Música clàssica

Descobrir, seguir treballant

Trio Rodin. Carles Puig Ruscalleda, violí. Esther Garcia Calvo, violoncel. Jorge Mengotti Rodero, piano. Blanca Fernández González, segon violí. Ana Valero Betrán, viola. Obres de Granados i Malats. Cicle BCN CLÀSSICS al Palau de la Música. Palau de la Música Catalana.  26 de maig del 2021.

La promotora BCN clàssics fa santament en dur a Barcelona alguns big names del panorama internacional (propera parada: Arcadi Volodos, 7 de juny, també al Palau de la Música) i compaginar l’estrellat amb formacions consolidades de vincles a la tribu com ara el Trio Rodin, liderat pel violinista tossenc Carles Puig Ruscalleda. M’havia interessat moltíssim la seva versió del Trio en Do major per a violí, violoncel i piano op. 50 d’Enric Granados (Onclassical, 2016), una joia cambrística de la què els Rodin també han fet la bella edició crítica que ja podem consultar en una magnífica partitura editada a Tritó a partir del manuscrit autògraf encara conservat a l’Arxiu Històric del Museu de la Música de Barcelona.

Es nota que els músics tenen la partitura al cap com si fos la cita amb el metge per a vacunar-se, i val a dir que l’obra ho mereix: la partitura és excelsa, amb aquella barreja única de sentit mediterrani i torería que el nostre bon Granados sabia imprimir al pentagrama amb tanta traça. No obstant això, potser l’excés de confiança i de familiaritat va notar-se (en negatiu) a l’inicial Poco allegro con espressione, amb alguns arpegis del piano escopits i una afinació millorable del violí (sovint els intèrprets tenen massa pressa en iniciar el concert i descuiden una cosa tan bàsica com afinar, costi el temps que costi) que va descurar pràcticament tota l’obra. El tremp va anar escalfant-se al Scherzo, tot i algunes exactituds als pizzicati i la formació, sortosament, va recobrar múscul al deliciós Duetto, una pàgina descomunal de música on començà a brillar amb veu pròpia i gust excels la violoncel·lista Esther Garcia Calvo, sens dubte la millor unitat d’aquesta tríada.

Trio Rodin

En molts concerts, sovint hi ha obres “pont” que serveixen com a mera excusa entre els grans plats, però Carles Puig ja va fer bé en advertir-nos de la qualitat del Trio en Si bemoll major per a violí, violoncel i piano del nostre Joaquim Malats, que no tenia tanta intel·ligència concertant com Granados però una saviesa pianística gens envejable. Jorge Mengotti va suar de valent als octavats inicials de l’Allegro i els seus companys pujaren l’aposta amb un ús del legato exquisit. L’Andante té la forma una arieta afrancesada lleugera i meditativa com una migdiada d’abans d’anar a dinar (finíssima, novament, Garcia Calvo al cello), i el Vivace tornà a posar al teclista davant l’obligació d’haver esmorzat amb forquilla, ganivet i cigaló. 

El programa, sense pausa (la qual cosa implicava un gran esforç i generositat dels Rodin) es va cloure amb una peça més coneguda, el Quintet en Sol menor per a dos violins, viola, violoncel i piano, op. 49, que comptà amb la correcta col·laboració de Blanca Fernández González al segon violí i d’Ana Valero Betrán a la viola. Els meravellosos i endimoniats de l’Allegro van resistir-se a uns músics que volien donar-ho tot a l’escenari (sovint massa, no passa res per apianar sense perdre el caràcter expressiu del teixit sonor; escolteu la versió de Perianes i els Quiroga per a Harmonia Mundi), a l’Allegretto quasi andantino li va mancar un pèl del caràcter místic que el compositor ens regala amb un ús genial de la sordina, però la interpretació remuntà al moviment final amb la canya necessària per arrencar uns aplaudiments merescuts per la tasca dels Rodin en descobrir-nos un repertori que no hauria d’ésser un luxe escoltar a les nostres sales de concert, sinó la dolça obligació dels seus programadors, a qui massa sovint la música del país sembla no importar en excés.

Cal descobrir la música i entusiasmar-s’hi, en efecte, però també cal seguir treballant per excel·lir, perquè les partitures així ens ho demanen.

Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a Blanquerna, Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close