Estem d’enhorabona. I no donem a l’abast a l’hora d’escoltar i de llegir el que produeixen músics nostrats, dins i fora de la nostra (catalana) terra. Vagi per endavant que aquest article és tan sols el primer de, com a mínim, un altre en què volem seguir parlant de música enregistrada i de música “enllibretada”, a partir de sucoses novetats que protgonitzen personatges tan interessants com Anna Cardona (en binomi amb Victor Sicard), Aina Vega Rofes, Benet Casablancas, Albert Guinovart o Oriol Pérez Treviño. Qui llegeix està avisat.
Regust francès amb mans catalanes
Les mans de la pianista Anna Cardona llisquen sobre un Pleyel de 1892. Són les carícies ideals amb què aquesta intèrpret catalana, resident a França, agombola el cant del baríton Victor Sicard al llarg i ample del disc Mélodies, centrat íntegrament en l’obra de Maurice Ravel i en sis cicles de cançons (Don Quichotte à Dulcinée, Deux mélodies hébraïques, Chansons Madécasses, Cinq chants populaires, Cinq mélodies populaires grecques i Les histoires naturelles), ,a més de dues composicions aïllades, Ronsard à son âme i Sur l’herbe.
Cardona i el baríton francès Victor Sicard són parella dins i fora dels escenaris. El disc que comentem és un producte de qualitat, editat pel segell La Musica, i que mereixeria ser escoltat en directe en alguns dels cicles de lied com el Life Victoria o la Schubertiada.
Sicard és un baríton líric, d’aguts atenorats i greus nets i que denota el seu domini en el terreny d’una forma tan nua i complexa com és el lied. Ho demostren l’impressionant inici a capella de “Kaddisch” de les Deux mélodies hébraïques o el tremp enèrgic de les Chansons Madécasses (amb les intervencions del violoncel·Lista Aurélien Pascal i de la flautista Mathilde Calderini). Per no parlar de la pulcritud d’alguns finals, com el matisat “Dulcinée” de la “Chanson romanesque”, la primera del cicle Don Quichotte à Dulcinée, que Ravel havia escrit per ser incorporada a la pel·lícula que sobre Don Quixot preparava Georg W. Pabst i que finalment va comptar amb les cinc cèlebres cançons de Jacques Ibert.
L’acompanyament pianístic és pulcre, volàtil i sinuós a mans d’Anna Cardona, com si la intèrpret respirés amb el cantant i com si el piano cantés amb el baríton. Una entesa ideal en aquest tipus de treballs. Senzillament, bravi!
Música per a quatre estacions
La musicografia és el noble ofici consistent en poder parlar de música sense caure en les farragoses anàlisis de la musicologia, que sovint duen a una via morta. Al contrari, el musicògraf explora i convida a viatjar a través de l’obra musical pels camins de la transversalitat. Un ofici que demana un bagatge cultural notable i una obertura de mires (i d’oïdes) que vagin més enllà del treball estrictament acadèmic. Sense oblidar que erudició i divulgació poden anar de la mà, perquè no hi ha bon divulgador si darrere no hi ha la capacitat de sintetitzar aquella erudició prèvia.
Serveixi aquest preàmbul per emmarcar la trajectòria intel·lectual d’Aina Vega Rofes, doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (amb una tesi doctoral centrada en la filosofia de la música aplicada a Arnold Schönberg) i autora de Melodies de l’ànima -en quatre estacions-. Es tracta (i citem el subtítol) d’un “passeig per les emocions de la mà dels millors compositors”.
Editat (i molt ben editat hauríem d’afegir, per la cura i el preciosisme del volum) per Angle Editorial, el llibre repassa i analitza 57 obres musicals (34 d’elles operístiques) que Vega relaciona amb una emoció, aplegades en quatre grans blocs, un per a cada estació de l’any. Òbviament, la tria és subjectiva i de vegades resulta discutible optar per una o altra peça vinculada a una o altra emoció. Però l’autora es cuida prou, a la primera part de cadascun dels capítols, de contextualitzar culturalment l’emoció corresponent. És aquí on traspua l’Aina Vega erudita, que en cap cas es mostra petulant o setciències, sinó humilment dialogant amb els diferents autors que han treballat o estudiat una o altra emoció. La segona part de cada capítol potser resulta més desigual, perquè en ocasions l’autora cau en la temptació de l’anàlisi excessivament críptica, i que el glossari final no ajuda a desvetllar prou, mentre que en altres capítols la descripció de la peça musical és diàfana -no exempta, és clar de subjectivisme- i molt més clara per a un lectura no habituada en matèria musical.
I un altre punt a favor: una tria que, a banda d’algunes obres hit parade, no oblida ni les composicions de dones (Lili Boulanger, Clata Schumann, Hildegarda von Bingen, Sofia Gubaidulina) ni composicions rabiosament contemporànies i de músics catalans com ara òperes d’Hèctor Parra (Les Bienveillantes) i de Benet Casablancas (L’enigma di Lea).
… continuarà…
