Música clàssica

De la fàbrica de ciment al firmament clàssic

La temporada Ibercamera es prepara per celebrar el seu 40 aniversari tornant als seus orígens: un concert al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, al costat del Walden 7.

Si hi ha una cosa que se li demana insistentment al promotor Josep Maria Prat és que escrigui les seves memòries. Però ell no cedeix a la pressió i ni tan sols la celebració del 40è aniversari de la temporada de concerts que va crear, Ibercamera, ha aconseguit fer-li canviar d’opinió. Ara, fins i tot, presumeix d’haver trobat la resposta idònia a la demanda: “Quan em diuen això, ara contesto que «jo soc el llibre»”.

Bromes al marge, el cert és que si Prat acceptés la proposta estaria posant negre sobre blanc bona part de la història musical de Catalunya d’aquestes darreres dècades, a més d’una infinitat d’anècdotes. Perquè des de la seva naixença, lbercamera ha estat una veritable autopista que ha connectat Barcelona amb el firmament més rutilant de la música clàssica.

El curs vinent, 2023-24, Ibercamera arribarà a la seva 40a edició i ho farà, com diu el promotor, “sense cap concessió a la nostàlgia, perquè el millor encara està per arribar”. Però malgrat aquesta declaració i per celebrar l’efemèride, Prat s’ha permès una petita aclucada d’ull al passat presentant el programa commemoratiu en el mateix lloc on tot va néixer. I no era pas una sala de concert.

Música a la fàbrica de ciment

Ni el Palau de la Música Catalana, ni el Gran Teatre del Liceu, ni cap dels espais de petit format d’aquella Barcelona preolímpica i encara òrfena de grans auditoris, va ser el lloc en el qual van començar a fonamentar-se les bases d’Ibercamera. El primer concert organitzat per Josep Maria Prat va tenir lloc al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, a Sant Just Desvern, al costat de l’emblemàtic Walden 7.

Aquell espai industrial, la fàbrica de ciment Sanson que Bofill havia adquirit el 1973 per desenvolupar, amb la complicitat d’urbanistes, sociòlegs, escriptors i filòsofs, un nou concepte d’arquitectura, va ser el lloc que acollí els dos primers concerts organitzats pel jove promotor. Les audicions, celebrades els dies 7 i 16 de maig de 1980 a l’antic magatzem de la fàbrica, una nau de proporcions gegantines coneguda com La Catedral, varen tenir com a protagonistes al violoncel·lista Lluís Claret i al pianista Albert Giménez Attenelle, que van interpretar obres de Bach —la gran passió de Bofill—, però també d’autors del moment, com Joan Guinjoan i Krzysztof Penderecki.

«La idea inicial era celebrar aquests concerts al Teatre Lliure, que en aquella època cedia la seva sala els diumenges al matí per aquestes activitats», explica Josep Maria Prat. «Però just quan faltaven pocs dies em van avisar que no podria disposar de la sala en les dates previstes perquè el Corte Inglés havia llogat les instal·lacions. Va ser així com Ricardo Bofill, gran amic, al costat del qual jo havia descobert Glenn Gould i Camarón, em va proposar fer-los al seu taller d’arquitectura», afegeix el promotor, que en el programa de mà va deixar constància que «portar la música a uns espais tan magníficament contemporanis és una iniciativa apassionant».

Portada del programa del primer concert celebrat a l’estudi de Ricard Bofill.

Cicle d’estrelles

Però el més apassionant encara estava per arribar. Aquell mateix any Prat va crear l’agència de concerts Camera i cinc anys després, el gener de 1985, coincidint amb la inauguració de l’Any Europeu de la Música, els melòmans barcelonesos assistien al naixement d’una nova temporada musical, Ibercamera. Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, aleshores encapçalat per Pasqual Maragall, la nova proposta va agafar el relleu de la històrica temporada de concerts del patronat Pro Música, una iniciativa privada que des de 1958 havia animat la vida musical de la ciutat i que acabava de cessar les seves activitats.

“Ens sentim hereus de la gran tradició civil i filharmònica de Barcelona que és la que va donar lloc a tot, que va estar en l’origen del Palau i del Liceu i que va ser impulsada per gent que estimava la música”, confessa Josep Maria Prat.

Daniel Barenboim, protagonista del concert inaugural d’Ibercamera. ©Ibercamera

Ibercamera debutà el 16 de gener amb Daniel Barenboim, en la seva condició de pianista i un programa dedicat íntegrament a Beethoven. Aquell va ser el primer de 19 concerts celebrats fins al 29 de maig al Palau de la Música Catalana, dins dels quals figuraven noms com els d’Eliahu Inbal i la Filharmònica d’Israel; I Solisti Veneti amb Claudio Scimone; Vladimir Spivakov i els Virtuosos de Moscou; la Simfònica de Sant Louis dirigida per Leonard Slatkin i els pianistes Ivo Pogorelich, Christian Zacaharias i Dmitri Bashkirov.

Des de llavors, Ibercamera ha recorregut un llarg camí, però sempre mantenint un especial segell d’identitat que la singularitza: el d’establir especials vincles “de complicitat”, com diuen ells, amb un seguit d’artistes que es convertirien en noms habituals a les seves programacions; entre ells, Maria Joao Pires —que debutà la temporada següent—, Valery Gergiev, Pinchas Zukermann, Maurizio Pollini i els desapareguts Lorin Maazel, Alfred Brendel i Jessye Norman.

Josep Maria Prat amb la desapareguda soprano Jessye Norman. ©Ibercamera

Grans moments

De la mà d’aquestes figures, i moltes altres, la història musical d’Ibercamera es troba farcida de grans moments. Però de tots ells, Josep Maria Prat destaca el concert que van protagonitzar, el gener de 1988, la soprano Victoria de los Ángeles i la pianista Alícia de Larrocha, en homenatge al seu amic comú, el compositor Frederic Mompou. “En aquell moment feia molt temps que totes dues no actuaven juntes i aconseguir reunir-les va ser un fet extraordinari que representa un moment de la vida musical de Barcelona que ha desaparegut”, comenta el president d’Ibercamera.

Igualment inoblidable va ser l’esbroncada que li va clavar el gran pianista Sviatoslav Richter, durant la primera gira que realitzà per Espanya, de la mà de Prat, el 1990. S’acabava de celebrar el primer concert i Richter interpel·là al promotor. “Vostè creu que jo soc el millor pianista del món? Perquè si ho soc, vostè hauria de ser també el millor promotor del món”. Desconcertat, Prat no sabia què volia dir el pianista amb tot això. “Miri —digué Richter, finalment— vostè i jo no som ningú. I si som aquí és gràcies a genis com Beethoven, Mozart, Chopin… I la pròxima vegada que jo vegi que el nom d’un compositor surt mal escrit al programa, aquell dia s’acaba la gira”. En aquells anys predigitals, Josep Maria Prat es va passar la resta del circuit viatjant de nit per arribar a primera hora a les impremtes i controlar que tot fos correcte.

“Aquella esbroncada va representar per a mi una gran lliçó d’humilitat sobre el nostre servei a la música i els seus creadors i, sense dubte, va marcar molt la meva manera de treballar en el futur”, assegura, avui, el promotor.

Present i futur

Per això també, ara, al cap de 40 anys, Josep Maria Prat vol deixar ben palès que “el nostre focus actual i futur és l’excel·lència en la interpretació”. Per aquesta raó han previst una temporada commemorativa d’un milió d’euros de pressupost i per a la qual “s’han escollit obres que han estat emblemàtiques d’aquests quaranta anys”.

La temporada arrencarà el 20 de novembre amb la gala de celebració, a càrrec de l’Orquestra Nacional de Lió i l’Orfeó Català, que actua per primer cop a la temporada, i que oferiran la Novena de Beethoven. A la primera part del concert, Maria João Pires i Pinchas Zukermann interpretaran la Sonata Primavera, del mateix compositor.

El promotor Josep Maria Prat, al costat del cartell de la temporada del 40 aniversario. © A.M.D.

Al llarg dels mesos següents hi haurà altres fites, com El Messies, de Händel, que dirigirà Mireia Barrera —concert també en homenatge a Victòria de los Ángeles—; un Concierto de Aranjuez, amb la jove guitarrista Ana Vidovic; el Rèquiem de Mozart dirigit per Teodor Currentzis i la Cinquena de Mahler, amb Adam Fisher. I, per descomptat, tres genis del piano, Martha Argerich, Maurizio Pollini i la nova revelació, Alexandre Kantorow.   

Per descomptat, Josep Maria Prat no descarta la possibilitat de celebrar un concert commemoratiu a la Catedral del Taller Bofill, que manté ben viu el llegat del desaparegut arquitecte, ara de la mà dels seus dos fills, Ricardo i Pablo.

Ana Maria Dávila
Periodista, titulada per la Pontificia Universidad Católica de Chile. Especialitzada en periodisme musical i cultural ha treballat per als diaris El Periódico, Avui, El Observador i El Mundo de Catalunya. Activa divulgadora de la música catalana contemporània, col·labora amb diferents institucions culturals del país i és autora de la biografia oficial de la pianista Maria Canals (Maria Canals i Barcelona, 2015) i coautora de Peralada. L'escenari de les emocions (2013) i Compositors d'avui. Guia de la música contemporània a Catalunya (2008), entre altres publicacions.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close