, retalls d’un moment en què la música havia estat viva. Certament, estem d’acord amb el fet que la música és un art del temps. I que una gravació és un retrat sonor. Però també les fotografies són records d’un passat que ja no és, de vegades emmarcant persones que ja no hi són o que han deixat de ser com eren quan eren retratades. Però a molts ens agrada mirar retrats i fotografies dels nostres ancestres, fins i tot de nosaltres mateixos quan preservàvem l’edat de la innocència. De la mateixa manera, no fem escarafalls quan escoltem les antigues gravacions d’artistes que hem estimat, en viu o precisament a força d’escoltar-los en disc: jo estimo la Callas sense haver-la poguda escoltar mai en directe. I Ponselle. I Caruso. I Stracciari. I Chaliapin. I els concerts dirigits per Celibidache, Klemperer o Giulini. I mai vaig poder-los veure en cap concert. Per tant, el disc m’ha permès admirar-los i estimar-los. A banda que el disc és un testimoni extraordinari per estudiar els criteris interpretatius d’ahir o d’abans-d’ahir: un estudiant de piano que vulgui tocar Chopin amb coneixement de causa ha d’escoltar les gravacions d’Arthur Rubinstein, de la mateixa que qui vulgui cantar La voix humaine de Poulenc no pot prescindir de la versió de Denise Duval. E così via.

Avui dia, és un acte heroic enregistrar, promocionar i vendre un disc. Cada dia sentim més música, però cada cop se n’escolta menys. Segrestada per mitjans profilàctics d’utilitzar i llençar, la música és avui un contingut més del gran i global supermercat de plataformes digitals i xarxes socials. Fa dies, uns bons amics (molt melòmans) em recomanaven un disc de Josquin Desprez que m’he negat a escoltar a Spotify. Si no el puc aconseguir comprant-lo a Barcelona, hauré de recórrer a internet per adquirir-lo per via telemàtica, però sense renunciar a la fisicitat de l’objecte en si mateix.

Alegret i Fernández Aguirre en la presentació del disc, a la Biblioteca de Catalunya.

Desafiant els signes del temps, el segell granadí IBS Classical ha presentat un disc senzillament excepcional. I ho és en el doble sentit: per l’excepcionalitat del contingut i per la seva qualitat. Carneriana és un treball discogràfic protagonitzat pel tenor David Alegret i pel pianista Rubén Fernández Aguirre i que aplega cinquanta cançons basades en poemes de Josep Carner.

Són prou conegudes les composicions de músics com Toldrà, Serra o Montsalvatge inspirades en l’autor d’Els fruits saborosos, però molt menys les obres (fins ara inèdites) d’artistes com Ricard Lamote de Grignon, Narcisa Freixas o Alícia de Larrocha. A més, el disc aplega, entre els vint compositors seleccionats, obres gestades recentment d’Antoni Ros Marbà, Antoni Parera Fons, Miuel Ortega, Alberto García Demestres, Albert Guinovart, Francesc Prat i Joan Magrané.

Portada del disc

El resultat és magnífic per la cura en l’edició i presentació, i sobretot per la prestació artística de dos artistes de pedra picada: David Alegret és un tenor naturalment liederista, és a dir que el lied està fet per a ell i per a la seva vocalitat, del tot compatible amb la seva trajectòria com a cantant d’òpera. I Rubén Fernández Aguirre fa bona l’afirmació de tot un referent del pianisme liederístic com va ser Gerald Moore, quan deia que no era acompanyant sinó pianista tout court. Alegret i Fernández Aguirre exploren, escruten, penetren fins al fons el sentit últim de les partitures musicals i també de les poètiques. I és que Carner va fer de les paraules veritables partitures amb ritmes i melodies propis, que els compositors i compositores seleccionats en aquest disc han traduït en músiques d’estils, sonoritats i colors diferents però unides per la força i el tremp de la paraula carneriana. Paraula acurada i amoixada en una selecció que ha comptat amb l’assessorament del professor Jaume Coll, de la Càtedra Josep Carner (UB-IEC). Música cuidada i amorosida per la producció de Paco Moya i per l’enginyeria sonora de Cheluis Salmerón en una gravació feta a l’Auditori Manuel de Falla de Granada. En definitiva, una obra d’art total, com diem en un dels textos inclosos a l’estoig (l’altre és del poeta i melòman Carles Duarte). Efectivament, Carner ja té disc. Però n’hauria de tenir molts més. Aquest país li deu. Aquest país ho necessita.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close