Música clàssica

De cantates i ballets

Un eix temàtic basat en la plasmació del mite en la música fou el fil conductor d’un concert que es va distingir per l’elevat nivell artístic dels intèrprets. Solistes, cor i orquestra van expressar amb perícia la lectura de les obres concebuda pel mestre Josep Pons, en aquesta nova col·laboració amb el coliseu valencià.

Núria Rial, soprano
Maite Beaumont, mezzosoprano
Damián del Castillo, baríton
Cor de la Generalitat Valenciana
Orquestra del Palau de les Arts
Josep Pons, director
Obres de Falla i Ravel
Auditori del Palau de les Arts, 3 de febrer de 2022

En la cruïlla entre els segles XIX i XX molts compositors s’endinsaren en l’exploració de formats nous o en la recuperació de formats antics a fi de donar-los un aire renovellat. Entre aquestes formes predominaren el ballet, gràcies al gran impuls dels Ballets russos de Diàguilev, la cantata i l’oratori. En tots prevalia la voluntat de fusió entre diverses manifestacions artístiques. Així, música, poesia, pintura, etc. s’hi donaven la mà a l’estil del concepte wagnerià de Gesamtkunstwerk (obra d’art total), herència del romanticisme, al costat de l’aparició d’altres formats més reduïts i de caràcter cambrístic que s’anaven imposant estimulats per la modernitat.

En el concert del passat 3 de febrer al Palau de les Arts es van poder escoltar dos exemples d’aquelles obres grandioses i multidisciplinars de la primera meitat del segle XX: Daphnis et Chloé de Maurice Ravel (1875-1937) i Atlàntida de Manuel de Falla (1876-1946). A més, aquestes dues peces tenen un element temàtic comú: l’ús d’un argument mitològic per a desenvolupar tota la trama compositiva. Aquesta circumstància, que ja va explotar el mestre Josep Pons durant el seu període al capdavant de l’Orquestra Nacional d’Espanya, proporcionava una sòlida cohesió estètica al concert, reforçada pel fet que Ravel i Falla compartien no només una gran amistat, sinó també les mateixes inclinacions estilístiques com queda reflectit de manera ben evident en aquestes dues composicions.

D’entrada, convé assenyalar que, tot i que en el programa l’ordre d’execució previst era primer Atlàntida i després Daphnis et Chloé, una veu en off va advertir abans de començar l’audició que s’invertiria la interpretació de les obres. Fet i fet, la primera part del concert fou protagonitzada per l’obra de Maurice Ravel presentada, en aquesta ocasió, en forma de suites. En concret, les dues suites orquestrals que el compositor francés va extraure del ballet Daphnis et Chloé. Ravel va rebre el primer encàrrec de Diàguilev en 1909 per a la temporada següent dels seus Ballets russos a París. Paradoxalment, a causa de la magnitud de l’empresa i de la lentitud en el treball de Ravel, no serà aquest ballet sinó l’Ocell de foc de Stravinski el primer ballet d’encàrrec a ser interpretat per aquella companyia a París en 1910. Encara hauran de passar dos anys per a acabar el ballet i, finalment, en 1912 s’estrenarà la que es considera l’obra mestra de Ravel al Théâtre du Châtelet.

El director Josep Pons en un moment del concert. Fotografia: Miguel Lorenzo

Daphnis et Chloé, en efecte, és una obra d’envergadura en molts aspectes: gran dispositiu orquestral, presència de cor, complexitat del llenguatge harmònic, detallisme en l’orquestració, etc. El ballet no fou acollit amb molt d’entusiasme, però en canvi la música fou molt valorada. Per això Ravel no va tardar a oferir aquestes músiques en forma de suite, de dues suites concretament, de les quals la segona és la que més s’ha popularitzat. I no resulta gens estrany tenint en compte que aquesta música és un compendi de seducció i sensualitat. De fet, la intenció del compositor és transportar l’oient al captivador món de la mitologia clàssica, com ell mateix suggereix, a través de la visió imaginada pels pintors francesos del finals del segle XVIII.

La música de Ravel atrapa des dels primers acords i els assistents al concert vam quedar fascinats per la subtilesa de l’inici del “Nocturn”, pel joc refinat de l’“Interludi” i de la “Pantomina”, per l’energia brutal de les danses i, de manera particular, per l’exquisitat del trenc d’alba que ens regalaren els intèrprets. El mestre Pons va jugar a plaer amb una orquestra i un cor en estat de gràcia i va aconseguir obtenir una gradació de dinàmiques prodigiosa en totes dues formacions. A destacar les intervencions solístiques de les flautes, l’oboé, les trompes i les trompetes, sense oblidar el perfecte empastament de les cordes, que forniren l’orquestra d’una base sòlida i d’una gamma ben acolorida de timbres i articulacions.

Falla i Jacint Verdaguer

D’altra banda, la segona part del concert estigué protagonitzada per Atlàntida, la cantata inacabada de Manuel de Falla amb text en català de Jacint Verdaguer. En aquesta ocasió, el mestre Pons va seleccionar de la versió Lucerna, completada per Ernesto Halffter i estrenada en 1976 en aquella ciutat helvètica, aquells passatges que Falla va deixar acabats o més o menys esbossats, això és, el pròleg i les parts primera i tercera.

El compositor gadità es va sentir atret des de jove pel mite de l’Atlàntida i per la idea de posar-li música. Tanmateix, serà a partir de la descoberta del poema de Verdaguer quan, engrescat pel text, encetarà aquest vast projecte motivat també pel context. I és que el concepte d’iberisme circulava en els ambients culturals hispànics de començaments de segle XX i Falla d’alguna manera combregava amb aquella idea del destí compartit dels pobles que integren la Península Ibèrica. En aquest sentit, Verdaguer va concebre la seua Atlàntida com un poema èpic que descrivia el mite de l’esfondrament d’aquell continent lligat amb la partida de naixement d’Ibèria, com farà també anys després amb el poema èpic Canigó en relació a la naixença de la nació catalana.

Comptat i debatut, aquesta obra de Falla, concebuda com una cantata escènica, narra efectivament la desaparició de l’Atlàntida i el naixement, en el mateix lloc, d’una gran nació escollida per a liderar l’expansió de la cristiandat, cosa que es materialitza amb el descobriment d’Amèrica. Els personatges mitològics es combinen amb personatges històrics, de manera que al costat de Pirene i Alcides apareix Isabel la Catòlica, que somnia la conquesta d’Amèrica per part de Cristòfor Colom. Per a recrear tot aquest univers entre mític, oníric i real, Falla utilitza una paleta de recursos on es detecta la forta empremta de Ravel o Stravinski, al costat de la reinvenció de músiques populars espanyoles i de l’ús de peces medievals de la tradició cultural hispànica. Tot plegat confereix a l’obra una densitat sonora i un ventall cromàtic que la converteixen en una de les obres més complexes i alhora belles del seu catàleg.

No obstant això, Josep Pons, gran coneixedor de l’obra de Falla i en especial de l’Atlàntida, va saber desfilar aquest intricat cabdell gràcies a la complicitat amb el Cor de la Generalitat Valenciana, vell conegut seu, i amb l’Orquestra del Palau de les Arts, que van manifestar tothora un savoir faire, una professionalitat i una resistència a prova de bombes. Convé no oblidar que totes dues formacions provenien del tour de force que va suposar la preparació i les representacions de la magnífica producció de Les contes d’Hoffmann.

El Cor de la Generalitat. Fotografia: Miguel Lorenzo

El Cor de la Generalitat, que ja havia cantat Atlàntida amb el mestre Pons, traduïa fidelment les seues indicacions, articulava el text a la perfecció (ben contrastat amb les vocalitzacions i murmuris del Daphnis et Chloé de Ravel) i aconseguia moments d’exaltació, especialment en l’“Hymnus hispanicus”, el “Càntic a Barcelona” o en “La Salve en el mar”, on els homes canten una extraordinària Salve marinera. Quant a l’orquestra, cal ressaltar la finezza a l’hora de plasmar tota la riquesa tímbrica, harmònica i rítmica de la peça en totes les seccions. Per tant, és de justícia afirmar que la delicadesa de l’escriptura de Falla va trobar en aquests intèrprets uns torsimanys perfectes per a la seua recreació.

A les agrupacions i el mestre, però, s’hi ha d’afegir meritòriament el cast de veus solistes. Si les sopranos de la casa, Pilar Garrido i Quiteria Muñoz, tingueren un paper breu però remarcable, no ho fou menys el de la mezzosoprano Navarra Maite Beaumont, en el rol de Pirene: el seu timbre redó, la seua perfecta dicció i una memòria notable foren algunes de les qualitats a destacar. També la soprano Núria Rial va encisar l’auditori amb “El somni d’Isabel” i, sobretot, el baríton Damián del Castillo que, com a corifeu de l’obra, va filar amb una veu neta, vellutada i profunda una part important dels fragments que s’hi escoltaren.

Les veus solistes Damián del Castillo (Corifeo), Núria Rial (Isabel), Maite Beaumont (Pirene) i Pilar Garrido (Infant, Patge). Fotografia: Miguel Lorenzo

En definitiva, una vetlada musical pràcticament perfecta en tots els detalls. Tot i això, si haguera de trobar un defecte seria la sobretitulació del text, atés que la projecció de lletres blanques sobre un fons clar no permetia resseguir amb nitidesa el discurs imprés. En qualsevol cas, amb lectura o sense, el resultat artístic del concert fou excepcional i el públic ho va agrair amb llargs aplaudiments als intèrprets. Una soirée de cantates i ballets, submergida en els mons mítics recreats per Ravel i Falla, i on la fantasia feta música fou magistralment glossada per un mestre de cerimònies, Josep Pons, que tant de bo es prodigara més per la capital del Túria.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close